Les xafogors de l’estiu —i aquest any poden ser d’antologia— no configuren, segurament, el millor marc per a pensar, reflexionar, cavil·lar… el com i de quina manera l’estat espanyol pot eixir dignament i democràtica de l’atzucac on la “burrera política” de l’autoritarisme pepero, que no ve de dos dies, l’ha abocat els darrers anys, arran la iniciativa de Reforma de l’Estatut de Catalunya de 1979, mitjançant l’anomenat “Pacte del Tinell” (desembre de 2003) (PSC-PSOE; ER; Iniciativa -Verds) impulsat pel govern del “tripartit” presidit per Pasqual Maragall. Sobre aquesta proposta, l’aleshores candidat a la Presidència del Govern Espanyol, JL Zapatero, es comprometé a donar suport a l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya.
La proposta de reforma fou aprovada el 30 de setembre de 2005 per la totalitat del Parlament de Catalunya amb la sola oposició dels 15 diputats del PP, un partit residual a la realitat catalana.
Al llarg del mesos següents, aquesta proposta de reforma fou llargament debatuda al parlament espanyol, on, malgrat la promesa “electoral” de JL Zapatero, va patir diverses retallades i entrebancs que, finalment ,resolgueren converses entre JL Zapatero i un Artur Mas, cap de l’oposicio a la Generalitat del Tripartit … D’aquell fet, el president aleshores de la Comisión Constitucional del Congreso, Alfonso Guerra, manifestà que el CCC “se ha cepillado el Estatut catalán como un carpintero”.
Les conseqüències d’aquest “acord” i la posterior “cepillada” del Guerra originaren una crisi amb l’eixida d’ER del Governament de la Generalitat i la convocatòria de noves eleccions, per una part, i per l’altra, l’aprovació en maig del 2006, tant a les Corts com al Senat espanyol, d’aquesta reforma de l’estatut pactada, amb els vots en contra d’ER, EA i del PP. Posteriorment, el 18 de juny de 2006 fou aprovat “democràticament” en referèndum amb el 73% de vots afirmatius.
Malgrat tot aquest recorregut “legal”, el PP inicià un recurs per “inconstitucionalitat” que, gairebé 4 anys després, el “Tribunal Constitucional” vingué a dictaminar, més o manco, que aquell estatut era aigua en cistella i com a reacció podríem dir que això de passar-se finalment la reforma de l’Estatut “cepillada”, debatuda i votada democràticament a Catalunya, amb ostensible menyspreu, fou el veritable punt de rellançament d’un procés independentista d’incalculables conseqüències que ens ha dut a l’actual situació.
A partir d’ací es va generar un moviment cada cop més nombrós, així com tota mena de mobilitzacions populars —sempre pacífiques i cíviques— en contrapunt a la política d’obstrucció envers les aspiracions democràtiques d’una Catalunya ferida i burlada, que marcà una altra fita històrica en la consulta anomenada com Procés Participatiu sobre el futur polític de Catalunya del 9-N (2014) on al voltant de 2.300.000 participaren, dels quals més de 1.800.000 referendaren amb el seu vot l’inici d’una via democràtica cap a l’autodeterminació.
Els darrers governaments de l’estat espanyol (PSOE i PP), en plena deriva social pels vergonyants casos de corrupció que han deixat el país, políticament, econòmicament i moralment fet un nyap, en lloc d’obrir vies polítiques de negociació, reconducció, i diàleg, s’han embolicat amb la bandera de l’espanyolisme més recalcitrant, esgrimint i interpretant, al seu sesgat entendre, la més que periclitada Constitució de 1978, com si fos el Llibre Roig de Mao, la Bíblia o l’Alcorà —per posar uns exemples de fonamentalisme—, endemés de dedicar-se, el PP, a perseguir, inhabilitar, amenaçar, etc. tota mena de ciutadans i organitzacions cíviques, polítiques, culturals que es resisteixen als seus dictats i a combregar amb les seues rodes de molí. Potser amb això volien tapar les seues golferies? Potser, però la crua realitat és que, endemés de la brutalitat de “la crisi —o estafa col·lectiva— que venim patint, ara tenim per a l’1 d’octubre la convocatòria del referèndum a Catalunya, que no sols marcarà el futur dels catalans, sinó també el de la resta de pobles que configuren l’actual Espanya.
Sembla que l’única alternativa que baralla el PP i els seus escolans de C’s és “aplicar la ley” —diuen i amenacen— , tot intentant arrossegar i implicar el nou PSOE en aquest desgavell autoritari i antidemocràtic al davant d’una alternativa pacífica, cívica i d’urnes. Sols podran aplicar “la ley” mitjançant la força… Al davant d’una Catalunya mobilitzada, això sols condueix al desastre general si algú no li posa trellat.
Catalonia to Vote on Leaving Spain in October, Region’s Leader Vows
Ho comentava en l’editorial del passat dissabte el The New York Times, el diari més influent dels Estats Units pel que fa a tiratge, difusió i influencia política i econòmica arreu del món, on venia a dir coses ben referenciades generalment a la premsa catalana i espanyola com:
*La millor cosa que pot fer Espanya és permetre el referèndum a Catalunya”
*España podría detener los impulsos secesionistas si pusiera su casa en orden”
*El millor per a l’estat espanyol seria que els catalans rebutgessin la independència, com en els casos d’Escòcia i del Quebec”
Això és “un avís per a navegants” que no li ha caigut a terra a ningú, venint d’on vé i en un món políticament “globalitzat”, on mana qui mana i que no vol terrabastalls, atés que en les coses de l’economia i allò dels cigrons de cada dia, compte.
Per si faltava alguna cosa més, el diari El Mundo també comentava, aquest cap de semana, una mena de cisma en la Conferència Episcopal Espanyola pel posicionament dels bisbes catalans :
«En general, se puede decir que todos los obispos que trabajan en Cataluña son catalanistas, hablan su idioma y se sienten parte de su pueblo».
Imagine —des del meu agnosticisme practicant— que això es posicionar-se conforme Déu mana… Si és que hi ha Déu (?) té poder i mana (?)
El PP s’ho haurà de fer mirar, perquè fer l’estruç a les suggerències del NYT, per una part, i, per l’altra, no escoltar les veus que arriben dels confesionaris de Catalunya… Sols falta que el Papa, al remat, diga la seua, i entre els bisbes i l’església catalana i la Conferència Episcopal amb el bisbe Cañizares celebrant misses en honor a Franco i parlant de la sacrosanta unitat d’Espanya… ai mare.
Però, per damunt de tot, la democràcia es fa i s’exerceix cada dia. Els anhels d’un país s’han d’escoltar i respectar, finalment, i, en qualsevol de casos, si fracassa el diàleg, en democràcia les coses s’arreglen votant. Prohibir les urnes és simplement l’inici del totalitarisme. El PP té la seua veritable “moció de censura” —la passada, en comparació, eren mistos de traca— en com resoldrà l’afer del Procés a Catalunya. Si pensa parar-lo amb els jutjes afins o per la força, el resultat serà un descalabre per a tots, Espanya inclosa: “Cuando un tonto coge una linde, la linde se acaba y el tonto sigue”, —diuen els castellans.
Compte, també serà la veritable “moció” del PSOE que, si veritablement ha girat cap a l’esquerra, haurà de respectar la voluntat de Catalunya, expressada en vots, com a solució democràtica del Procés, tot i el seu dret a defensar l’alternativa federalista que ara prediquen. Haurà d’escollir entre les solucions democràtiques i les autoritàries i, ací, és on li veurem veritablement “el rabo” i les orelles, com en el conte del llop.
