Contes d’en Bosch 73 Millor callar 7 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)

Setena part
 
—És que esteu distretes, sembleu bledes. Doneu a la corda molt fluix i així és normal que m'enganxe —va dir la pèl-roja, a qui li va eixir una miqueta de sang del genoll i li va aparèixer una blaüra.
 
—Ets tu, que potser no saps botar —va dir Eva.
 
—I què. Però jo aniré a estudiar a un col·legi i tu no —va dir la pèl-roja i se'n va anar enutjada.
 
Quan Eva va deixar enrere els camps de gira-sols que envoltaven l'era, va tornar a casa i li va fer un petó al pare. Va dissimular amb això de la cama trencada del tiet Robert, no fóra cas que el pare descobrira que ella amagava alguna cosa, li traguera la veritat i li donés un parell de calbots. Es va fer l'orni i va observar en silenci el pare, incapaç de treure'n l'entrellat a tot plegat.
 
—No entenc què hi feia el meu germà a la portella. Que no torne més a l'hora de les migdiades, redéu! —va dir. Es va estrènyer el nas amb dits de la mà dreta—. Ja en tinc prou, hòstia! Tot té un límit.
 
—Potser havia vingut a buscar una aixada o una destral, no sé—va dir la mare, que tenia les mans cobertes pel davantal.
 
—Es creu que entrarà a ma casa quan li done la gana. Si vol quelcom, que m'ho demane. No sé què s'inventa que va ensopegar amb una corda.
 
Eva no va aixecar la mirada del plat durant la gatzara de renecs del pare. Qualsevol insinuació podria ser motiu en qualsevol moment perquè li arrancaren alguna cosa sobre que va ser ella qui va posar la corda.
 
—Calma't, calma't, o et farà mal el sopar.
 
—Que va ensopegar amb una corda, i un colló! —va repetir el pare amb veu alta i amb punys ben tancats—. Vaja bovada. Que es faça fotre.
 
Perquè sabés com n'era d'empipador, el pare d'Eva va visitar el germà Robert a veure què.
 
—Què t'ha dit el metge? —va preguntar ell, que era el major.
 
—Ara m'ho ha embenat i potser m'ho enguixarà demà —va dir Robert
 
—Si volies una aixada per cavar vinya, haver-me-la demanada en un altre moment.
 
—Escolta, jo també vaig viure en la casa fins que es va repartir l'herència. També és una miqueta ma casa, no?
 
—Abans. No pas ara. I tu t'ho agafes com si fóra teu, encara. El dolent seria que a llarg termini et comportes com si ho continués sent, amb tot el dret. És ma casa i prou.
 
—Pensava agarrar l'aixada d'on tens tu les eines i, així, no empipar-te per si feies la migdiada. Creia que no et faria cap cosa així. Et penses que perquè ets el major pots venir a fotre'm crits. I tu què? Sempre enganxat a beure una mica més del compte.
 
—Ets més burro que taló. Sóc més gran i més fort que tu i, si no fos per la meua família, estaríeu en la merda.
 
—I m'ho soltes així, sense més —li va dir Robert, assegut amb el tors una mica cap endavant—. No t'estàs enganyant?
 
—I com vols que t'ho diga? Saps de sobra que hi ha coses que no les has fet com calia. El que dic és senzillíssim. Suficient.
 
—Em sembla que vas de sobrat. Que vas per damunt meu, només per ser el meu germà major —va dir Robert, que, per moments, es va preguntar i es va espantar per si es referia a quan van estar la dona d'ell en el galliner. Va tractar de calmar-se—. Ja que t'interessa tant arreglar la vida dels altres, per què no arregles la teua?
 
—No tens necessitat de creure'm, això és cert. Per què no vas pensar que entraves en una casa que no era la teua i que podies espantar algú. A més a més, ara veurem qui et verema les vinyes si tens la cama trencada. Potser ho farà la teua dona?
 
—És inútil total. La veritat és que no tenia ni idea que podria passar-me això.
 
Continuarà

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat