Els Països Catalans i el culte al foc

27 juliol 2017 01:00h

Quan ve l’estiu arriba la natura a la plenitud de la vida. L’hivern ha sigut superat pel renaixement primaveral i ara acaba de culminar-se el procés vital per arribar a la cresta amb el solstici d’estiu. És l’hora de cremar les restes que han quedat de la vida vella, d’allò que no aprofita i cal destruir. El mateix que es fa descorconant l’olivera o cremant els restolls per preparar el bressol de noves vides.

Els països mediterranis simbolitzen el foc de diferents maneres. Però, no és ara el moment de fer un repàs del que representa el foc als valencians, perquè m’he proposat fer un comentari d’un determinat indret: els Pirineus Catalans. Als Pirineus hi ha un singular costum de retre culte al foc. Tanmateix, de tots ells, vull centrar-me en la Vall d’Aran, i concretament a Les, on acabe de passar uns dies d’esbarjo.

Com a introducció, deixeu-me dir que la meva estada a la Vall d’Aran m’ha deixat corprès per moltes coses; no sols per les seves muntanyes que fan un paisatge colpidor, sinó també per la neu, per l’aigua, per les esglésies romàniques, per la gent, etc. Xerrar amb treballadors d’hostaleria, de botigues i gent del carrer en general, fa trobar-te com a casa teva. Els aranesos parlen un català molt paregut al nostre de les comarques centrals valencianes.

Però, la Vall d’Aran, a més de similituds fonètiques amb nosaltres, té una rica història que fa dels aranesos un poble singular. Això és el que em va captivar. Un poble amb la seva llengua pròpia i viva, l’aranès, que ha sigut darrerament normativitzat. Això fa dels aranesos un poble culte i amb plena concordança en si mateix. Potser siga un dels pocs pobles que té reconegudes oficialment tres llengües: l’aranès, el català i el castellà, que conviuen totes tres amb relativa harmonia.

Sens dubte, és un fet de respecte i permissibilitat que havien d’emular altres comunitats de l’Estat Espanyol i, sobretot, la veïna França, que no dóna cap suport ni reconeix cap de les seves particulars cultures i llengües autòctones.

Però, açò no és tot, els aranesos a més, per la comunicació i relació social que històricament han tingut amb França, coneixen també la llengua francesa, cosa que fa d’aquell poble, a més de culte i fidel a les seves arrels, un país que no sols es mira el melic, si no que està obert a totes les cultures.

Tanmateix, la cultura pròpia de la Vall d’Aran podria estar amenaçada des que el 1948 feren el túnel de Vielha. Durant els darrers trenta anys, l’activitat turística, i el seu destructor esperit globalitzador que l’acompanya, agreuja el problema. Aquesta situació, i un altre túnel que estan fent per donar més fluïdesa turística, fa que hi haja sectors socials aranesos sensibilitzats i preocupats per mantenir l’equilibri entre el negoci turístic i les pròpies senyes d’identitat.

Per aquest motiu han aconseguit que l’aranès siga la llengua d’aprenentatge de les escoles infantils, tot i que també, segons llocs, s’introdueix el català i castellà a nivell oral. Igual que els infants de 3 a 7 anys tenen garantit l’aprenentatge de la llengua autòctona. Una llengua que és una variant del gascó, un dels tres conjunts dialectals de la llengua d’Oc, famosa per ser durant l’alta edat mitjana la llengua dels trobadors i, potser també, la mare del català. Per descomptat no són tot flors i violes. Malgrat tot, els aranesos més conscients, emulant els versos de Lluís Llach diuen que “hem d’anar més lluny“.

Feta aquesta introducció, i coincidint amb la proximitat del solstici d’estiu, és la festa del foc de Les la que vull comentar tot seguit. Les és un poble de la Vall d’Aran prop de la frontera amb França que està situat a una altitud de 630 metres amb una població de vuit-cents habitants. El creua el riu Garona, que condueix les aigües procedents de la vessant nord pirinenca cap a l’atlàntic.

La festa major de Les, l’Haro, està voltada de tradicions ben arrelades a un passat ancestral on es confonen natura i cultura, fe pagana i fe cristiana. És una festa popular, centrada amb el solstici d’estiu, que barreja diferents elements. Una festa de foc plena de simbologies que té com a centre l’Haro (el Far), simbolitzat per un tronc d’avet pelat d’uns dotze metres.

La festa de l’Haro de Les, presenta una característica que li ve donada pel seu caràcter muntanyenc. El fet de tindre un sol tronc com a element que es crema, diferencia aquesta tradició de les fogueres, correfocs, balls del diable, etc., i els agermana amb els veïns pallaresos i, especialment, els veïns francesos gascons.

Però, en què consisteix la festa Major de Les? No es tracta d’una festa puntual. Més bé es desenvolupa en tres moments cabdals de l’any: era shasclada (l’esclada), era crema (la cremada) i era quihla (la plantada); dels quals faré un seguiment cronològic.

1) Durant el segon dissabte de maig, una bona colla d’homes ha fet la tria, a la muntanya, d’un avet de deu o dotze metres de llargària. S’abaixa a l’entrada del poble i des d’allí es fa el recorregut fins a la plaça de l’Haro portant-lo en un espècie de baiard de forma horitzontal.

Durant el trajecte, que sol durar unes dues hores, es fan diferents aturades per reprendre forces, on el vi, la coca i les danses araneses ajuden a suportar el pes de l’arbre. En arribar a la plaça comença la shaclada, és a dir, esberlar el tronc de dalt a baix fent cercles amb cunys de faig per tal obrir badalls. Per tal que no s’estelle del tot, es deixa lliure de cunys una tercera part del tronc, però queden suficients badalls per a assecar-se. Acabada l’operació d’asclada, el tronc nou queda estès a la plaça fins que arribe el dia de substituir el vell.

2) La nit de Sant Joan es crema l’Haro vell en presència del tronc nou que jau a terra. Comença l’acte a les 10 de la nit, on el grup local de dansaires, i tot el poble, s’aplega a la plaça de l’Ajuntament. Des d’allí, en cercavila, van a l’Església, agafen Sant Joan amb un baiard i en processó es dirigeixen a la plaça de l’Haro. Arriba la processó amb torxes a la plaça on el capellà fa un petit sermó, per descomptat en aranès, i beneeix el tronc que hi ha plantat al mig de la plaça.

El mateix capellà s’acosta al tronc plantat i amb la flama d’un ciri bota foc a l’Haro que ha estat prèviament ruixat amb benzina. Aleshores comença a sonar música d’acordions acompanyats de cançons tradicionals araneses.

Quan l’arbre ha agafat bé el foc, una bona colla de joves encenen les “halhes“, unes boles fetes d’escorça de cirerer enfilades a l’extrem d’un filferro agafat d’un mànec de fusta. Els que les porten, van voltant-les pels seus caps tot jugant a fer petites lluites entre ells al voltant de l’Haro en flames. En acabar el foc de les boles, i mentre el tronc s’acaba de cremar, s’inicien les danses folklòriques araneses i finalment tothom s’afig al ball.

Pels voltants de la plaça hi ha diferents paradetes amb focs on ha estat preparant-se, amb grans marmites, vi cuit amb fruites i sucre. Aquest xarop va repartint-se a tots els assistents junt amb la coca de Sant Joan.

3) I per últim, s’acaba la trilogia en la plantada de l’Haro nou el dia 29 de juny, festivitat de Sant Pere. S’inicia la festa en un cercavila recollint les parelles de novensans i, tots plegats, es dirigeixen a la plaça de l’Haro.

Aleshores, s’inicia la plantada del nou Haro al forat que a propòsit hi ha al mig de la plaça. La plantada es fa manualment amb una bona colla d’homes que aixequen l’arbre ajudats amb cordes lligades al tronc, a més d’escales, barres de ferro o fusta, etc.

Una volta plantat i assegurat amb cunys de fusta que l’anivellen, s’enfilen dos o tres joves cap amunt del tronc per deslligar les cordes i col·locar-hi una corona i creu de flors oferides pels últims casats de l’any. El tronc restarà a la plaça durant tot l’any fins a la nit de Sant Joan que el cremaran i començarà un nou cicle.

Les, un poble de la Vall d’Aran que sens dubte triaria si em vera obligat a exiliar-me.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next