Hi creixien clavells de poeta a tocar de la font d’on l’aixeta partia de la boca obertíssima d’un lleó Metro Goldwin Mayer com a mínim. Una tortuga de terra entrada en anys, acabada de revifar-se de la letargia hivernal, més lenta que mai dels mais, es refrescava en un safareig, caminet avall. El lleó, d’aspecte impassible, amb les comissures des de sempre estripades, bronzejava el seu bronze amb el sol de l’hora forta d’aquell matí de finals d’un març marçot que havia matat gent de totes les edats amb freds descomunals perquè no havien pogut estar a la vora de cap foc gratuït. Coses d’una crisi que la tortuga ignorava, sortosament: la seva existència es remetia a passeigs de caminar prudent, òbviament per caràcter, amb la protecció de la closca i meditacions autoguiades tot i menjar sobralles de verdura i fruita, pomes sobretot. La dona d’aigua, que l’havia estat esperant, l’anomenava la Rondolera i estimava tant aquell ser rebregat i lleig que li havia entregat la seva ànima…
La Rondolera la mirava com si no mirés. La feia seguir-la fins el banc del ‘si no fos’, encarat a la font. Estava construït amb fusta d’acàcia, cosa que li conferia la màgia de llavors voladores de forma helicoïdal que l’arbre havia produït feia qui-sap-lo. El rèptil, quan Ella era asseguda, s’apropava a la font i hi feia copets amb la closca imitant els sons d’una caixa musical que tenia gravada en la memòria més remota. Ella somreia i es movia sinuosament, esdevenia ones que compassaven el moment. I acabava rient com una boja sana.
Tot seguit, el queloni arrencava un grapat d’aquelles flors virolades de colors vius que semblaven farbalans per a faldilletes de nines i els oferia a la dona d’aigua.
Aleshores la font s’accionava, rajava, parlava per boca del rei felí:
-Fresca i regalada, d’una deu interna, i la meva ànima a poc a poc serà curada.
I s’enrigolava líquidament.
A continuació el banc adquiria un cromatisme safranós, el mateix que les flors de l’època d’arbre. I se sentia:
– Si no fos per tu, tortuga, que rondoles i medites i closqueges després del llarg colgament de la gelor, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, bella fèmina de somni, res del que va sent no podria ser; si no fos per tu, banc de la paciència i la serenitat, del pas del temps sense queixa d’inclemències que són dolències, res no seria el que pot arribar a ser i que sabem que serà.
Allò semblava una endevinalla o la lletra d’una cançó que algun burleta classificaria de canal televisiu mediocre amb les veus d’un noi amb trajo i una criatura amb un hula hoop.
Ni de bon tros.
Algú va entendre els quatre éssers en l’espai acotat. Algú que va englobar-los i va aconseguir traslladar-los allà on pertanyien, amb comprensió i amor. Algú que un dia va trobar-se el balcó ple de clavells de l’aire, aquells que viuen de pensaments i emocions i sensacions i que contenen secrets de més d’un món.
