Diari La Veu del País Valencià
Centenari de Joan Valls, poeta de la Mariola

Francesc Gisbert

President de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana)

Tots els pobles necessiten referents culturals, representats per persones que evoquen uns valors, que encarnen una trajectòria, que simbolitzen una lluita, que identifiquen uns ideals. Joan Valls i Jordà és, en aquest sentit, el poeta d’Alcoi, el poeta de la Mariola i, alhora, un dels poetes més rellevants de la literatura valenciana del segle XX. Això, dit per un alcoià, pot semblar exagerat. Algú dirà, «estos alcoians sempre s’ho fan vindre per semblar el centre del món». La millor forma de valorar l’aportació de Joan Valls a les nostres lletres és conéixer la seua biografia, juntament amb la seua obra.

Els valencians som un poble instal·lat en una desmemòria secular i gens fortuïta, sense grans biografies. Ni escriptors, ni músics, ni pintors, ni científics han merescut l’atenció que acostumen de parar-los en altres països. Un país que no escriu les seues pròpies biografies, està condemnat a llegir i admirar les biografies escrites per altres. Sense biografies, sense biògrafs, és difícil recordar la vàlua, la superació, la tenacitat de tantes persones, d’anomenada o anònimes. La biografia novel·lada és un gènere literari fonamental, ben bé identitari, de conreu escàs a casa nostra. Alhora, és un gènere força habitual i valorat en la literatura anglesa o francesa, per posar dos exemples propers, de cultures que sí saben vendre i construir mites i referents col·lectius, fins al punt que tots els grans autors tenen el seu biògraf, autoritzat o no. Dumas, Sartre, Camus, Dickens, Byron, Lawrence, Joyce… van despertar l’interés d’estudiosos que posaren en context vida i text, que contribuïren a difondre el coneixement de la seua obra, divulgant aspectes de la seua persona.

De tots és conegut la gran quantitat d’actes i iniciatives de tota mena que les nostres autoritats, començant per la Conselleria de Cultura, dediquen a recordar la figura dels nostres autors: el centenari del naixement de Joan Valls, el projecte de Casa Museu Enric Valor, l’aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster… Són tantes les iniciatives que, ben segur, vindran a la memòria dels lectors, que no les enumeraré.

Coincidint amb el centenari del naixement de Joan Valls (nascut el 1917), la societat alcoiana i l’Ajuntament d’Alcoi, exemplar, sense ironies, ha posat en marxa tota una sèrie d’iniciatives per a recordar i divulgar la seua figura, també, entre els més joves, que no el van conéixer. Antologies de Valls com Una lluerna fa de semàfor (Andana Edicions), a cura d’Ester Vizcarra, ens ajudaran, sens dubte, en aquesta empresa. També hi ha les exposicions col·lectives d’artistes, Papers i collatges, Cent vegades Joan Valls, concerts, homenatges, conferències…

Des de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana), i sempre amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcoi i la Regidoria de Política Lingüística, hem volgut aportar la nostra espenta particular, des de l’educació, als actes del centenari de Joan Valls. A més d’impulsar l’antologia infantil Una lluerna fa de semàfor, el primer Joan Valls, i una auca (podeu descarregar-la en aquest enllaç) sobre la vida del nostre poeta, il·lustrada per l’artista Rosanna Crespo, ens va engrescar la idea d’Ester Vizcarra de publicar una biografia novel·lada. De manera que, seguint aquella dita de tota pedra fa marge, hem aportat tres projectes humils però amb voluntat de perdurar.

La trajectòria vital de Joan Valls recorre alguns dels episodis més apassionants i decisius de la història d’Alcoi i del País Valencià del segle XX. La infantesa i joventut en la II República, la vida al carrer de Sant Francesc, número set, els inicis com a músic a La Nova d’Alcoi, aquella època en què:

“L’infant plorava a soles i dormia,

el món de les persones i dels arbres;

Calia a un àngel de servei bressar-lo,

però l’oblit del cel pesava massa”.

La joventut durant la Guerra Civil, el compromís amb la República, les composicions combatives, l’empresonament per motius polítics a l’edifici del Viaducte, l’antic Hospital Sueco-Noruec:

“Mig boig i mig furó. No es fieu d’ell.

Diuen que és llest en picardia i faula

i adoba en verí fosc vers i paraula”.

I la llarga postguerra, temps de silencis i alhora d’il·lusions, temps de compromís amb la llengua, temps d’eclosió del poeta, del saineter, del periodista, del cronista Joan Valls, on trobarà en la poesia una altra forma de vida, complementària:

“A la fi la poesia

no deixa d’ésser

un tremolós assaig de vida

al buit desolador

de l’existència”.

De tot això, i de més, ens parla Ester Vizcarra en la seua primera novel·la. Perquè Joan Valls ho va tindre difícil, com a persona i com a poeta. Va nàixer «diferent», una malaltia el va fer més baixet que a la majoria de les persones. Però en comptes d’arrupir-se, va traure forces per véncer la discriminació, les burles i els entrebancs. I va ser una persona admirable, activa, infatigable, que se superava dia a dia. Des que va voler aprendre a tocar el violí i el mestre li va dir: «On vas tu, tens les mans massa menudes, és impossible que el pugues tocar». I l’acabà tocant. Des que va entrar a treballar en unes oficines i els companys se’n burlaven, perquè era baixet i feia versos: «Està tronat, no arribarà lluny en la vida». I acabà convertit en el primer poeta d’Alcoi i un dels poetes valencians més premiats, al País Valencià, al Principat i a tot el domini lingüístic. O quan el van tancar a la presó, a l’edifici de l’Hospital Sueco-Noruec d’Alcoi o quan no el deixaren creuar la frontera per arreplegar un premi a Perpinyà per una fitxa policial on deia «poeta perillós».

Ester Vizcarra recrea i evoca els episodis vitals del nostre poeta i els relaciona amb els episodis històrics. I ho fa amb un estil clar i agradós, com a bona periodista que ha passat moltes hores dedicada a la lectura dels poemes, a l’estudi dels documents i també a les entrevistes amb la família del poeta. El resultat és una novel·la singular, en el panorama valencià, tan conservador i enemic d’aventures, amb un indubtable valor literari i històric, magníficament editada per una editorial jove, Lletra Impresa Edicions, sota la supervisió de l’escriptora i poetessa alcoiana Mercè Climent.

Esperem que aquesta obra, molt recomanable tant per als joves com per als més grans, ajude a divulgar la persona, l’escriptor i el furonet que va ser Joan Valls. El millor homenatge que podem retre a un escriptor és mantindre viva la seua memòria, llegint els seus versos i endinsant-nos en la seua vida per a entendre’ls millor.

Comparteix

Icona de pantalla completa