L’estació de patologia vegetal de Burjassot

Les plagues han constituït un problema recurrent en la llarga història de l’agricultura. Però, a partir de les últimes dècades del segle XIX, el seu impacte va adquirir unes dimensions totalment desconegudes fins llavors. La intensa transformació que va experimentar el sistema alimentari a partir de la dècada del 1870 va impulsar la redefinició de l’agricultura per tal d’avançar cap a models més mecanitzats, intensius i basats en el monocultiu. En aquest sentit, per exemple, les contribucions teòriques que autors com Albrecht Daniel Thaer o Justus von Liebig realitzaren durant la primera meitat del segle XIX i la posterior expansió de la cadena alimentària van ser fonamentals per tal de promoure un canvi cap a una agricultura d’exportació. I, amb aquesta, s’agreujaren de manera molt notable els danys produïts per les plagues.

En aquest context, els controls de plagues aplicats amb anterioritat (uns controls sovint físics) ja no eren suficients. Científics i productors havien de cercar nous mètodes de control i, per fer-ho, sovint van encaminar-se cap al desenvolupament de controls tant químics com biològics. Al País Valencià, per tal de desenvolupar i implementar aquests mètodes, es creà l’Estació de Patologia Vegetal de Burjassot a començament del segle XX.

Abans, però, en les últimes dècades del segle XIX, tant en el context valencià com en l’internacional, s’hi van promoure tota una sèrie d’institucions i, a la fi, d’espais per impulsar la transformació de l’agricultura a què ens referíem adés. La creació de l’Estació de Patologia Vegetal de Burjassot no es pot entendre fora d’aquell context i de les iniciatives que ara comentarem breument.

Insectari de l’Estació de Patologia Vegetal en la década de la 1930 (Salvador Zaragoza Adriaensens (2011). Origen y actividades del Instituto Valenciano de Investigaciones Agrarias 1868-2000)

Sens dubte, uns dels principals espais per promoure el canvi foren les estacions agronòmiques o estacions agrícoles experimentals. Sovint es fa referència a l’estació de Möckern (Saxònia) com la primera d’aquestes amb finançament públic. Aquella estació podria haver constituït un model per a les que en breu anirien creant-se. Només a Europa, s’estima que el 1868 ja existien vora 40 estacions; moltes de les quals havien estat creades en l’àmbit germànic. Per tal de presentar el projecte de l’estació de Möckern, alguns dels seus promotors ja feren referència explícita a la influència que havia exercit l’obra de Thaer, que fou “fundador” d’un nou sistema d’agricultura “racional” i heroi entre els terratinents alemanys a causa d'haver promogut l’increment de la productivitat a través d’estudis comparats. Thaer, però, era prou escèptic en relació a l’interès pràctic d’allò que podríem anomenar la recerca bàsica.

D’altra banda, no són pocs els historiadors que han lligat l’establiment d’aquestes estacions a la forta influència que va exercir l’obra de Liebig en el món de l’agricultura. Tanmateix, el discurs de Liebig (que no necessàriament la seua pràctica) posava l’èmfasi en la recerca bàsica i tot sembla indicar que aquesta no era la tasca principal d’aquestes primeres estacions. Des del seu origen, aquestes estacions foren espais amb un projecte híbrid que tractava d’establir ponts entre la ciència de laboratori i la pràctica agrícola. En aquest sentit, un dels promotors de l’estació de Möckern, el professor de química agrícola Julius Adolf Stöckhardt va dir que “s’aprèn més a les tavernes que a sales de conferències i esglésies”.

Les estacions alemanyes, com les seues universitats o laboratoris, van constituir un model molt influent en la institucionalització de la ciència en l’àmbit estatunidenc. En el context ibèric, però, aquestes iniciatives arribarien sovint a través de les reflexions o iniciatives promogudes en tercers països i, concretament, a França. Ara bé, la influència francesa es va fer especialment visible en relació a la creació d’un altre conjunt d’espais (o institucions) que contribuïren significativament a la transformació de la pràctica agrícola: les granges escoles experimentals. A diferència dels anteriors, aquests espais es caracteritzaven per incloure entre les seues tasques les docents, amb formació a diferents nivells. 

A l’estat espanyol, des dels inicis del segle XIX s’havien impulsat estructures diverses per promoure el desenvolupament agrícola. En aquesta línia se situaren iniciatives com les de les juntes de comerç, les societats econòmiques o les posteriors juntes provincials d’agricultura. D’altra banda, en paral·lel o un poc després, es crearen diverses granges-model i escoles d’agricultura, fortament influïdes per l’experiència francesa. Al País Valencià, aquestes iniciatives quallaren en la creació de la Granja Model de València que, a partir del 1887, començà a anomenar-se Granja Escola Experimental de València i que encara hauria de canviar de nom en diverses ocasions. Historiadors com Jordi Cartañà han suggerit que el canvi del 1887 no seria únicament nominal sinó que comportà canvis més substancials motivats pel fracàs del patró anterior de granges model. 

En aquest moment encara no s’havia plantejat la necessitat de crear un centre com el de l’Estació de Patologia Vegetal, però convé tenir presents totes aquestes iniciatives prèvies, ja que és al si d’aquestes que posteriorment es va crear l’estació que ens ocuparà en els pròxims paràgrafs. En aquest sentit, cal també fer una breu referència a la localització en la qual es creava aquella granja model. El 1868 ja s’havia creat el Jardí d’Aclimatació al si del Jardí del Real de València (fora del que havien estat les muralles, justament a l’altra banda del riu). Posteriorment, en aquesta mateixa localització es creava la Granja Model i la successiva Granja Escola Experimental, que va romandre en aquest lloc fins el 1892, quan es va traslladar a Burjassot. 

Plànol de València 1897 (Herrera, José María, (1985). Cartografía histórica de la ciudad de Valencia, 1704-1910. Valencia : Ayuntamiento de Valencia)

Molt probablement aquest canvi de localització es podria entendre, entre altres coses, en el context de l’expansió del nucli urbà valencià. Tal com ens recordava Manuel Sanchis Guarner, amb l’enderrocament de la muralla i la iniciació subsegüent de l’Eixample, es va tractar d’atendre el vell problema urbanístic d’enllaçar el nucli de la ciutat amb el Grau. Amb l’increment de l’exportació i el desenvolupament dels poblats portuaris es va fer més necessari l’acostament al mar i, amb aquest objectiu, València s’annexionà el 1897 a la Vilanova del Grau i al Poblenou de la Mar. A més a més, en els projectes d’eixample que pocs anys després presentava Francesc Mora (que seria arquitecte municipal de l’Eixample durant la primera meitat del segle XX), ja es podia observar la clara intenció d’urbanitzar tot el territori que envoltava els Jardins del Real. En l’expansió de la ciutat cap a la mar, l’agricultura havia de desaparèixer dels territoris que envoltaven la Granja Escola Experimental.

En aquest sentit, el trasllat de la Granja a Burjassot es podia percebre com a necessari, si aquesta volia tenir a l’abast les terres requerides per a desenvolupar les seues tasques. Però, d’altra banda, aquest canvi també es podria haver justificat en base a la voluntat de mantenir la relació directa amb els llauradors locals. De fet, com després comentarem, l’establiment d’una relació com més directa i fluida millor amb els llauradors seria cercada de manera recurrent des de la Granja Escola Experimental.

Ja a l’inici del segle XX, tant les autoritats valencianes com les espanyoles prengueren major consciència del problema generat per les plagues del camp i impulsaren diverses iniciatives per a fer-los front. La gestió de la Granja Escola havia corregut a càrrec tant de l’estat com de la Diputació i fou al si d’aquest centre on es promogué amb més intensitat la reformulació de la lluita contra les plagues. A escala estatal, el 21 de maig del 1908 s’aprovava la primera llei de plagues del camp i, en poc més d’un any, es publicava una RO que requeria la creació d’una estació de patologia vegetal annexa a la Granja Escola de València. En aquell moment només hi havia a l’estat espanyol una estació d’aquest tipus, en aquest cas annexa a l’Instituto Agrícola Alfonso XII a Madrid. Es va valorar llavors que resultava necessari l’establiment d’una altra estació i molt probablement els importants danys que ja estava generant llavors el poll roig sobre l’economia tarongera van ser determinants per tal de triar la localització de la segona estació. Però tot sembla indicar que aquella estació del 1909 no va funcionar mai de manera autònoma i que, a la fi, aquesta tasca d’impulsar una reacció més eficaç contra les plagues va recaure sobre la mateixa Granja Escola.

