De vegades no es troba. Es busca als miralls i no reconeix la imatge que li torna el mar de plata que té enfront. D’altres, ni tan sols es busca, es limita a estar. Observa amb la perspectiva immòbil del maniquí que tot ho veu però res sap.
De vegades es troba a faltar. Busca allò que un dia va tindre i ja no té, no sap què és però sap com li dol l’absència. Mira enrere i es recorda feliç, és una felicitat passada, llunyana, vella.
Hi ha dies en què renaix. Se sap viva i creu haver trobat la solució al seu enigma, l’eixida cap a la llum. Acomiada la tristesa d’una forma subtil, convençuda que mai no tornarà a veure-la.
Alguns dies es menja el món, balla d’alegria, plora de felicitat i se sent estimada. D’altres, el món se la menja. Marxa l’alegria per la porta de darrere, juntament amb ella, marxa també felicitat i estima.
Té por de veure que no és qui creu ser. Té por perquè no serà qui va somiar ser. Té por perquè no sap qui és.
De vegades es troba. No li falten ganes, no li falta res. Se sent completa i vola.
No té por, no és perfecta, no ha de ser-ho.
Es busca i no es troba. Ho intenta i no es troba. Mentre es busca i es perd, troba petits fragments del que fou, del que és. Explicacions carregades d’una estima que l’encoratja a seguir.
Mentre busca vida, la vida corre.
