Sisena part
La xiqueta s’acostà a la porta del corral que donava al camí encosterat d’una de les entrades del poble. Va lligar la corda de saltar a un costat de la portella. Tornà a verificar-ho per tenir la seguretat que no es deslligaria. Agarrà l’altre extrem de la corda i s’amagà al cantó d’una paret on creixien lletsons tendres. Mentre esperava la sortida del tiet desitjà que no s’aproximés cap gos o que algú li preguntés que hi feia allà en plena calor.
Déu vulga que la mare no isca primer per la portella i tant de bo òbriga abans que algun llaurador passe amb la mula en direcció als bancals. Se li acostà un gos i el va fer marxar, en acabant el seu gat va miolar i el va fer callar. Quan la porta va grinyolar, es posà en la millor posició, es va inclinar, va veure que ja eixia el tiet i estirà molt fort la corda. Robert, embadalit i amb teranyines als cabells, es va trobar de sobte la corda i va caure de morros donant voltes pel pendent.
Eva es posà dreta, deslligà la corda, l’enrotllà i se n’anà corrents a desar-la en l’armari de la cambra. Ella es ficà al llit i no va voler saber-ne res. A fora, al camí, el tiet Robert, jeia estirat a terra, cap per amunt, i cridava de dolor sense poder moure’s. La mare d’Eva, sense badar boca, va anar de pressa auxiliar-lo: “Ai Senyor, ai Senyor, què li deu haver passat?”
Una estona més tard, la xiqueta tragué la corda de saltar i se n’anà a cercar les amigues per jugar a una era.
—Mon pare em durà a un col·legi privat perquè diu que a l’escola nacional no aprenc —li digué l’amiga pèl-roja.
—Ja veuràs com jo sí que estudie. I tu estaràs molt sola en eixe col·legi —va dir Eva.
—No, perquè també vindrà la meua cosina i m’ajudarà.
—Qui és la primera a saltar la corda —va dir una altra amiga, la més alta.
—Jo —va dir la pèl-roja.
Va fer bé tres salts i s’hi va enganxar a la corda.
—Deixeu-me repetir —va dir la pèl-roja.
—D’acord, però després tu donaràs a la corda —va dir la més alta.
Va fer tres salts i de nou s’hi va enganxar.
Continuarà
