El senyor banquer ja no les té totes quan es lleva de bon matí. En el precís instant de fer-se el nus de la corbata constata al mirall com el pinyol de la gola li va amunt i avall, amunt i avall. No hi ha qui l’aturi! El cor també fa de les seves: aquest toc-toc exagerat l’acabarà ofegant i enviant-lo a l’altre barri, pensa, un barri infinitament pitjor que el seu, que és d’allò més senyorial amb tant de jardí i arbres fruiters i piscines i petits xalets addicionals al seu monumental casalot.
El senyor banquer, amb tots els anys fa que és president del seu banc BEP o, altrament dit, Banc Escanyapobres, és, als seus seixanta i llargs anys, un senyor amb les butxaques plenament folrades. Tota la vida no ha fet altra cosa que mostrar un alt interès a folrar-se.
El senyor banquer, amb l’empremta de la mà ben suada i estampada a la carpeta negra de pell noble, comença a percebre que aquells pobres que han estat mig adormits al llarg de tants anys ara han despertat de cop, farts com estan que se’ls hagi pres el pèl durant tant de temps.
El senyor banquer no les té totes quan posa els peus al carrer. I encara menys quan arriba a l’edifici central situat al bell mig de l’avinguda més magnífica de la ciutat comtal: la Diagonal. Un grup de ciutadans a punt de ser desnonats i un munt d’acompanyants solidaris exhibeixen pancartes contra ell i el seu banc. Criden fort el seu nom. Criden de ràbia i d’impotència. L’amenacen. El senyor banquer els observa des del desè pis. Els observa a ells i als periodistes que emeten la notícia. El coll de la camisa està ben amarat, i les aixelles regalimen fils repugnants de suor. Mira de convèncer-se que des d’allà dalt qualsevol problema queda empetitit, llunyà…
Aquesta nit, abans d’anar a dormir, farà números, revisarà la seva fortuna: ha de comprovar com està l’assumpte dels paradisos fiscals. L’ordinador traurà fum, molt fum i, miraculosament, li explotarà davant la seva cara d’estaquirot i el deixarà estabornit pels segles dels segles.
El “boom” que s’ha escampat com una ona volàtil pel cel de la ciutat esdevé esclat de vida per als escanyapobres que, qui sap si a través d’un comandament a distància esotèric-telepàtic, han premut amb gran encert un botó màgic que els ha apropat, afortunadament, a la glòria.
Mercè Bellfort
