Una ullada

"L’acte mateix de mirar canvia allò que es mira"
(Principi d'incertesa - Werner Heisenberg)

Potser, en tancar la porta, cadascú tornarà al seu mateix temps,
però de vegades, en compartir-lo, és una altra la mirada que tenim d'eixe temps.

Aquestes paraules són uns deures, és veritat, m’havies dit que observara la gent, que li donara una ullada al món, i que t’ho contara. M’aniria bé. I allí era jo, en una cafeteria com altres matins per a fer-me la torradeta amb la colla d’amigues, la rosqueta de paraules que tu ens deies, la xarradeta que ens calia per posar fil a l'agulla. Érem les de sempre, les mateixes, érem dones al costat de taules com nosaltres, xiquets en edat d'anar a l’escola i un xicotet desdejuni per a posar-s’hi o dones més majors que venien de fer senderisme urbà o d’altres que venien del gimnàs, quasi tot taules de dones, també homes a soles i, a voltes, alguna parelleta. A nosaltres, potser ens servia per a donar una llambregada a la nostra vida en la dels altres i per a fer de nou el món cada dia, com si de veritat, amb les nostres paraules del despertar, es llevaren també penes i problemes. Assegudes en la mateixa cafeteria de sempre amb les tauletes arrambades, en eixa disposició que sempre calia modificar per poder seure i que, al mateix temps, fa adonar-te de l'organització que porten cambrer i cuiner. En eixa cafeteria només hi ha un xic que ho fa tot, des de les torradetes, els sucs, els cafés… fins i tot tallar el pernil dolç que té en una peça. El xic serveix les taules, prepara les begudes, les olives i els adobats en els plats, neteja les taules i, si li preguntes, sempre té unes paraules per comentar o també alguna tafaneria per contar de la música amb la qual li dóna ambient a la cafeteria. Sempre que anàvem féiem una ullada al seu treball i el comentàvem per l’ordre que hi veiem.

Ahir hi havia una taula amb una parelleta que em va cridar l’atenció, eren dos persones amb roba de mudar, d'aquella que es posen per anar a treballar a tendes, oficines, banc... L’home, amb un tern que semblava que fóra un uniforme, no parava de marmolar-li a la dona fins al punt que aquesta tenia els ulls plorosos amb alguna llagrimeta que li queia sense poder evitar-ho i que es netejava amb el torcaboques de paper molt dissimuladament. Això sí, l’home parlava i parlava sense cridar, fent-li els raonaments com a cau d’orella. Pausadament i amb contundència, vaig fixar la vista un moment i en alçar els ulls, he vist el desplaure amb què m’ha mirat la dona; no li deu haver semblat bé que jo m’adonara de les seues llàgrimes, d’eixa aigüeta que li queia dins de la tassa de café amb llet que portava a les mans. Eren llàgrimes escapades, mig amagades, netejades amb el puny o la mà despreocupadament i al mateix temps recelant de qui estaria veient-la. L'home seguia parlant-li amb molta assertivitat i com afrontant-li l’espectacle, pausadament i amb contundència com ho havia fet tot el temps. La dona estava menjant-se una torradeta amb melmelada i la va sucar al café amb llet, un gest que em va semblar molt familiar i que em va traure un somriure. Ell li va fer una ullada fulminant i, aleshores, mirant a on tenia la vista la dona em va trobar a mi i es va adonar, amb molta mala llet, que tenia una espectadora molt pendent i amb un somriure als llavis que s'havia quedat parada amb la cullera en una mà i el café amb llet a l’altra, “in fraganti”, quieta com una estàtua, com agafada en una malifeta i tractant d’amagar com podia el somriure que anava caviant la meua cara. A poc a poc vaig deixar la tassa en la taula i vaig dissimular els meus ulls enfocant-los per les altres taules. Ella va tornar a sucar la torradeta mirant-me de reüll. Tal vegada el meu somriure li havia donat una espenta i la tensió d’un moment abans havia fugit; ella sucava la torradeta amb un somriure de complicitat i jo, en un gest clar d’imitació, vaig sucar els meus dits a falta de la meua rosqueta que feia una bona estona que m'havia menjat… I del somriure va passar a la rialla i a un bon rebombori quan les meues amigues es van percatar del que estava fent, xuclant-me els dits com si en menjara la torradeta, de la cara de babaua que portava al damunt i del meu arrobament, tot d’una. El cambrer va vindre a la meua taula amb un torcamans, sempre estava pendent de tot. La dona no deixava de mirar-me, semblava que li havia llevat el dolorós protagonisme de les llàgrimes per la meua riallera malaptesa. Jo havia cridat l’atenció de totes les taules i més d’un pensaria que, en ajuntar-se unes dones, les rialles se senten pertot arreu i a qualsevol cosa li traiem el suc. La parelleta es va alçar, l’home espentejava la dona, però quan ell es va apropar a la barra per a pagar el compte, ella es va acostar a mi i, enmig del soroll i la cridadissa, a cau d’orella em va dir "gràcies".


M. Esperanza Esplugues M. Yecla, 27 gener de 2009 - 8 d'agost de 2017.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat