Jardí amb cadàver

Sota les branques nues, entre les fulles seques, sobre la terra molla, refugi de larves i de cucs tímids, reposa, i tu, darrere els vidres, mires la tarda.

Miro la tarda i no t'oblido, no et puc oblidar, no quan tens una missió. Ara, els teus ulls només poden veuen caure les fulles, obertes tal com les vaig deixar, tot i que res no veuen i el tall del teu coll sent, si sentir poguessis, escolar-s'hi la pluja. Vaig rentar els llençols, vaig cremar la teva roba —les emanacions del teu cos viu em produïen nàusees— i ara que presenteixo en tu l’olor de les fulles que es podreixen, puc respirar alleujada. He guanyat la meva llibertat oferint-te a la terra que tant vas menysprear i et veig tranquil al jardí complint, a la fi, una funció.

La terra engoleix el cos lentament, es formen bombolletes entre els cabells, pel ventre despullat un ocellet es belluga tremolós i estarrufa les plomes, un altre l'atrapa fent equilibris sobre les cuixes rígides, mouen els caparrons i, enjogassats, saltironegen amunt i avall del cos. Quietud dolça de tardor, flaires de fulles mortes i de fang, pluja suau sobre els braços oberts. Més enllà, el fum de la fàbrica embruta el cel de sutge i, aquí, darrere els vidres, tu, pensarosa, prens un cafè amb llet.

Sé que no ho esperaves de l’esclava submisa als teus capricis, al teu mal geni quan un article t'atacava —subversiu, deies—, esclava com la terra que venies als homes grassos i embafosos, esclava sempre, no, no esperaves el ganivet a la gola. Esclava al llit, a les festes, en els discursos, ombra del gran home pròsper, prosperitat basada en violacions; els vas fer fora de la seva terra, els seus llargs cabells amb la pols de l'oblit, "no els queda res", et vaig dir, i tu, amb un somriure maliciós: "Els queda la rancúnia". La porta del teu despatx tancada de cop. La terra remoguda amb les excavadores, els arbres talats, el riu contaminat, però tu ara fecundaràs la terra, el teu coll obert serà un solc per a les llavors, dels teus ulls naixeran flors, en els teus dits les arrels trobaran nodriment, del teu melic creixerà l'arbre alt i poderós, i jo contemplaré de dia en dia, any rere any, reverdir un tros de terra.

S’ha aturat la pluja, la tarda es dissol amb pinzellades nocturnes, se sent cridar un mussol. Bestioles s'amaguen a les aixelles, un cargol examina amb compte els testicles freds; el nas, les mans, els genolls trepitjats amb cautela; uns oloren prudents, d'altres cerquen un recer en els racons; les fulles el colguen, els nius es formen. En algun indret gent sense terra copeja el tambor amb ràbia de segles, i tu, aquí, darrere els vidres, contemples la pau del jardí.

Shaudin Melgar-Foraster

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat