La segona volta (a la francesa) de les primàries de Pedro

26 maig 2017 01:00h

                        Les esquerres han guanyat
                        i les dretes han perdut
                        i ara diuen les beates...
                         Redéu com mos han fotut!
                            (del refranyer popular)

La passada setmana comentava a la meua columna allò que Pedro Sanchez, –butxó de raça, en deia– podia guanyar les primàries del PSOE, contra tot pronòstic malgrat l'“aparato”, baronies... i deia: "Compte, genera il·lusió entre la militància i pot guanyar a la solta i, si guanya, guanya l'esquerra" i, ai las! Heus ací que Pedro no és que haja guanyat és que ho ha fet amb escreix, contundentment, de tal manera que les patums del PSOE s'han quedat bocabadades. I això ho portaven reflexat al seu rostre en conèixer els resultats de la nit. Però, compte! Pedro, al cap de la militància, ha guanyat un primer round però li'n queden uns quants més per a continuar el combat i redreçar el rumb del partit cap al seu espai històric i natural: l'esquerra. 

No serà gens fàcil. L'alternativa de Pedro, amb la militància al darrere, si no bada, pot recuperar el partit; la de Susana, amb les patums apoltronades i ensinistrades per la dreta, anava directa al naufragi, com ha passat a Itàlia, Grècia, França i, potser, a Alemanya en uns mesos.

Al PSOE, com a tots els gran partits, institucions, els hi són molt dificultosos els canvis interns, són estructures que funcionen “de memòria”, per mimetisme, amb un sense fi d'interessos diversos al seu sí, i el procés de “primàries” del PSOE encara té poc de recorregut i tradició. D'alguna manera estava pensat per a ésser teledirigit per les seues pròpies “forces vives”, les quals havien pogut controlar i reconduir d'alguna manera els anteriors processos però... la victòria de Pedro, inesperada per a “l'aparato” per la seua contundència, no dóna espai a la possible reconducció manu militari perquè això destruiria el partit i tampoc els hi aprofitaria ja per a res. Això els té astorats. Això i que el conglomerat que hi havia darrere de la Susana era un híbrid d'ensinistrats i el lligam que l'aglutinava era el control del poder en el partit  perquè tot continuara més o manco igual. 

La militància, per la seua part, trepitjada toscament amb la maniobra de “palau” que feu plegar Pedro Sánchez de la Secretaria General —tot i que havia estat elegit en un congrés—  i totalment decebuda per l'entrega del poder a la dreta per part de la “Gestora” ha despertat de la seua letargia i ha dit la seua. Als temps turbulents de la II República, Ortega y Gasset, el gran ideòleg de les dretes espanyoles ja advertia del perill de les masses, ho cita Francesc Ferrandis al seu llibre La València virtual (L'Eixam Edicions) “en otros tiempos la masa no tenía cultura, pero no mandaba; ahora tampoco tiene, pero manda”. Un dels grans errors de la Gestora i d'algunes “baronies” ha estat la seua supèrbia i el menyspreu a la formació i al criteri de “la massa” dels militants  —ara ja no és com als temps d'Ortega— amb declaracions i actituds que han configurat un insult a la seua “intel·ligència”... I si a més d'estar fotuts i avergonyits per la deriva del partit, els tracten d'idiotes, la cosa peta.

L'estructura del PSOE i la confiança del seus “mandos” no estava preparada estatutàriament per a l'actual situació del partit que ara té un Secretari General que haurà de cohabitar fins al congrés de juny amb una gestora-ejecutiva hostil fins ara i amb uns barons autonòmics desautoritzats  moralment als seus propis territoris —llevat d'Andalusia i Euskadi— per una militància  mobilitzada, organitzada i pletòrica de moral, que no es deixarà arrabassar la seua victòria als despatxos i palaus. Per això, als “congresillos” —que en diuen— de les federacions, la majoria acceptarà —pense— la proposta de proporcionalitat amb llista única de delegats per al congrés que resulte dels vots reals de les primàries, doncs, si no s'avenen i presenten llistes alternatives, el descalabre pot ser d'antologia. Amb això, Pedro podrà configurar una executiva a la seua mesura i representativa de l'actual sentir del partit. A partir d'ací, podrà començar a treballar amb un cert assossec i veurem què vol fer i on vol dur el partit, lliure de pressions, condicionaments i trabes...  Ahí veurem el veritable Pedro i tot això sense descuidar la defensa del possible “fuego amigo”, tan devastador de vegades. Compte, el congrés de juny és una mena de “segona volta a la francesa” per a rematar la faena.

Francis Fukuyama, un saberut nord-americà d'origen japonés, va pronosticar allò de “la fi de la història el 1992,  on venia a dir —entre altres coses— que s'havien acabat les ideologies i que l'economia neoliberal era el nou paradigma per al futur —arre gos—, doncs, mira per on, encara queden persones que tenen ideologia, vergonya i la suficient decència per a continuar, des de diverses opcions —parle de l'esquerra, clar— , i, ara més que mai, per a continuar el combat per un món més lliure, just, solidari i democràtic... 

Evidentment, la “història” no es va acabar i, si l'any 1974, a Suresnes, un grup de militants joves, aleshores, van llançar per la finestra la direcció d'un PSOE que tenia el rellotge parat i no estava preparada per als temps que venien, ara, el 2017, s'ha tancat aquell bucle i “la historia” s'ha repetit, amb noves generacions socialistes que no estan d'acord amb l'apoltronament i la deriva política cap a la dreta dels seus dirigents; i han fet el mateix. La història continua i, a Ferraz, de bell nou s'han alçat els punys i han cantat la Internacional.

L'any 1979 amb el XXVIII congrés del PSOE  i l'extraordinari posterior s'inicià la dretització del partit —per suposat, al meu minso entendre— i, a principis dels anys 80, l'estatut claudicant de Benicàssim suposà l'abandonament de les tesis valencianistes, tal com alguns militants les enteníem dintre del partit. Això ens  desmotivà totalment perquè no tenia res a veure amb el combat que veníem lliurant algunes companyes i companys des dels temps de la clandestinitat. Per eixe motiu, vam deixar el partit, però això ja forma part d'una altra història que també continua, malgrat el vaticini del saberut Fukuyama.

Ara, des de la meua independència, salude solidàriament i fraternal les antigues companyes i companys i les noves generacions socialistes, que han fet possible reverdir les esperances d'un partit que totes i tots necessitem que es mantinga a l'esquerra, que no s'equivoque ningú, el PSOE sempre serà necessari per al veritable canvi que necessitem al nostre petit país i per a una futura República, federal o confederal —matèria per a un altre debat— que sàpiga respectar els pobles i llurs cultures, que la vulguen configurar voluntàriament i democràtica.

Ho cantava Paco Muñoz a La mar en calma
(...)
Bufa ventet bufa ben fort
hissem la vela que anem a port.

Salut, sort, bon vent i bona barca en la nova singladura. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next