Contes d’en Bosch 74 Millor callar 8 (experiment per mantenir el to de la veu narrativa)

Vuitena part

—La gent del poble xafardejarà de seguida —va dir el major.

—Em sap greu. Em sap greu —va dir Robert de manera automàtica i prou incòmode.

—Vinga, no discutim més. Me'n vaig cap a casa. Per poc que puguem ja passarem algú a veure't i portar-te menjar si ella, la teua dona, no en té preparat. Ausades, xe, que és una feligresa devota, ausades! Mira que no eixir de l'església i oblidar-se'n de la feina de casa.

—Tots no tenim la sort de tenir una dona com la teua.

El rellotge va continuar marcant la mandra estival.

El metge de capçalera el va enviar a la capital i el germà major el va acompanyar. Li van fer radiografies que mostraven que feien feredat els trencaments de la cama. Li la van enguixar.

Robert no va anar als bancals en una bona temporada. Va contractar una colla de veremadors per fer la verema de monestrell i de macabeu abans que es podrís als ceps. No va guanyar gaire a causa dels jornals que va pagar. Tothora de mala llet, assegut en actitud rígida. Potser la dona pensava en els vinyaters de l'evangeli. Els que van anar a veremar i van matar el fill de l'amo per quedar-se l'heretat. Tanmateix, Robert i ella no tenien fills. No li ho va explicar a ell que de bon segur li hauria donat una resposta com m'importa un colló, això.

—Estúpida, tens la culpa de tot el que m'està passant —va acusar grunyint amb fúria contra la dona a qui no mirava en absolut.

Robert sempre li reclamava que no fes això d'anar amb les amigues... Que només estigués a casa i isquera amb ell, amb ningú més.

—Tu per què dius això?

—Això el què?

—El que acabes de dir-me que tinc la culpa.

—Perquè sí —va dir i va mirar cap als costats mentre es movia nerviós sobre la cadira.

—No em digues perquè sí i et quedes tan ample... Però tu, m'escoltes o què?

—És perquè sí i prou. No crec que sigues de la classe de persones que s'interessen per saber el perquè de les coses.

—Llavors jo no tinc dret a saber-ho.

—I a mi què! Jo que sé si tens dret!

—Senyor, quin home! Sempre vol que es faça la seua voluntat.

Ella va fer que no amb el cap i va seguir amb braços creuats davant del pit.

—Et fa nosa?

—Si us plau, Robert, per què tot això?

—A tu només et preocupa no fer pecats —va dir amb sarcasme. No la va mirar gens amb els ulls durs.

—Que Déu et beneïsca —li va dir. El va tractar d'abonançar i es va posar a plorar.

Va quedar feta un devessall de llàgrimes cosa que va irritar Robert encara més i li va fer perdre els estreps.

En una altra ocasió, debades ella li explicava el que li havia manat el metge, que ell a sobre s'emprenyava més. Es va plantar i amb les crosses, li va fotre uns cops que li van deixar la cara plena d'hematomes i ferides. Només li faltava això, ja que ella patia del cor i de reuma i no estava per a gaires trots ni esforços.

Eva havia vist alguna escena i es preguntava perquè Robert feia i desfeia en la vida de la tia. En canvi, a ella, el tiet li deia, no estigues aquí tan lluny, vine a seure al meu costat i es va negar amb alguna excusa. A ella, tant li hauria fet deixar-se que li posés les mans aspres per dintre de les calcetes si tranquil·litzava la tia, ja que no volia veure-la patir.

A la mare d'Eva la va minvar l'assetjament de Robert. Se la va notar més contenta, sovint canviava l'emissora de la ràdio, buscava boleros i cantava. Li va traspassar la pressió a la dona d'ell, la qual, espremuda per una angoixa tortuosa i amenaçadora, se sentia defallir cada dia que passava fins que es va morir plegant-se com una fulla de llorer dins d'un llibre. Per ella, a qui li van caure al damunt onades de renecs i, en acabant, el silenci desesperant sota els sostres de la casa.

Robert es va quedar sol i ningú del poble no en va voler tenir cura: tot el món li fugia sense tindre un polsim de confiança en ell. Recuperat totalment de la cama, no aconseguia treure's la brutícia dels dits ni se sabia fer res per menjar, ni rentar roba. De vegades va anar a dinar a casa del germà major que li va dir:

—Sóc el teu germà i em reca molt deixar-te vivint així. Tens força diners i terres. Busca't algú que et faça la feina i que t'arregle.

—Ningú vol venir, us ho jure. Encara que els pague molt, no volen. S'estan venjant.

—Llavors jo hi aniré perquè hi ha el teu germà, ho faig per ell —va dir la mare d'Eva—. Però primer signaràs els documents davant de notari que diguen que totes les terres seran per a mi i per a la meua filla. Així s'ha de disposar, entesos?

—Està bé.

La mare d'Eva mai no hi va anar sola. La va acompanyar la xiqueta que aprofitava per a fer companyia el tiet. Seia al costat d'ell, fins i tot l'abraçava i sentia l'alè per les galtes alhora que li vigilava les mans, que no les tenia trencades i sí molt llargues per tocar-la en qualsevol moment. Caldria també fer servir la corda per a trencar-les-hi en cas que les fiqués per dins la roba. No li tenia por.

Continuarà

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next