Contes d’en Bosch 79 La hipoteca a final de mes 3

Tercera part

Va seure sobre la funda que cobria el sofà i va deixar a un costat les cartes que havia pujat de la bústia. Gairebé totes de bancs i de partits polítics en època d'eleccions. Malgrat que les eleccions no li servien per a frenar la pujada de l'Euríbor, millor que n'hi haguera per a veure si un nou govern era capaç d'aturar la destrucció de llocs de feina. Va obrir els sobres, va traure els fulls de dins i els va retenir en la mà per formar una muntanyeta, com si alguna pogués contenir la solució als problemes. Hi havia factures d'aigua, gas, llum i telèfon; també els resguards del préstec de la hipoteca. Al mateix temps va trobar promocions de targetes de crèdit i plans d'inversió; damunt feien befa. Que n'eren de malparits, per a què li ho oferien a ell que tenia el just per a passar el mes. A sobre, li va arribar un rebut del banc en què li demanaven dos-cents euros més per atendre els pagaments d'interessos i amortització que havien quedat endarrerits. Com de fotuda estava la cosa: amb el capital pendent tenia tall per pagar. Si no podia, hauria d'implorar al banc que es prorrogués el rebut d'alguna mensualitat o hauria de pensar a renegociar la hipoteca per a pagar menys al mes.

Ho deia a Daniela, que no l'escoltava gens. Es va aturar a pensar en una amiga d'ell que estava separada i que administrava sola tots els béns, sobretot era més moderada a l'hora de gastar. En canvi, ell no podia tenir un romanent de diners per a fer canviar els pneumàtics del cotxe o per a anar al dentista, ja que li havia saltat l'empastament d'un queixal que esperava des de mesos.

—Estem escurats i, a sobre, li compres al xicon un altre reproductor de música. Acumules trastos i més trastos i al final no hi cabrem al pis nou.

—La veritat és que no sé per què et poses així.

—Doncs ho hauries de saber.

—Tenim suficient per a arribar a final de mes, no?

—Tenim el just —va dir ell i va fer un glop de la llauna de cervesa—. Busca pel mòbil els supermercats més barats.

—Necessite anar al metge privat per a posar-me a dieta. Espere que no em digues que no hi vaja.

—Guaita, com tinc les dents. No hi ha diners per a un metge privat, vés a la seguretat social.

—Allà no hi vaig.

—No menges tant.

—No tinc voluntat, no sé què em passa, vull l'opinió d'un expert —diu Daniela.

—Ausades, que ho compliques.

I, per si fóra poc, al moment el fill va arribar i va dir:

—Busque feina i no n'aconseguisc.

—Tret que no vages anant cap a guanyar diners, no poden haver-hi capricis. Ja saps, doncs, camí i via ampla.

—Ja veuràs com trobe alguna ganga.

—Vols anar a trepitjar carrers per a vendre jocs i llibres o bé per posar propaganda a les bústies? No duraràs ni un parell de dies.

—Segur que això no ho faré. Ara dóna'm diners —va dir sense consideració i resultava evident que només li importaven els seus desitjos.

—No n'hi ha —va dir Arcadi amb veu enèrgica mentre el fill es va donar la volta i, escoltant Fito Fitipaldis, se'n va anar cap al carrer—. Espere que no vages a beure cervesa amb els amics.

—Ja ens veurem, xiquet —li va dir el fill al pare.

—Vaja, ferrabràs, només feu que malifetes.

Continuarà

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat