Relat - La felicitat

L’alegria podria ser sobre les ales d’una oronella. Dibuixem solcs blanquins al matí, fragments de lluna en aixecar-se la claredat. El llambreig d’un record i ens morim d’un colp sobtat d’estima. Aprenem la vida sense ajuda, a patacades, i ens equivoquem tant. Als cimals de la benaurança la nit és com si fóra un altre país. Els dies d’insomni han acabat de moment. Ara, el sol s’esventa per tot arreu, fa contarelles en sordina i la pell, la renascuda de juny. 

L’amistat s’esvaeix en el temps. Si ningú compta amb nosaltres, ens hem d’inventar els projectes il·lusionants, dur-los a terme amb les persones amb qui retrobem la vitalitat. Així creixem, ens fem gegantins de l’ànima, podem amb tot. Ens escapolim de les endogàmies poètiques, on fa sentor de resclosit, de naftalina rància i la bellesa no hi és enlloc.

L’Àrea 4, la joventut entre copes, la vetllada que volíem eterna. Encara no teníem notícia del cresol meridional. L’atzucac nocturn entre els conreus, els tarongers, la intuïció. Rememorar l’entrepà de tonyina i olives de ca la Carmen del Pedro.

L’àvia, cofoia, fulleja una revista del cor a la perruqueria.

—Mireu, açò és possible? Una xiqueta de quatre anys diu que ha llegit més de tres mil llibres. El meu nét sap l’ene de Nicolau, l’a d’Andreu i els 'lletrers' de les botigues, i no crec que eixa xiqueta siga més espavilada que ell. Açò és mentida. Com ens enganyen.

Sembla més fàcil viure a través dels altres.

Algú parla dels temps que corren, els clients n’opinen.

—Tota la vida 'acotizant' i ja voràs com el dia de la jubilació 'nyas coca', 'entonces' vorem. 

—La culpa la tenen els robots.

—Sí. A les gasolineres ja no treballa ningú. Com que tot és 'degital d’eixe', no hi ha faena.

—«'Pos' que fabriquen més diners.

La saviesa popular, atrevida i destrellatada. 

 «La felicitat és un rampell filosòfic, una idea amb què ens bombardeja el 'tio Corte Inglés' o ves a saber què punyetes deu ser.» «La felicitat? Està sobrevalorada, és un estat d’idiotesa, un ah! amb la boca oberta mentre ens cau la bava.» «Ara sóc bàsicament feliç, tot i que no n’estic segura.» «Deu ser perquè ens afirmem sempre en allò que no és veritat, en allò que voldríem tindre.»

Se’t revela una tardor esponerosa al bell mig d’abril, còdols de diafanitat a les pupil·les. Obertures en el matí, t’hi extravies i no saps retornar a casa. Les dones grans projecten l’arribada, la seua invisibilitat les fa discretes, els mots que ningú copsa. Som instants, només una verdor vessada.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat