Fa dues setmanes que tots els mitjans d’informació i manifestacions verbals dels polítics en fan esmorzar, dinar i sopar amb el terrorisme gihadista. No se qui de tots amb més vehemència vol fer-nos creure que no hem de tindre por i hem d’unir-nos tots per fer-los front. De quina manera? Per a començar diré que jo tinc molta por i que he de pensar-me molt seriosament amb qui he d’unir-me per a combatre el terrorisme. De tots els terrorismes; també el que executen els estats, el del poder mediàtic dubtós i del poder fàctic neoliberal que domina el món.
Els «parias» de la terra; els que a través de la història hem patit tota mena de terrorisme; els que sempre ens han utilitzat com a força de treball a canvi d’unes xicotetes molles i molts ossos; els que hem posat la papereta a les urnes perquè continue el sistema putrefacte; els que hem aguantat tota mena de mentides d’aquells que ostenten diferents poders fàctics; els milers i milers d’immigrants que fugen de la fam, la guerra i la misèria, i tots aquells que vosaltres podeu afegir, no hem de demostrar que estem radicalment contra el terrorisme. No cal que ens ho feu jurar. Mols altres no poden dir el mateix encara que ens diguen que són víctimes i ens demanen que ens solidaritzem. Nosaltres ens solidaritzem amb les víctimes innocents, no amb aquells altres que cínicament es fan les víctimes.
Primer de res voldríem saber què és el que ha motivat el terrorisme internacional gihadista que tant vos espanta i que no sé perquè crec que alguns de vosaltres és –si més no– coresponsable. Així com pel que fa al terrorisme masclista hi ha estudis fets de quines són les causes, respecte del terrorisme islamista, on per cert el més perjudicat és el poble musulmà, no sabem d’una manera clara i concreta per què ni com ha nascut. Ho dic per mi, que no tinc ni punyetera idea. Potser siguen diferents motius amb molta complexitat que no capte, però el que es podria fer és un estudi autocrític de la qüestió en lloc de criminalitzar-la amb eixa actitud victimista.
És per això que no em sent solidari amb la manifestació de Barcelona perquè no tinc res en comú amb el govern d’Espanya ni amb els caps d’estat que convocaren la manifestació i que l’encapçalaven. No tinc res contra aquelles persones que van creure que sumant-se a la protesta demostraven rebuig al terror i solidaritat amb les víctimes, però pense que hi havia molt de fariseisme en la convocatòria en què no comulgue.
Per altra banda, s’està utilitzant el mig milió d’assistents com un exemple de democràcia, rebuig al terrorisme i exemple d’unitat. Potser ho fan els mateixos que infravaloren l’assistència d’un milió de persones a la diada de l’11 de setembre demanant un referèndum.
Ho sent, però em costa molt d’entendre. Quanta raó tenia el Raimon: Nosaltres no som d’eixe món.