El 20 de juny del 1924 s’aprovava una nova disposició per a la reorganització dels serveis agropecuaris i, en aquest reial decret, entre altres coses, es plantejà la necessitat de crear diverses estacions de patologia vegetal, entre les quals estaria la valenciana. Aparentment, aquest reial decret va ser rebut de manera positiva per les autoritats valencianes i, a diferència del que va ocórrer amb altres estacions proposades, aviat es va materialitzar el nou centre. El RD ja marcava fins a onze tasques a desenvolupar per part de les noves estacions que, tal com constata Salvador Zaragoza, de manera sintètica consistiria a: classificar i estudiar les espècies vegetals i animals que constituïren plagues; estudiar els procediments profilàctics o de defensa; assajar tècniques per a l’extinció de les plagues i investigar les espècies entomòfagues indígenes o foranes i criar-les en insectaris; crear un museu amb les plagues i malalties comunes a la regió; atendre les consultes que reberen, i divulgar els resultats de les seues investigacions. 

Quan en la dècada del 1890, la Granja Escola de València va arribar a la seua nova localització a Burjassot, no hi havia en projecte la creació d’aquesta estació de patologia vegetal i l’espai no s’ajustava aleshores al desenvolupament de totes aquestes funcions. En la dècada del 1920 era llavors peremptòria l’adequació espacial a les seues noves funcions, aquelles derivades de la creació del nou centre. Però cal no oblidar que en aquells anys encara es donarien nous canvis en el conjunt de les instal·lacions de Burjassot. Així, cal destacar que, el 1931, la Granja Escola, que des del 1924 passà a denominar-se Estació d’Horticultura i Escola de Jardineria, va tancar-se per tal que es creara al seu lloc l’Estació Tarongera de Llevant. Prèviament ja s’havien establert a poblacions com Sueca i Requena unes altres estacions per tractar les necessitats d’altres cultius específics d’especial interès al camp valencià, com ara el vi o l’arròs. Però, sens dubte, el canvi de denominació i funcions de les instal·lacions de Burjassot posava en relleu el rol hegemònic que la taronja hauria de desenvolupar des d’aleshores. De fet, la mateixa existència d’aquest espai no només ho constatava sinó que ho reforçava. 

Estació Tarongera de Llevant i Estació de Fitopatologia, dècada de 1930.

L’adequació de les instal·lacions de Burjassot a les noves funcions que havia de desenvolupar l’Estació de Patologia Vegetal comportà la creació, el 1927, d’un laboratori d’entomologia, un laboratori de criptogàmia, un laboratori de terapèutica, un insectari de cria, un museu fitopatològic i una biblioteca. Posteriorment, anirien reformant-se aquestes instal·lacions, com ara a través de la nova parcel·lació dels camps d’experimentació del centre, i se n’afegirien de noves, com ara el nou insectari de cria creat el 1931. En alguns casos fins i tot es van generar noves instal·lacions tot intervenint en altres indrets de l’àrea metropolitana valenciana. Per exemple, entre el 1935 i el 1937 es van fer nombroses obres al port per tal de crear l’Estació Fitosanitària del port. Sens dubte el conjunt d’aquestes instal·lacions seria fonamental per tal de desenvolupar tant la recerca sobre les plagues del camp com per millorar la incidència de la recerca en el camp valencià a través de l’assessorament de professionals i el desenvolupament de cursos formatius com ara els de capatassos i de fumigació cianhídrica. Tanmateix, cal dir que, inevitablement, aquesta evolució espacial (amb la creació de noves instal·lacions i la coincidència espacial de les estacions tarongera i de patologia vegetal) igual que va contribuir a establir importants coneixements sobre les plagues i, en especial, sobre aquelles que afectaren el taronger, també va crear ignorància sobre tots aquells cultius que quedaven en un segon plànol o desapareixien completament de la mirada dels enginyers associats al centre.

