A Carlos i a Miquel
La terrassa de l’Aiguille du Midi, al capdamunt del telefèric, està plena de turistes que es retraten amb el magnífic panorama del Mont Blanc i la vall de Chamonix. Molts estan gelats o marejats. Han estat transportats en pocs minuts a prop dels quatre mil metres d’altitud i duen la mateixa roba que en qualsevol passejada.
El doctor Jaume Despuig s’ha posat la jaqueta de folre i s’ha endut el seu got de vermut cap al racó més tranquil que ha pogut trobar. A desgrat de la bullícia, sembla abstret en la contemplació d’un gran esperó de roca i neu.
Fa temps que volia fer aquesta visita, veure aquella paret de prop per darrera vegada. El que contempla en realitat és la seua pròpia imatge, més de cinquanta anys arrere. Aquella ascensió en què arribà a pensar que era el final i que va ser, tanmateix, el principi de tantes coses.
Jaume Despuig i Ramon Bissaürri, dos joves muntanyencs que venien als Alps per primera vegada, havien fet l’entrada a La Meca de l’alpinisme, imbuïts d’admiració i una mena de reverència, a bord d’una motocicleta Ossa carregada com una mula. I tan bon punt ho tingueren tot enllestit, emprengueren l’aproximació a la muntanya que s’havien proposat ascendir.
La via escollida era difícil i llarga. Quan s’encordaren, una pàl·lida claror, ni de lluna ni de sol, il·luminava l’escenari. Centenars de metres sobre els seus caps, la corprenedora foscor de la roca i el gel.
Les hores se succeïen amb vertiginosa rapidesa i els dos homes, insectes perseverants en el cingle immens, progressaven a poc a poc. A migdia n’havien superat si fa no fa dos terços, i gran part de les dificultats majors. Al tram superior, es trobaren amb una congesta de neu glaçada i molt dreta. Els seus grampons –que eren de deu puntes, sense les dues d’addicionals davanteres que ja feien servir els escaladors alpins– no hi mossegaven prou i tendien a lliscar. De tal manera que es veren obligats a tallar-hi esglaons, la qual cosa els retardà i fatigà força.
Ja de cara al vespre afrontaven els darrers murs de roca.
Jaume acabava d’afermar-hi un pitó quan el metall emeté un so agut com una queixa seguit d’un estremiment semblant al brunzir de les abelles que li recorregué el braç i l’espinàs. Un crit d’alerta i el tro ja hi era amb un estrèpit sec, sòlid, com si la muntanya amenaçara de desplomar-se tot d’una. Els núvols esfilagarsats que de vesprada havien guaitat enganxats a les arestes superiors esdevenien una boirada compacta que se’ls venia a sobre. De sobte una calamarsa incisiva i dura li fiblava dolorosament el rostre.
Una ratxa de vent el desequilibrava en una posició precària. Tot s’havia esdevingut en un segon. Falcà la corda per tornar a descendir al punt de reunió on Ramon assegurava. Això li costà més de mitja hora en aquelles condicions. Despenjaren tan lluny com podien tot el material que els fou possible per tal d’evitar que l’acer atreguera més l’electricitat. La tempesta els envoltava per complet. Els llamps no se succeïen, eren una continuïtat que els feia nadar en un mar de fantasmagòrica fosforescència. Els cabells se’ls eriçonaven amb una aura diabòlica. Una sotragada els aixecà enlaire i els rellençà violentament contra la roca. Només els ferms encordaments evitaren que caigueren al buit.
La tempesta s’apaivagà al cap d’unes hores i fou succeïda per la nevada que queia copiosa en la fosca de la nit ben entrada ja. Estaven exhausts, amerats, erts de fred. Miraven d’abrigallar-se l’un contra l’altre en l’exigua lleixa on eren, amb les motxilles, amb les cordes.
La nevada anà minvant i de matinada cessà. El fred s’intensificà llavors. Mossegava particularment els peus, les mans, el rostre.
Calia moure’s, mirar d’escapar d’allí. Descendir era impensable, no tenia sentit en aitals condicions i a penes a vuitanta metres de l’aresta cimera. S’hi imposava, doncs, superar-los.
Situar-se en posició de reprendre l’escalada fou, però, una tasca laboriosa i llarga. Tots dos estaven entumits. Els peus, no se’ls sentien, i les mans a penes si els responien. El material estava colgat en la neu, les cordes encarcarades. I no els quedava més que un grapat de fruits secs.
Progressaven amb molta lentitud. Cada pas exigia un sobreesforç i havien de netejar els punts de suport de neu i de verglaç . Perdien la noció de les hores, de la fatiga, del dolor. Maniobraven d’esma. Només una consigna obsessiva no es glaçava en el cervell: sortir d’allí. No deixar-se caure en el descoratjament, en el miratge de la neu tova que s’apareixia com unes fades temptadores. No. Això suposaria el final de tot.
A tir de l’eixida, entrellucaren uns llums en moviment per l’aresta. No sabien si allò era veritat o una perversa al·lucinació. En assolir el glaçat pendent final, l’equip de socors els llençava des de dalt un cap de corda.
Els abaixaren a l’hospital –on els tractaren uns principis de congelació– amb aquest mateix telefèric, ara modernitzat i atapeït de turistes. Assegut en aquella cabina, Jaume Despuig va copsar per primer cop amb quina despietat podia arribar a castigar els seus amants la muntanya, l’objecte dels seus desigs, de la seua més pertinaç dedicació, de la seua gran passió; quin preu podia exigir a canvi de lliurar-los els seus delits més secrets.
Tanmateix, se sentia content, orgullós, satisfet. De què? No ho hauria sabut dir. Evocava la memòria de tants homes de la major vàlua, de la més alta condició, que havien deixat les seues vides en l’empresa èpica i gratuïta de solcar tots els camins a tots els cims. I només una fútil resposta li acudia a la ment, la que un alpinista llegendari havia encertat a formular: “Anem a les muntanyes perquè hi són”. I allí, en aquella cabina que el retornava al caliu de la vall, tingué la certesa que també ell hi seguiria anant, indefectiblement.
Ara, el pensament de Jaume Despuig s’ha detingut en la rememoració de la seua llarga trajectòria de cims i de valls, d’ascensions i de descensos. Hi ha dedicat una part fonamental de la seua vida, del seu temps, de les seues energies i els seus recursos. Formant part de les hosts dels conquistadors de l’inútil, entregats a l’absurda activitat de pujar a les muntanyes per res més que baixar-ne després. I li fa l’efecte que això no difereix molt, al capdavall, d’allò en què consisteix l’existència.
Ara que enfronta la imminència de la retirada final, ha sentit la necessitat de retornar ací. Simplement venir, mirar eixa muntanya, reviure aquella ascensió. Ha estat un impuls. No sabria explicar ben bé per què; tampoc per què no ho havia fet abans.
És ací des d’on ha volgut contemplar i assumir la seua biografia, a través del tamís que només pot fornir la serenor de qui posseeix la impertorbable consciència que ja no l’espera cap més repte, aquell que sap que el seu camí de retorn és definitiu.
