Contes d’en Bosch 71: Millor callar, 5 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)
Cinquena part
…i el pare acabaria a la presó. Vés a saber si encara culpaven la mare de fer coses estranyes i s’aferrissaven contra ella de manera brutal.
Va continuar escoltant.
—No tindràs més diners ni tampoc l’herència de les terres serà per a Eva —va dir Robert.
—Vine ací i acabem prompte. Desapareix de la meua vista.
Difícil, molt difícil per a ella assumir el plor de la mare. No va anar a contar-ho a ningú. La qüestió era que, de sobte, havia de fer alguna cosa. Però què?
—No sé com pots haver-te casat amb el tanoca del meu germà. Ja es veia venir, ja.
—Vinga, prou de posar-te amb el meu home, entesos?
—Es podia predir això del teu home…
—No et sap greu el que fas.
—Gens. Per què m’ha d’importar?
—I si se n’assabenta la teua dona? —li va preguntar. El va mirar als ulls sense moure’ls.
—Només m’hi vaig casar amb ella perquè tenia bon dot. No serveix per al llit. És un card que s’envolta de mossens, monges i beates. Mocadors negres per entrar a l’església i escapularis sobre la tauleta de nit.
—Poca vergonya, això ets, un poca vergonya. No t’ho aguante.
Ella va encreuar els braços davant el pit.
—Què és el que no aguantes, eh?
—Ja ho saps!
—Què és el que sé. Ben mirat tu tampoc no estàs gaire lluny de mi o és que creus que no ho sé. No et faces la bona xica que no ho ets.
—Fora d’ací, m’agradaria dir-te, però em veig obligada a fer algunes coses perquè no tenim prou menjar.
—No m’ho crec, em sents. Que no m’ho crec, hòstia! De totes maneres no es culpa meua si vols venir. Ah, procura que no ho sàpiga el meu germà. I prou.
—Jura’m que l’herència serà per a Eva. Tinc en una mà la navalla a punt per tallar el que agarre amb l’altra mà —la serreta del ganivet estava sobre la pell i preparada per a tallar—. Ara mateix em dónes el paquet que avui havies de portar o prem el ganivet.
—Va, deixa-ho córrer.
—Creu-t’ho, de veritat que estic disposada a tallar. A mi no sé què em passarà però tu et quedaràs sense penis.
—Sí, sí, t’ho promet —va fer amb el cap un gest d’assentiment.
—Si no estiguérem necessitats, et ficaries els diners pel cul.
Li va donar un paquet quadrat que ella va revisar amb cura i va amagar en un forat de la paret.
—Al capdavall, cadascú va pels seus interessos. El que passa és que la gent, com que no sap, de seguida m’acusaria de qualsevol cosa —va dir ell amb claredat i sense esperar resposta.
Amb el convenciment que no s’havien adonat de la seua presència, la xiqueta va baixar de la rajola on el sol tocava de ple. La va deixar a prop de la paret, va apartar el poal mig d’aigua fins al costat de la paret també, va creuar el pati i va pujar en silenci per l’escala fins a arribar a la cambra. Com li cremava la pell a causa del sol! Va seure cavil·losa sobre el llit amb les mans als malucs. Encara com no li vaig dir a la mare que el tiet em posava la mà per dintre de les calcetes, es repetia una vegada rere l’altra. Va mirar cap a l’armari on era la corda de saltar. Per fi es va aixecar, el va obrir i la’n va treure. Va eixir de la cambra de pressa. Va tardar poc a arribar a l’eixida de la casa per la porta que donava a un carreró dels afores. Ningú; només calitja, a l’hora de la migdiada. Calitja que l’aclaparava tant com la veritat descoberta, en companyia de l’enrenou d’orenetes que xisclaven i refilaven i més enllà el carrisqueig de les cigales. Potser tapaven els sorolls que poguera fer en les seues tramoies. Déu, he de planejar alguna cosa per ella, que tot ho fa per donar-me una vida millor, es deia sense parar.
Continuarà