En analitzar les tensions espacials que s’han donat en la història contemporània en relació als centres dedicats a l’estudi del món natural, una de les aproximacions més interessants és aquella que proposava l’historiador Robert Kohler en encunyar el terme Labscape (paraula híbrida entre “laboratory” i “landscape”). Des de meitat del segle XIX va començar a imposar-se la ciència de laboratori dins de les ciències de la vida. En aquest àmbit, com en la resta, el laboratori es presentava com aquell “placeless place” que havia de constituir una garantia que el coneixement produït en aquest espai tindria validesa universal. Ara bé, en el cas de les ciències de la vida, aquests laboratoris no estaven exempts de controvèrsia. Tal com ja havia ocorregut amb instruments com el microscopi, es va plantejar si l’artificialitat del laboratori no podria ser un impediment per captar allò que realment ocorria al medi natural. 

Es va tractar llavors de naturalitzar els laboratoris, tant des de la retòrica com creant espais híbrids que quedaven a meitat camí entre “l’artificialitat” del laboratori tradicional i la “naturalitat” dels espais naturals. Kohler s’ha referit a la creació d’aquests híbrids a través d’espais com els laboratoris de camp i els vivàriums, establerts entre el final del segle XIX i el principi del segle XX. Però tal com ell mateix planteja, les estacions agronòmiques (com les considerades en aquest article) també constitueixen un bon exemple d’aquests espais híbrids. Els laboratoris d’aquestes estacions no podien aïllar-se dels insectaris i camps d’experimentació. I, així, la continuïtat entre medi natural i artificial, entre camp i laboratori, estava assegurada. La necessitat d’aquesta continuïtat era, d’altra banda, més evident i menys controvertida en aquest cas, ja que de manera explícita es va reivindicar un coneixement local o localitzat davant l’habitual coneixement universal de la ciència. Sabien que les particularitats de cada territori amb els seus cultius i les seues plagues reclamaven la producció d’aquesta aproximació local al coneixement. I així ho van fer constar en nombroses ocasions.

Les particularitats locals de cada territori també depenien del tarannà i les pràctiques dels llauradors, amb els quals es volia establir una relació ben pròxima. Tal com ja comentàvem, des de la creació de la primera estació agrícola experimental ja trobem discursos que reivindiquen una mena de “coconstrucció” del coneixement tot posant en valor la saviesa dels treballadors del camp. Caldria, però, estudiar fins a quin punt aquests discursos es van transformar en iniciatives concretes. Caldria esbrinar en quins termes es va cercar el contacte amb els llauradors (incentivat, en el cas de les estacions valencianes, a través dels canvis de localització adés citats). I, en definitiva, caldria avaluar com es va definir l’estació com una “contact zone”, un espai per a la circulació de coneixement entre dos aproximacions al coneixement a priori tan diferents com les dels enginyers agrònoms i els llauradors. Aquestes preguntes, com d’altres, no fan més que mostrar l’interès que poden despertar els estudis d’aquestes estacions des de la perspectiva de les geografies del coneixement; un interès que no haurà de limitar-se a entendre millor la nostra història sinó també a construir el nostre futur. En aquest cas, sens dubte aquesta contribució podrà arribar a redefinir les institucions agronòmiques actuals perquè funcionen com a “zones de contacte” veritablement eficaces.

Per saber-ne més:

Salvador Zaragoza Adriaensens (2011). Origen y actividades del Instituto Valenciano de Investigaciones Agrarias 1868-2000 (http://www.ivia.gva.es/libro-salvador-zaragoza)

Jesús Català Gorgues i Ximo Guillem Llobat (2006). Control de plagas y desarrollo institucional en la estación de Patología Vegetal de Burjassot (Valencia). Asclepio 58 (1): 249-280
(DOI: http://dx.doi.org/10.3989/asclepio.2006.v58.i1.8)

Ximo Guillem-Llobat

Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, Universitat de València


Personatges i espais de ciència és un projecte de la Unitat de Cultura Científica i de la Innovació de la Universitat de València, que compta amb la col·laboració de l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència 'López Piñero' i amb el suport de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat