El matí estava ennuvolat però va pensar que un poc de pluja refredaria l’ambient xafogós dels darrers dies. El Puig es veia ben bé, encara que la llum era cendrosa. Una altra cosa era el cim de Santa Anna, que s’apreciava una mica esvaït. El got del cafè amb llet li cremava el tou dels dits, va haver de deixar-lo a la falda posat sobre l’eixugamans. La mel encara no s’havia desfet, per això l’havia de remenar amb la cullereta. De tant en tant la treia del líquid fins que desapareixia per les batudes. Anava amb compte de no colpejar la cullera amb el vidre del got. La seua filla l’havia renyada fent-li broma perquè semblava que tocava una campaneta. Es va queixar i no va acceptar l’esmena. On s’havia vist que els menuts repten els grans?
Havia estat un encert encomanar aquella butaca. L’entapissat era suau i el color, sofert, com havia de ser per amagar les taques. Era còmoda, sens dubte, però no tant com per adormir-se. L’espatller li abraçava l’esquena per proveir-li el confort suficient. Es va imaginar les migdiades que hi faria el nét gran, mig arraulit i els berenars que enllestiria el més menut. Per això, un color obscur era necessari. Li resultava curiós que a aquell xiquet li agradara tant el meló d’Alger. Un dels rituals establerts entre àvia i nét consistia a donar-li trossets de fruita en la boca. El nen voltejava per l’estança jugant i movent-se sense parar com un pardalet, mentre ella es quedava asseguda a la butaca amb el plat ple de síndria a la falda. De tant en tant, l’ocellet s’acostava per nodrir-se abans de reprendre el vol.
Aquella butaca tenia un emplaçament predilecte tocant a la finestra del saló. Res li agradava més que passar estones contemplant el carrer i el paisatge, especialment pels matins. Les primeres hores durant les quals el dia encara es desemperesia eren les seues preferides. Potser no hi havia massa activitat pels carrers però aquest fet facilitava que l’observació fos més acurada, més detinguda. El soroll del trànsit intermitent esdevenia la bonior de fons que compassava els seus pensaments.
La solitud que havia estat tan temuda en altres temps era ja una fidel aliada. S’engelosia quan perdia aquells moments de reflexió o de deixar el cap senzillament en blanc, perquè podia fer el que li vinguera de gust, ja no hi havia cap gall en aquell galliner. Ella havia après ben bé que la dona com la formiga ha d’ésser. Quin problema hi havia si ara esdevenia una cigala? A la vellesa es fan bestieses… No diuen això? Els primers mesos van ser més difícils. Quan la mort esquinça la rutina dels matins, el buit roman abismós. La pèrdua dels pares ens enfronta a la nostra desaparició. Potser la lliçó més valuosa dels progenitors és la darrera: una, tan preparada davant el trànsit, deixant-se anar amb levitat; l’altre, amb una feredat adolescent, esgarrapant amb ràbia les parets d’una existència esgotada. Quan els pares se’n van, et quedes al tall.
El cafè amb llet restava tebi, potser massa. Sort que era estiu i que no li agradava massa calent… Al nét gran li passava el mateix: els menjars massa ardents li feien nosa. Ja feia temps que el prenia descafeïnat. On havien anat a parar tots aquells anys en què els cafès ben carregats eren tan necessaris? Tanta feina i tant de maldecap anaven enlloc? Ja ho deia la seua mare: hauríem de ser vells primerament. Ho van fer com van poder, ambdues. Quina adquisició més bona havia fet amb aquella butaca! La vella estava així, massa vella. Ja li ho havien advertit els fills: que havia de desprendre’s d’aquell moble malmès pels anys. Amb prou feines s’apreciava el cuiro de mala qualitat desgastat per l’ús. Tenien raó. Havia arribat l’hora de comprar-ne un, nou de trinca.
La vella butaca havia mantingut la situació privilegiada al bell mig del saló, inclús després de la mort del marit. En els seus darrers anys de vida havia estat difícil distingir el seient i l’home. Els límits entre tots dos s’havien dissipat. D’aleshores ençà, l’andròmina havia subsistit com a testimoni de tanta privació i de tant de patiment. Per què ens entestem en situacions que ens perjudiquen tant? Una dècada després, el tribut submís s’havia anat esborrant amb cada escama de pell d’imitació que es desprenia. El teixit espellat, desproveït de tot vestit, havia deixat els records nus, sense recança. Havia comprovat amb satisfacció que ja no feien mal, que ja no calia buscar justificacions inútils. Ai, mare, si ho haguérem sabut fer millor! Com de prop era ara de la seua mare! Molt més que quan era viva. Era una lliçó o una contradicció més? Semblava un sarcasme el fet que el seu pare hagués ocupat aquella butaca maltractada en el seus darrers mesos sobre la terra, quan la mare ja era morta. Però tot allò ja era passat. El cafè amb llet s’havia quedat fred. Sort que era estiu. Com li agradava l’estiu i la seua butaca nova.
Professora que escriu
