Veuràs, Salvador, per a un independentista com jo, això de la poesia no era gaire el meu fort. Passa que, tret de poemes de l’Estellés, la poesia dels anys 70 i 80 era tan fosca per a mi, tant pel missatge com per la llengua emprada, que no entenia res: semblava que competien per veure qui feia servir el sinònim més rebuscat i més rar. Era la lírica de llavors.
Ja ho saps, ací la poesia satírica està més rovellada que un ou de tita. Quina ruïna, senyor. Si fa no fa, una miqueta com tot el que ens envolta, però tu, com una mosca collonera, has eixit, vés a saber si d’enmig d’una séquia, a donar-nos uns versos diversos i un espectacle de bon veure i sentir. T’he dit diversos, però més aïnes li poses això de (per)versos perquè vols anar més lluny.
Xe, Bolufer, ja són dallonses escriure The bleda for President, que t’ha eixit rodó i ben parit com correspon a l’època, potser vas pensar sense voler en el moniato President, sí home, sí, el que va passar fugaç i transparent com una llebre. Doncs bé, em va enamorar la Delicà de Gandia. Mira que era bonica, eh? L’àvia, si em queixava d’alguna coseta que hi havia en el menjar, em deia: ets més delicat que la de Gandia. Quins collons tenia la cosa. La teua poesia superba dóna forma correcta a una realitat cruel que una gentola ens ha tret fins a l’ànima i ens ha deixat sense un duro, ah, i amb una quina netedat ens ho han furtat. I han tornat els doblers? Xe, ni un cèntim. Ja ho dius bé, ja, en La faula de les pilotes, en eixa ànsia pel formigó i pels camps de golf. I, ells, torna-li la trompa al xic!
Tan gros era que en cada poble havien de fer una fotracada d’habitatges nous i algun camp de golf. Els llauradors del meu poble reien: “Però si no n’hi ha aigua”. Algun esperava que el convidarien a anar a jugar, tal volta millor fer servir el mànec de l’aixada per pegar-li a la pilota. A hores d’ara els bancals estan erms. Estava clar que l’assumpte del negoci que volien fer no havia de rutllar bé: una ruïna. Ara en mans de bancs. Amb bon criteri dius que “… han cobert els nostres caps de fantasies mentre ens omplen els bancals plens de forats”. Més endavant sobre la classe política dius: “Ells van dir que es plenarien les butxaques… i se les van plenar, sí senyor!”. I van deixar un país fet una catxapera.
Tu, Bolufer, fas servir un llenguatge senzill i intel·ligible per tothom i una rima riallera i fàcil. Una llengua normalitzada sense paraules com moatros i qualsevol d’aquest estil. El missatge és directe, no estàs per romanços ni embolics. Els temes molt diversos: les falles, els polítics i les seues conseqüències, la Marina, el País Valencià, la llengua i altres perversions experimentals. El llibre Versos (per)versos i l’espectacle d’un trobador farsant que, amb l’acompanyament de Cèsar Monzonís i Cristina Seguí, crea farses poètiques que fan obrir a la gent uns ulls com a plats: quin goig. Em fa gràcia que uses com a títols d’alguns poemes sintagmes com ara “Trossos i mossos”, “Recollons quina aigua cau”, “Qui vinga darrere que rasque!”, “Rematant garbes” i, per damunt de tot, “Burrera”, que deixen pas a diversió a caramull.
En definitiva, ets un trobador necessari, un ferrabràs que ens posa un supositori de glicerina per regenerar la societat i perdre les pors. Saps que, xe? Com a independentista que sóc, i a falta de mitjans audiovisuals propis, sentia per Internet un programa de ràdio titulat “El cafè de la república” en el qual el dramaturg i escriptor Joan Ollé feia versos satírics. Però, els teus versos són benvinguts i donen forma a la remor que remuga entre la gent.
Per concloure diré que qui vulga somriure una estona, per falta de mitjans audiovisuals, bé pot llegir els Versos (per)versos (Edicions 96).
Bolufer, he fet un esforç i he fet uns versets per tu:
Em dol que els vells perden poder adquisitiu
i que les falleres ensenyen pitram excessiu.
Escriuré de tocades de collons, i de calcetes intimíssim
quilometre zero, i d’algun moment ben tranquil.
