Primera part
Amb el sou de funcionari i el d’auxiliar administrativa de la dona, a l’Arcadi li feia por comprar un pis en l’any 2005. En canvi, ella estava decidida.
—El daixonses, com es diu? L’Euríbor eixe pot pujar i llavors ja veurem. A més a més, primer cal veure quines condicions ens posen per a la hipoteca.
—I ara! Gens de traves —va dir Daniela. Es va fregar la mandíbula i va seguir—. Però si hi ha hipoteques per a tothom. Què passa? No n’hi haurà per a nosaltres?
—Ara tot el món compra però si l’economia es fot de morros, veure’m què passa.
—Hem de comprar-lo com més prompte millor perquè, amb els interessos tan baixos, aquest, l’altre i el de més enllà han comprat pisos i cases. Segur que nosaltres podrem pagar la hipoteca d’un dúplex. La veritat és quan planxe no hi ha ni lloc on posar la roba. Ben mirat, a llarg termini, el pis també es revalorà.
A Arcadi se li van contraure les pupil·les. En acabat, va mirar el terra i va dir:
—Jo estic a gust ací. No em cal un pis nou.
—Que retorçuts sou els homes. I a tu quan se’t posa una idea entre cella i cella, no hi ha qui te la trega. Ets com una mula.
—Tu això de la falta de respecte a tothora ho tens per mà.
—Ai, pobre fill! Què no veus l’oportunitat que perdrem. Més endavant, tal vegada no podrem perquè potser canviaran les coses.
—Crec que si no ho planxes tot el mateix dia, l’assumpte de la roba se soluciona. Guaita, si arreglem el bidet i la cuina, el pis quedarà com nou. Escolta, si ens gastem els diners en un pis nou com li pagarem els estudis al fill si vol anar a la universitat
—Què perdrem l’oportunitat! No vull que em miren amb compassió sinó amb enveja.
—Fotre, quin rotllo! Ets conscient que la compra del pis ens retallarà llibertat i haurem de renunciar a algunes coses? Seràs capaç de suportar aquesta renúncia?
Alguna cosa li deia a ell que no tractés de dissuadir-la durant més estona. Tot plegat li va resultar impossible.
Continuarà
