Segona part
A la fi, Arcadi va claudicar d’esgotament ostensible.
—En buscaré un en la zona de moda de la ciutat i amb bones perspectives per al futur —va dir ella.
Ell va fingir conformar-se quan van tindre el pis, que era a una zona amb un parc, a uns minuts a peu del centre. Per què s’estava esdevenint una fantasia perversa que no aconseguia desxifrar? Va dubtar just en el moment abans de signar les escriptures. La realitat fou que els dos primers anys no van tenir dificultats per a pagar la quota mensual i Daniela, embadalida, es va entusiasmar amb els cent quaranta metres quadrats i prou finestres, fins i tot dos a la teulada: llum, sol i espai. Encara que despertava l’enveja d’alguns amics, Arcadi no s’enorgullia del dúplex, gran en excés, ni desitjava mostrar opulència. Més aviat, semblava amoïnat pels impostos i com si sospités el que podria venir.
Amb la confiança dels interessos baixos, se superposaven els desitjos d’ella, que no es conformava: va voler canviar el cotxe. Encara com no van canviar els mobles, ja que poc després hi va haver una restricció de plantilla a l’empresa en la qual treballava. Per sort no la van acomiadar però va haver de conformar-se a treballar la meitat de la jornada.
Ja no podrien anar-se’n de vacances.
—L’Euríbor torna a pujar. El banc ens ha augmentat la quota de 600 a 800 euros al mes. Com m’he deixat atrapar amb la compra del pis i amb el parany dels interessos baixos? —va dir ell.
—Què podem fer?
—Aguantar-nos. L’única opció possible: no gastar tant. Quedar-nos a casa quan arriben vacances i privar-nos d’estar en una terrassa de la costa prenent una cervesa i xerrant amb amics. Adéu a algunes coses a què estàvem habituats. Impacient em vas empènyer en la compra del pis.
—Què és això de no poder anar de vacances? Sempre hem d’anar cap endavant i segur que es podrà arreglar. Confie que es puga superar eixa desgràcia.
—Per l’amor de Déu! Si no podem pagar, el banc ens el pot embargar —es va lamentar una altra vegada i va encendre un cigarret. Però la Daniela no li parava atenció—. Es remorejava que continuaran pujant els interessos. Qui s’anava imaginar que començarien a pujar de manera tan ràpida.
—Segur que les coses s’arreglaran. No ens poden fer això a nosaltres i a tanta gent que estarà atrapada —va dir ella. Es va fregar l’ull.
—Ens asfixiarem pagant una hipoteca per un valor molt superior al que ja mai valdrà el nostre pis.
Puta mare, la hipoteca semblava complicar-se-li. Dempeus, amb les mans a les butxaques, va ataüllar pel vidre a fora cercant solucions. Només les va entreveure com una ràfega a través de la finestra, però es van esfumar de seguida. S’hi va fixar en un Audi Q7 aparcat a prop. Quin cotxe tan preciós, mai no podria tenir-ne un així, prou tenia amb la hipoteca. Era evident que els propietaris d’eixos cotxes aguantaven millor les quotes bancàries.
Continuarà
