«Fora de la llei», de Sico Fons

I què podia fer jo contra la meua addicció, com en diuen els metges, o el meu vici, que diuen més cruelment els policies, si hi vaig començar quan encara era un adolescent, pràcticament un xiquet? Encara recorde quan era menut que tot açò que em passa a mi –però no sols a mi, en puc donar fe– era vist amb una certa permissivitat per la societat; i segons tinc entés, més enrere, en temps dels meus pares o els meus avis, aquesta dèria era vista amb bons ulls per tots.

Però, de sobte, les modes, o les idees científiques, o les ideologies polítiques, canvien i els que eren considerats per tothom com a herois o exemples a seguir pel jovent, es converteixen en delinqüents i en éssers depravats. Què hi farem.

La cosa fou gradual, però constant. Primer, alguns moviments cívics començaren a protestar contra nosaltres i a dir que la nostra actitud era poc solidària amb els ciutadans “normals”, i que constituíem un mal exemple per als més joves. Almenys, reclamaven ells, podríem ser més discrets i realitzar les nostres activitats –obscenes activitats, segons els més bocamolls– a l’interior dels nostres domicilis i no, en parcs, bars i altres llocs públics.

Després ja van vindre les imposicions econòmiques i càrregues fiscals per tal, deien, de fer-nos dissuadir en la nostra pertinaç actitud. I, finalment, ja poc abans de promulgar normatives que ens deixaven fora de la llei i per tant ens convertien en infractors empaitats per la policia, van començar els avisos impresos en els llibres.

El dia que vaig comprar un recull de tots els poemes de Joan Salvat-Papasseit i vaig veure en la contraportada un d’aquells avisos, vaig intuir que teníem les hores comptades. Vaig eixir de la llibreria i vaig albirar el cel. Era un dia radiant i el sol semblava omplir de llum el blau i la bellesa de l’univers. Oh, Déu meu, no he de dir aquestes coses! Si em sent algú!

Em vaig amagar el llibre en la butxaca d’una motxilla que duia penjada de l’esquena i me’n vaig anar tot capbaix envers un parc que hi havia prop del riu, lluny del fum i el soroll dels automòbils. En arribar-hi –un indret obac i sense brogits– vaig extraure amb frisança el meu llibre de poesia i vaig tornar a llegir l’avís: “Les autoritats sanitàries adverteixen que llegir poesia obstrueix les artèries i provoca cardiopaties i accidents cerebrovasculars”. Vaig obrir l’exemplar de Salvat-Papasseit i en la solapa de l’interior encara hi vaig veure un altre escrit: “Les autoritats sanitàries adverteixen que llegir poesia pot matar”.

Vaig tancar els ulls, vaig pegar una bona alenada i, envoltat per la fressa de les fulles dels arbres gronxades pel vent, vaig començar a fruir amb els versos del gran poeta de Barcelona. No podia ser d’una altra manera; que potser algú pot lluitar contra el seu ésser? Contra el seu esperit? Se li pot demanar a una oronella que no vole? O a una gasela que no recórrega les planes de la terra? O a una balena que no solque la immensitat dels mars?

Però allò només fou el principi; la persecució contra nosaltres d’ençà d’aquell dia fou constant i metòdica com si d’una caça de bruixes es tractara. Se’n va prohibir la lectura en llocs públics (i què diré dels recitals en veu alta!) i em vaig veure obligat a llegir Miquel Martí i Pol entre la sentor i les esgarrifoses ombres d’unes latrines, o Carles Riba en abocadors de fems, o Josep Carner a l’interior d’unes clavegueres... qualsevol precaució era poca, perquè la mateixa ciutadania col·laborava cívicament amb les autoritats i et podien denunciar entre aldarulls i crits d’indignació.

I això que encara no havia arribat la prohibició total, perquè quan per fi es va abolir per Decret Llei la poesia, ens convertírem, ara sí, en delinqüents, en terroristes subversius que havíem de pagar el nostre esgarrifós crim sota l’ombra d’una presó. O si més no, calia reformar-nos per tal d’intentar que ens tornàrem a integrar en la societat com a persones de bé, és a dir, com a ciutadans normals i productius, aficionats al futbol i a la televisió.

Però com ja he esmentat adés, és difícil lluitar contra el teu propi ésser i jo, obstinat, vaig seguir llegint poesia a l’interior de ma casa.

Un mal dia, però, tot llegint a la sala del meu habitatge el meu admirat Gabriel Ferrater, vaig sentir uns sorolls estranys, i de colp i volta, després d’un fort terrabastall, vaig contemplar atònit com la porta de l’entrada saltava per l’aire tota esmicolada. Era la policia de l’Estat que havia rebut l’avís del veïnat. A la porta 8 del 5é pis s’hi allotjava un perillós delinqüent que calia ser detingut. Jo. Els agents de policia m’emmanillaren ràpidament, em llegiren a corre-cuita els meus drets i em comunicaren que havien de dur-me a la comissaria on un jutge ja decidiria què fer amb mi. Un dels policies, que em va parèixer que portava galons de sergent, va descobrir el llibre que amb el sotrac havia caigut al sòl de l’habitació, el va agafar amb cura com qui analitza un objecte perillós, i després de llegir el títol, em va comentar: “¡Poesia, eh! Y encima en catalán. Se te va a caer el pelo, chaval!”.

Van escorcollar tot el meu apartament i van anar confiscant tot el material il·legal que hi van trobar. No hi van deixar ni un sol llibre. Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Joan Brossa, Ausiàs March, Shakespeare, Pedro Salinas, Jorge Guillén, García Lorca, Rilke, Leopardi, Dickinson, Lord Byron, Rimbaud, Villon, John Keats, Maria Mercè Marçal...

No hi van deixar res. Fins i tot van arribar a endur-se un llibre de cuina que supose que per a ells, amb tantes receptes franceses i italianes, devia ser insuportablement líric. Tot, tot s’ho van endur, tot era material altament subversiu i delictiu que ja s’encarregaria algun jutge d’examinar.

Em van tancar, em van jutjar, em van condemnar, i ara reste entre barrots acompanyat per violadors, segrestadors i atracadors de bancs... i també algun exfumador de tabac. Que ací trobes de tot!

Les autoritats de la presó m’han assegurat que si accedisc a posar-me en mans d’un psiquiatre, hi ha moltes possibilitats de ser traslladat a un centre de rehabilitació per a poetes –o poesiaaddictes, segons la terminologia oficial– on em podrien ajudar i fer que abandone per fi la meua malaltia. Això sí, m’han dit que el principi de la meua cura començarà quan reconega, per fi, que al capdavall sóc un malalt i que tinc realment ganes de curar-me. Amb una mica de sort podria tornar a sortir al carrer en uns pocs anys... convertit, ara, en un ciutadà honrat, normal i com cal.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat