Potser la societat valenciana encara no està preparada per a una nova etapa, que forçosament ha d’arribar, on hem de conviure pacíficament amb un sistema cultural laic sense que ningú s’escandalitze. Hem d’admetre que ens movem en una espècie de catolicisme cultural que no correspon a l’habitual pràctica. Vaig més enllà; diria que generalment tenim encara una cultura “beata”. Milers i milers de valencians solament van en tota la seva vida en quatre ocasions a l’Església: bateig, primera comunió, boda i mort. No cal dir que en els darrers anys, i cada volta més, hi ha molta gent que mai no xafa un temple.
He fet aquesta introducció per fer tot seguit un comentari a l’actitud de l’aparell de l’Església referent a l’evident fet d’autoproclamar-se fedatari sense cap vergonya posant-se al seu nom gran quantitat de bens immobles. No sóc el primer ni és la primera volta que qüestione certes actituds de l’Església catòlica i concretament del seu aparell fàctic. Moltes voltes m’han acusat de tindre fòbia contra els creients. He de dir una volta més que res més lluny d’això. No tinc cap fòbia als creients ni a l’església ni a cap corrent ideològica o religiosa que siga respectuosa amb la societat, amb els drets humans i que ho demostre amb un comportament ètic. Perquè estic ben convençut que l’ètica, l’estètica i la fe poden ser totalment compatibles.
Acabe de llegir un interessant article d’opinió, dels que Juan Cejudo recomana habitualment al seu blog, on es desenvolupa l’escandalós tema de l’apropiació, per part de l’Església, de diversos immobles. I ho fa amb molt de trellat. Em sembla que Cejudo pertany al Movimiento Pro-Celibato Opcional de Capellans, entitat associada a un altra més ampla denominada Redes Cristianas. Un moviment que es presenta dient que són dones i homes, persones laiques i clergues, seglars i religiosos, teòlegs i teòlogues, homosexuals i heterosexuals, totes i tots des de posicions de igualtat, moguts per desitjos de transformació i canvi. És evident que tots ells amb un tarannà crític, aperturista, laic i tolerant. Cite la font, perquè ve de persones creients assenyades, que estan fora de l’aparell de l’Església però que al meu entendre gaudixen d’un prestigi intel·lectual, ètic i laic envejables.
Diu que els darrers governs de l’Estat, tant socialistes com conservadors, han fet reformes de la llei hipotecaria que permet a l’Església (i solament a ella) immatricular al seu nom llocs de culte i altres propietats que van al voltant com habitatges, pàrquings, locals, parcel·les, etc. aprofitant una llei franquista de 1944. Aquestes reformes de llei donaren opció als bisbes d’equiparar-se als notaris, l’opinió dels quals –i no altra– pot donar fe de quins immobles són propietat de l’Església. Com els notaris, el bisbe dona fe que allò que es diu inqüestionablement és cert. Això és nacionalcatolicisme.
Per aquest sistema s’ha apropiat l’Església a tot l’Estat entre els anys 1998 i 2013 moltíssimes i diverses propietats com ara cases parroquials, parcel·les, temples, ermites, monuments, cementeris, etc. Recorde que fa uns anys l’alcalde de Cocentaina, Pep Marset, va denunciar l’apropiació que va fer l’arquebisbat de València de les ermites de Penella i de Fraga, quan sempre s’havia considerat una propietat del seu veïnat i les restauracions les feien sempre els veïns i la caixa municipal. També mossèn Antoni Sanchis va denunciar públicament amb paraules dures i recriminatòries a l’arquebisbat de València l’apropiació d’una ermita a Alberic que sempre s’havia considerat del poble. Qui no coneix en aquestos anys una il·lògica apropiació d’un immoble fet per l’Església? Qui no ha vist un reportatge en TV on s’expliquen amb pèls i senyals aquestes apropiacions “especials”?
Com a mostra diré el que tothom sap: l’Església va pagar per la Mesquita de Córdoba 30 euros i per la Seu de Saragossa, 20. A més, d’aquestes gangues, l’Església no està obligada a fer-ne pública l’adquisició. A més a més, no paga cap tipus d’impost malgrat el rendiment que donen molts d’aquestos immobles amb lloguers o altres negocis. Fins a l’any 2015 va estar vigent aquesta llei després d’apoderar-se d’unes 4.500 finques a tot l’Estat i potser, almenys intuïm, que l’inventari no siga exhaustiu.
El més curiós és que en més d’una ocasió el tribunal d’Estrasburg ha condemnat el govern espanyol a indemnitzar els propietaris legítims amb centenars de milers d’euros. La qual cosa em sembla una vergonya per a la classe política que en aquestos casos manifesta una total complicitat a més d’acceptar encara lleis franquistes en tot el descrèdit que tenen.
Acaba el comunicat de Redes Cristianas dient que són fets tan escandalosos que demostren el sentit mercantil i especulatiu que continua havent-hi a l’Església. Afigen, encara més, que l’Església ha de pagar impostos com qualsevol veí, almenys d’aquells immobles no destinats al culte i que en són molts. D’aquells que està fent negoci, diu que havia de cedir-los als ajuntaments o organitzacions socials per posar-los al servici de les persones amb pocs recursos o sectors de la societat més fràgils i vulnerables. Perquè l’Església no és una societat mercantil i és l’administració civil i laica qui ha de tindre els mitjans per poder redistribuir la riquesa i construir una societat igualitària i justa.
Malgrat el meu agnosticisme, i per això mateix, em solidaritze totalment amb les reivindicacions d’aquestos ferms creients, tot encoratjant-los a seguir lluitant des de la seva fe per exigir de l’aparell de l’Església una actitud menys dogmàtica, més tolerant i més humana. I a la classe política, si és de veres com diuen que estan al servei del poble i volen que s’ho creguem, han d’incloure prioritàriament als seus programes la denuncia dels concordats i disposicions concretes per aconseguir de veres i ben aviat una societat totalment laica. Altra cosa serà tocar el guitarró.
