Qui trenca els ponts

2 juliol 2017 01:00h

Avui 14 de juliol de 1993, l’Aeroport del Prat presenta la rutina diària, una multitud de races i llengües que baixen i pugen als seus avions. Des dels finestrals de la cafeteria contemple una Babel de cultures. De sobte, al meu costat, una desconeguda veu, amb marcat accent estranger, em diu:

 - Em presta el seu periòdic?

 - Quin? – li responc. Entre els meus dits traspunten El País, l’Avui i, fins i tot, el Washington Post. Una ràpida ullada em permet deduir que aquest desconegut té quelcom d'especial.

 - Dispense, m’anomene Tony Stewar i sóc corresponsal de guerra lliure; bé, m’explique, venc els meus serveis a qui millor me’ls pague: CNN, BBC, Reuters... tant s’hi val. Acabe d’arribar de Iugoslàvia, o millor dit d’exIugoslàvia o el que siga ara... i no sé molt bé com s’alena el món, potser, sense semblar-li grosser hauria de dir que com caga...

 - Prenga –vaig lliurar-li la premsa i amb manifesta avidesa va agafar-la. Observava com anava embocant titulars i signatures. A la seua cara, lleuger smoviments de la boca, indicaven aprovació o repulsa.

En menys de deu minuts, va tornar-me els diaris i va preguntar:

 - Podem prendre junts un cafè o allò que li faça peça? Sap; fa tant de temps que no parle amb una persona normal que dubte de la meua capacitat social i... dins d’una hora surt cap a l’Ulster...

- Vostès –li responguí– porten una vida d’aventures, vull dir, quasi de pel·lícula, oi?

 - La nostra vida consisteix a furgar entre la merda aliena per tal que la societat setciències se senta feliç per si no fos prou!

 - Bé..., però... –aquell subjecte em recordava al Rick de Casablanca– Entre tanta misèria que palpes, no has trobat mai un petit raig d’amor, menut, menudet, insignificant, però que d’alguna manera manifeste que no som feres, que sota les misèries de la nostra crosta es troba l’ésser humà, aquell que les religions diuen que va ser fet a imatge i semblança del seu Creador o qui la ciència assigna l’esglaó més alt de la vida, la racionalitat?

Mentre demanava dues cerveses i mirava els amples finestrals, va treure de la butxaca interior de la jaqueta un sobre i, com a sacerdot oficiós, tragué una fotografia que va deixar a les meues mans. La foto, de poca qualitat, deixava veure dues persones que es disposaven a dipositar un gruixut sac en una fosca fossa.

 - Com? – vaig preguntar demanant una aclaració.

Stewar, tot seguit, va començar el seu relat: “Durant el conflicte entre Sèrbia i Croàcia; en la comarca croata d’Osijek existeix un diminut llogaret anomenat Kasij. En aquest llogaret, com tots els de la ribera del riu Drava, es viu de la ramaderia d’estable i dels petits horts, els quals produïen hortalisses que abans de la guerra venien als mercats dels dissabtes dels pobles propers.

En aquells dies negres de la contesa, un comandament serbi va travessar el riu, prop del llogaret, per destruir la xarxa d’alta tensió que alimentava la petita indústria de la comarca. La majoria dels soldats eren naturals d’aquella regió, però el radicalisme ètnic els havia obligat a enfrontar-se. Els croates, ja refets de la sorpresa, van repel·lir amb contundència l’atac serbi. Allò, va obligar als seus membres a replegar-se i tornar a creuar el Drava per atrinxerar-se a l’altra vora.

Els ferits que no pogueren tornar a les seues posicions foren salvatgement rematats pels milicians croates, risc que tots tenien assumit en aquella fratricida lluita; però un d’ells, Pedja, ferit al genoll i amagat entre el fenc del carro de l’Oncle Varia, va veure com la mort transgredia totes les normes. Una mort que s’havia emportat rostres que coneixia molt bé. Alguns eren companys de pupitre i d’esplai des de l’escola fins a l’institut, altres havien compartit amb els seus pares treballs i preocupacions; no en va, sa casa i la granja, avui totalment destruïda com corresponia als béns d’un serbi entre croates, estava situada a menys de cent metres del pont, a l’altra vora del riu. Pedja, gairebé havia complit els divuit anys i encara que al seu rostre barbamec ostentava la seua adolescència, el blau dels seus ulls mostrava la malenconia i l’escepticisme de qui solament ha vist la guerra de prop, sinó d’algú que també l’ha practicada.

La llum de l’alba començava a donar formes reconegudes a les teulades i al corral de l’oncle Varia se sentien veus baixes i el relliscar d’una balda. Pedja va apegar-se més al fons del carro i va notar com es desplaçava poc a poc travessant el porticó fins a seure dins del pati. De nou, va escoltar veus, ara més audibles i menys temeroses. Eren Vera i la seua iaia! Vera, la germana de Branko, el seu millor amic. Què hauria sigut d’ell? Feia quasi dos anys que no es veien i pareixia una eternitat. Vera anava un curs enrere a ells i el que més recordava d’ella eren els seus còmics gestos d’empipament que mostrava quan Pedja i Branko li deien “minso” per la seua extrema primesa.

