Al setmanari La Unión Contestana de 19 de juliol de 1902, al seu número 37 i a la secció Crònica Local, es relata un incident curiós entre dos rectors titulat “Hecho escandaloso”. Un és rector ecònom de Muro i l’altre de Setla de Nunyes. Cal dir que tracta un cas anecdòtic ocorregut l’anterior 13 de juny a l’ermita de Sant Antoni de Muro, lloc de culte la jurisdicció del qual es qüestionava entre el rector de Muro i el de Setla de Nunyes. La redacció del periòdic es disculpa per haver tardat tant en donar la noticia, però es justifica dient que li havien arribat informacions tan contradictòries que va haver-hi de prendre temps per confirmar-les. Així i tot, després de reafirmar que corrien dues versions entre el veïnat de Muro, manifesta el cronista que ha donat la versió que considera més versemblant. Tot i així, acaba el text dient que s’absté de donar qualsevol opinió al marge dels fets i que si en algun moment cal rectificar o matisar alguna cosa ho farà gustosament.
Cal dir que a l’ermita de Sant Antoni de Muro se la coneix en l’actualitat pel sant que diuen d’Abad o del Porquet. Allí, el 17 de gener fan una fireta: la Fireta de Muro. Aquest cas que relatem a continuació fa referència a la festa de Sant Antoni de Pàdua. Em limite a explicar el que diu el periòdic de primeries de segle XX:
El mencionat diumenge 13 de juny de 1902, dia de sant Antoni de Pàdua, estava revestit el rector de Setla per a dir la missa i les llums enceses per començar l’ofici religiós en l’ermita plena de fidels, quan va entrar el rector de Muro tot estorat dirigint-se a la sagristia i dient a l’oficiant que ell manava en aquella ermita i per tant li prohibia celebrar missa. El rector de Setla va contestar amb paraules dolces i gens agressives que ho tenia tot preparat i per damunt de tot anava a celebrar la missa. Semblava que el rector de Muro havia cedit davant d’aquesta actitud i els assistents pensaren que la discussió havia acabat. Però quan el rector de Setla havia començat la missa, només acabar de llegir l’evangeli, el rector de Muro va interrompre la funció i sembla ser que entraren el dos a la sagristia intercanviant-se crits i paraules malsonants, llançant «exhabrubtos»a mossèn Bono, rector de Muro, amb frases despectives contra el celebrant de Setla. Els parroquians que havien anat a oir missa i des de fora oïen la discussió quedaren al·lucinats. Seguidament veren eixir de la sagristia el rector de Muro visualment enutjat després de pegar un fort colp a la porta que va posar més que nerviosos els fidels.
Davant de tanta irreverència, el rector de Setla va preguntar al de Muro, mossèn Bono, que estava molt enfadat i visiblement descompost, què es el que passava. El rector de Muro va contestar amb total manca d’humilitat (segons el periodista) que podia continuar la missa però solament resada i no cantada com estava fent-la. En aquell moment el rector de Muro agafà del braç el celebrant, li va donar mitja volta cara l’altar i amb l’altra mà li va donar una espenta perquè continués la missa resada i prou, va dir.
No va parar encara ací la cosa perquè el rector de Muro encara el va amenaçar perquè no donara part d’aquell incident a l’arquebisbe perquè en cas contrari podia eixir perdent. La qual cosa va donar a entendre –diu el cronista– que el rector de Muro tenia molta influència al palau arquebisbal i que mai no acceptarien cap tipus de raonament que ofegara la força de la raó, del «derecho, de la decencia i la prudencia». De res va servir el to conciliador del rector de Setla perquè l’altre mossèn va continuar armant gresca i posant-li les mans repetides voltes sobre el celebrant sense deixar continuar la missa cantada.”
A partir d’aquest incident i una volta que el setmanari cocentainer havia donat la noticia, el rector ecònom de Muro, José Bono, mobilitza un grup de gent i es creen dos bàndols. Primer, el corresponsal del “Noticiero” d’Alacant en el poble de Muro envià la versió del seu rector i, a més, també va enviar a la redacció de La Unión Contestana una protesta col·lectiva signada per José Alonso de Medina i 14 signatures més en què afirmava que havien sigut calumnies el que havia publicat el periòdic de Cocentaina. Tot seguit respon el director del setmanari contestà en un escrit on demostra una professionalitat periodística digna d’admirar, a la qual mossèn José Bono es veu obligat a contestar amb la seva versió dels fets i certes diferències respecte de la informació donada per la primera crònica titulada “Hecho escandaloso”.
De la versió del rector de Muro es desprèn que tots els anys amb motiu d’honorar el sant de l’ermita hi havia el costum de celebrar una missa. Aquell any el rector de Setla, mossèn Reig, va acomboiar els fidels del seu poble per fer el mateix dia i a la mateixa hora una missa amb intenció d’enfrontar-se al de Muro. Qui sí sembla clar que tenia un conflicte era el gestor espiritual de l’ermita.
Sembla ser que el disgust del rector Bono venia provocat per la parsimònia que mostrava l’altre grup quan cantava la missa mentre que ell esperava per començar la seva. El millor va ser, i ací està la singularitat de l’anècdota, que Bono va enfocar el sermó de la missa de manera que intentava convèncer els seus parroquians que el comandament de l’ermita era seva. És per això que el rector de Setla –que encara estava allí– va demanar la paraula, cosa mai vista segons el rector de Muro, i amb veu potent i enèrgica va desmuntar tota l’argumentació del seu col·lega afirmant que era ell el que manava i dirigia el culte de l’ermita.
Sembla que van haver-hi pel mig dues cartes més del rector de Setla al setmanari de Cocentaina que no van arribar a ser publicades per decisió expressa de mossèn Juan Bta. Reig, qui va demanar que no es fera per un acord verbal al qual havien arribat els dos rectors.
Algú podria pensar que he fet públic aquest fet anecdòtic per la morbositat que té la baralla de dos capellans davant dels fidels d’un i altre poble. Res més lluny d’això. El que més important m’ha semblat d’aquest fet, i el que vull destacar, són els arguments introductoris que fa el director de La Unión Contestana quan contesta els escrits del senyor Bono que, segons el meu parer, podien formar part d’un manual de conducta professional i bona pràctica informativa. M’ha paregut important el tarannà professional del periòdic i és el missatge que vull que quede d’aquest escrit. Sobretot, contextualitzant aquella època amb el moviment social i polític que exercia la Generació del 98 en aquell moment de caràcter pendular i heterogeni. Si algú està interessat en el text complet, pot trobar-lo a la Biblioteca Virtual de Premsa Històrica: País Valencià, Alacant, Alcoi, La Unión Contestana números 37 i 40.
