Les parets nues i escrostonades, sense que hi entrés ni un bri de sol, feien que cada dia se sentís més sola.
No tenir ni una finestra per veure passar la vida, feia que dubtés de ser viva.
Només un trist rellotge de paret que havia estat de l’àvia li recordava el pas del temps.
Un llum encès dia i nit al costat d’un televisor apagat per falta de vida semblava compartir la seva soledat. Mig metre enllà, una butaca esventrada mostrava el seu interior, un interior ferit, com el seu.
Des d’un angle de l’habitació, asseguda a la gatzoneta i amb la cara tapada per les mans per no veure aquella realitat, madurava una idea, sempre la mateixa, perquè ja no sabia on era la porta. Entre els dits que li cobrien la cara s’escolaven els sentiments de la desesperació i de la impotència.
A terra, un tub de pastilles li oferien una esperança. Ja era massa tard per refer la vida.
Al sostre, una discreta càmera gravava els seus últims moments…
A partir d’ara ja no hauran de patir més, no hauran de canviar constantment de casa i podran satisfer els tres àpats. Els nens no rosegaran la roba ni menjaran el paper que trobin a mà per calmar la gana.
Ara ja podran pagar la hipoteca i no els desnonaran.
Lentament, es va aixecar de terra i va donar les gràcies als mitjans de TV.
L’espot s’havia gravat.