A través del fenc, Pedja veia a Vera, però el que el xic mirava i observava amb deteniment era allò que la jove portava a la mà. La seua gorra dels Chicago Bulls! Ell l’havia perduda en ficar-se en el carro de l’oncle Varia i ella l’havia reconeguda. El jove se la posava cada vegada que anava a combatre perquè estava convençut que li donava sort. La vella gorra era famosa a la comarca, no sols per ser l’única, sinó perquè a més tenia les signatures de quasi tota la selecció olímpica iugoslava... Va observar com l’àvia s’entaforava a la casa i Vera seguia clavada davant del carro contemplant-lo i mirant la gorra entre els seus dits. Després va donar mitja volta i va ficar-se a la vivenda.

Va passar tot el dia dintre del carro cobert de fenc i encara que li picava i coïa la ferida, era segur que Vera l'ajudaria.

A l’arribada de la nit, el jove escoltà mussitar el seu nom com un remoreig més de la foscor. Tragué el cap i va estendre els braços. Vera els agafà amb fermesa i va estirar d’ells fins treure’l del carro. Es contemplaren en silenci durant una estona, com reconeixent-se, per immediatament fondre’s en una abraçada. Ella va acuitar-lo a sortir, perquè el seu pati no era segur atès que una família de refugiats compartia amb ells la vivenda. Afermat a la forta espatlla de la xica, eixiren pel porticó, travessaren un dacsar i es van encaminar al vell estable abandonat de l’oncle Varia on Pedja i Branko s’amagaven a la sortida de l’institut a fumar els seus primers cigarrets i a somiar en un futur feliç.

L’estable seguia igual que l’última vegada que va estar amb Branko, igual de vell i amb les mateixes andròmines recolzades o penjades als decrèpits murs. Forques, el vell trill rovellat, alguna pala trencada i una tova catifa de palla de fenc que donaven tebior al terra.

Es va acomodar a la part més profunda de la construcció i es va disposar a menjar els pocs aliments que Vera havia pogut reunir de sa casa. Mentre menjava, va observar la transformació que el temps havia fet al cos de la seua amiga. Ara no es semblava a un “minso” el seu cos, sense ser rodó, havia adquirit una voluminositat adequada. Seguia tenint aquell cabell tan ros que pareixia blanc, però les seues trenes s’havien transformat en una mitja cabellera flàccida i lluent.

Vera li va posar a l’ordre del dia amb les novetats del poble: morts, naixements i desapareguts. Entre aquestos últims, es trobava el seu germà Branko, soldat de qui no tenien notícies des de feia dos mesos. El seu pare, l’oncle Varia, era ara el cap polític i militar del llogaret i en aquests moments estava encomanant la construcció de trinxeres per enfortir la vora del riu.

La xica va anar-se’n prometent tornar la següent nit per dur-li menjar, roba i alguna medecina per guarir la ferida.

Passaren set dies en aquesta situació, ell esperant que arribés la nit i li portara la Vera, i ella patint que algú descobrira el xicot, cosa que significaria una mort segura. A la sisena nit, Pedja i Vera es declararen mutu amor i estigueren molta estona parlant de plans futurs. El primer i principal, era allunyar-se d’aquelles terres, emigrar a un país on ningú els preguntara si eren serbis o croates.

A la setena nit, un dels refugiats a casa de l’oncle Varia segueix Vera fins l’estable, després tot ocorregué ràpidament. Va tornar al llogaret i va denunciar la situació a una colla de defensa croata que aviat era al lloc. Encerclaren l’estable i van demanar que es rendissen. S’escoltaren dos trets de pistola i immediatament des de fora obriren foc amb tanta abundància que incitaren els serbis de l’altra vora a disparar també contra el turó del vell estable sense tenir un objectiu clar. Durant gairebé una hora se succeïren explosions de granades d’un morter, trets de metralladora feixuga i fuselleria. Després, un silenci lúgubre es va estendre per la zona fins que va vindre la llum del dia.

L’oncle Varia fou el primer a entrar al destrossat estable i a descobrir els cadàvers de Pedja i Vera abraçats: s’havien lligat els seus cossos formant-ne un; de les seues temples sortien encara rogets de sang que s’amassaven amb els cabells. Als peus, hi havia la vella pistola, que l’oncle Varia va reconéixer de seguida, i prop a ella, el diari de la jove Vera a on havia anotat tots els esdeveniments de la seua curta vida fins eixa matinada. Mai es sabria si s’havien suïcidat o foren blanc de la passada bogeria de focs encreuats.

Atret per les notícies d’aquella jornada de foc, m’apropí al llogaret i arribí a temps de presenciar un estrany soterrament. Al trobar-se el cementiri a la vora que dominaren els serbis, l’oncle Varia decidí soterrar-los, dins d’un mateix sac, junt amb el destruït pont que no unia les dues riberes.

Vaig fer aquesta foto i l’oncle Varia va donar-me aquest diari “per si podia servir per a aconseguir la pau”, em va dir amb ulls secs de llàgrimes.

Em va ensenyar un petit quadern (de grandària meitat de foli) amb tapes d’hule i lletra xicoteta sobre amples pautes. En eixos moments avisaven per la megafonia de l’aeroport la propera eixida del seu vol. Ens vam acomiadar i vaig veure com s’allunyava, poc a poc, amb la seua gavardina a l’espatlla i el seu portafolis a la mà dreta, camí d’un altre conflicte.

Teseu Celdran

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next