«Reduir, reutilitzar, reciclar», d'Edgar Cotes Argelich

—Ens està prenent el pèl. Com vols que els nostres avantpassats fossin tan estúpids per fer això? —li xiuxiueja l’Aleix a cau d’orella.

—Shhh! Calla! —replica la Mar, que intenta escoltar el que diu la guia, malgrat els continus comentaris del seu company.

La guia mentrestant, segueix el seu discurs, tot assenyalant un dels innombrables nínxols que els envolten.

—En aquests receptacles, era costum dipositar les urnes amb les cendres dels difunts que prèviament eren incinerats. De vegades, fins i tot, s’hi acostumaven a col·locar generacions i generacions de famílies senceres.

—Jo ho he dit, ja. Eren beneits —apunta de nou l’Aleix.

—I havien de pagar perquè els morts poguessin estar en aquests... nínxols? —pregunta una noia, encuriosida.

—Sí, és clar —una remor s’escampa per tot el grup d’adolescents—. Però aquestes eren les sepultures més barates, de fet. Si això us ha sorprès, crec que les tombes i els mausoleus sí que us deixaran amb un pam de nas.

I no s’equivoca. La pronosticació de la guia es compleix amb escreix. La resta d’aquell recorregut macabre els deixa ben bé de pedra, talment com les tombes que observen durant la seua visita. Mentre surten d’aquell enorme cementiri, l’Aleix, que no ha badat boca fins aleshores, pregunta a la seva companya:

—I no t’has preguntat mai que en fem dels nostres difunts avui dia?

—Els reciclem, és que no escoltes les notícies? —contesta la Mar, de mala gana.

—Però, per a què? Mai no ho diuen això...

—No és obvi? Som éssers orgànics i en conseqüència els nostres cossos poden ser aprofitats per a bones causes. En agricultura i tal, crec. No eres tu mateix qui deia que és estúpid incinerar els cadàvers o deixar que es podrissin sota terra amb els cucs?

—Sí, suposo... —afirma l’Aleix, sense paraules per replicar la seua amiga.

Finalment, la guia condueix el grup sencer a un parc proper i els deixa una estona lliure per a dinar. Els joves s’asseuen i treuen les seues carmanyoles. Totes, sense excepció, consisteixen en un compost de color verdós, la quantitat del qual varia segons la constitució i el sexe de l’adolescent. Tot i la seua mala pinta, l’aliment té un gust exquisit. Es veu que la caminada per l’antic cementiri no els ha llevat la gana.

Edgar Cotes Argelich

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat