Difícilment trobarem entre els clàssics mitjans de comunicació un que done suport al dret que té el poble de Catalunya –o qualsevol altre poble– a decidir el seu futur. Tots –o la majoria– han tancat files criminalitzant l’anomena’t procés català. Inclòs els més condescendents i tolerants diuen que és un error en aquest moment que el poble expresse en les urnes el que volen ser. No troben normal i correcte que una part important de ciutadans i de classe política catalana estiga decidida i compromesa a permetre el procés. És a dir: els sembla un error exercitar la democràcia pura sense mescles estranyes.
A més, s’oposen utilitzant tota classe d’arguments típics i tòpics en contra, com aquell que Espanya no pot trencar-se, que és il·legal, que la Constitució no ho permet, que ha de ser la totalitat de ciutadans espanyols qui ho ha de decidir, etc. Com si es tractara d’una broma que se’ls ha ocorregut durant un sopar alegre a una filada de moros i cristians. Com si la democràcia no fos la principal matèria per on s’han de regir les constitucions, les lleis i les opcions polítiques i particulars de cadascú. Damunt, el govern de l’Estat, muntat sobre el seu aparell, assegura una i altra volta que no es farà cap referèndum.
No soc cap politòleg i també és de veres que no vaig molt sobrat de coneixements i, per això mateix, potser pixe fora de test; tot i així, tinc l’atreviment de fer alguna comparació entre el procés català i Veneçuela. Em sembla que el problema del govern espanyol per Catalunya no s’allunya massa del problema de Veneçuela. Salvant clar està el temps i la distància. M’agradaria fer algun raonament i comparar principalment que tots dos,(Espanya i Veneçuela) interpreten les vigents lleis a la seva conveniència ideològica.
Primer de res cal que manifeste el meu rebuig contra la corrupció que l’Administrativa veneçolana exerceix en productes de mercat que ha estat denunciada per infinitat de mitjans i està fent-ho passar malament a les classes més vulnerables. Una gestió corrupta i irresponsable de la qual sembla ben cert que està minant la república i el poble veneçolà. Tot i així pareix ser que el motiu de la discòrdia actual, en què hi ha hagut més de cent morts, són les eleccions convocades per elegir una Assemblea Nacional Constituent. Dit siga de pas, unes eleccions plenament constitucionals tot i que no s’han acceptat ni per part de la coalició de partits polítics que es denomina Mesa de la Unidad Democràtica ni pel poder polític i mediàtic internacional.
Pot ser que el sistema d’elegir l’Assemblea Constituent no siga totalment perfecte i alguns poden acusar-la de ser corporativista però no hi ha dubte que és constitucionalment legal i democràtica, on l’oposició pot presentar els seus candidats i traure majoria com ho va fer en l’actual Assemblea Parlamentària. Políticament el govern de Maduro no és tan fort com per a forçar més morts. La negociació i acció política és l’únic i inqüestionable camí per evitar morts. No hi pot haver guany polític que valga més de cent morts com hi ha hagut.
Finalment, no em crec gens ni miqueta que el que manifesta la MUD (partits opositors a Maduro) pels seus particulars interessos i els que manifesta el govern de Rajoy sobre Catalunya no corresponen a un esperit de justícia i democràcia. En un i altre cas, no és la legalitat o il·legalitat el que els mou. Són els seus interessos i el que a ells els convé i volen per a la resta de societat. Una altra cosa són romanços i excuses. Està més que demostrat que, quan comminaven el terrorisme d’ETA dient que la violència no era cap d’eina política, repetien fins la sacietat que totes les idees i opcions polítiques eren vàlides per l’acció política i democràtica. Això ho deien falsament. No era la veritat perquè estan situats sobre la mentida i, a més, no entenen la democràcia ni creuen en ella. A més a més, històricament, quan ho han cregut oportú, han potejat les lleis, l’orde constituït i tot el que s’haja posat al davant amb tanques i canons sense cap de remordiment ètic. Són massa les persones i estaments que relativitzen la llei i legalitat segons els seus interessos.
Caldrà descobrir les intencions brutes i inconfessables que van entremesclades entre els mitjans d’informació, dels partits i de les aparences dels polítics amb segones intencions i bones paraules. Cal un criteri lliure, independent i democràtic per anar esbrinant, malgrat la pressió del bastard poder mediàtic, les màfies i foscos interessos que hi ha al darrere.