No m’importa que sone la música, que vinga la verdor ni que torne sempre puntual la Primavera. No vull fer cas del crit estrany d’un paó que em distrau del meu propòsit. Qui deu estar tan sonat per tenir un paó a casa seua? La matinada, serena i fresca, anuncia un dia esplèndid, però jo només vull creuar la carretera! Ja no és una necessitat: s’ha convertit en una obsessió, perquè l’ansietat se’m menja viu. Trobe molt bonic veure passar damunt els tarongers pròxims les primeres oronelles de l’any. Observe com estiren les ales i pugen cap a dalt d’un cel que ja ha expulsat els núvols plujosos de la nit. Contemple, gelós, com elles no tenen cap problema per passar a l’altra banda. Jo m’he quedat impotent, immòbil: no em puc enlairar i tampoc no veig un forat per on poder passar-hi. És impossible. Els cotxes no s’aturen i la cua multicolor és eterna. Mire un espai petit, entre vehicle i vehicle, i pose el peu, però, de seguida, el cotxe que ve accelera i no em dóna altra opció que fer marxa arrere. Empresonat en aquest perill extrem, descanse una estona sota l’ombra d’un gran arbre que no sé com es diu. Repose l’esquena en el seu tronc alegre i espurnat d’una verdor nova de trinca. Canta un rossinyol que deu estar content. Un colom alça el vol, remou algunes fulles i sent com em cau un poquet de la matinera pluja fresca que hi queda, però no em puc relaxar i torne a intentar-ho. Res no ha canviat. Pense que sóc inútil, perquè no trobe el lloc on dirigir els vacil·lants passos que vull que siguen prudents. La cua de cotxes funciona com un únic organisme viu, mecànic, en què cada peça de l’engranatge té un paper en la mateixa missió: impedir-me el pas. És una serp formada amb mil cotxes de totes les grandàries que actuen sincronitzats, sense cap equivocació que puga aprofitar. Quants ocells que van pels aires! I en la terra quina agror! Mire el conductors, els alce la mà i els faig tots els gestos que sé i els que m’invente perquè s’aturen: no em fan cas. No volen deixar-me passar. M’adone que de cada cinc cotxes passa un camió de moltes tones carregat de pedra. Deuen venir d’una pedrera pròxima, del poble veí. Note que hi ha una regularitat amb un ordre molt estrany i que no puc entendre. No falla: cinc cotxes, un camió… Com pot ser això? Per què? No té cap sentit! Em pessigue el braç per si de cas es tracta d’un somni. No. Arribe, fins i tot, a fer-me molt de mal i comprove que estic ben despert. És una realitat absurda, sense trellat, però tangible com les flors del testos dels balcons de les cases que hi ha a l’altra banda de la carretera. No m’ho puc creure, però és la pura veritat. Mire el rellotge i m’adone que ja estic dues hores intentant la maniobra sota un sol que bada les pedres. La suor em regalima pel front i pel bescoll. Agafe un mocador i m’eixugue com puc, però el meu cap bull i no para de gotejar. És un altre esforç infructuós, inútil.
Una veïna, que m’observa des de la finestra de casa seua, vol saber-ho tot i que no pot evitar eixir al carrer per veure què faig. Roman una estona dreta, callada, i, quan es decideix, em pregunta:
─Amb la calor que cau, què fas tant de temps mirant els cotxes? Què no tens altra faena?
Em quede mirant-la i li faig una cara de tan mala bava que s’espanta. Es gira per tornar a entrar a casa. Deu pensar que, en el carrer, no s’ha perdut res i intenta escapolir-se de la situació. Ha perdut, de colp, tota la curiositat i ja no vol saber el que jo puga fer-hi, però jo li ho dic:
─No puc passar la carretera. Els cotxes no em deixen.
En sentir-me, interromp la maniobra i es torna a girar. Fixa la mirada en els meus ulls i, molt seriosament, em diu, com si jo estiguera fava, com si fóra un xiquet que té problemes i al qual es veu en l’obligació d’ajudar:
─Si pitges el botó del semàfor, es posarà verd per als vianants i roig per als conductors i podràs passar-hi.
Ho diu fent cara de llàstima i, com no li conteste ni em veu reaccionar, ara sí que torna a casa i tanca la porta amb forrellat. En un primer moment, pense que la dona té tota la raó del món per fer la cara que fa: jo sóc un autèntic estúpid. Tanmateix la realitat em torna a l’absurd. Pitge el botó i el semàfor sí que es posa verd per a mi i roig per als conductors, però els vehicles no fan cas de la llumeneta. No s’aturen. Condemnat verd de l’esperança! Segueixen sense deixar-me passar i em pose més que histèric. Quan crec que els cotxes van més a poc a poc, torne a posar la cama, però, l’engranatge, espavilat, ho detecta i els vehicles acceleren el pas de manera amenaçadora, com si m’advertiren del perill en què em trobe. Ho tenen molt clar. No volen que passe la carretera. Pense que els podré enganyar anant-me’n un poc més avall per intentar creuar per un altre lloc: un altre esforç gratuït. Tampoc no m’hi deixen passar. Intente agafar-m’ho amb filosofia i prove de traure’m la ràbia i la impotència. No vull fer bogeries. Em fumaré una cigarreta, em dic. I em trac el paquet de tabac que tinc en la butxaca de la camisa. N’agafe una i me la pose a la boca. Busque l’encenedor en les butxaques dels pantalons, però no el trobe. No tinc foc i no puc fumar. De sobte, un cotxe s’atura i baixa una xica amb un llarg somriure en la boca. Trau un encenedor de la bossa de mà i em dóna foc sense dir ni pruna. Faig una bona calada abans de pensar que ha aturat el cotxe i hi puc passar. Quan reaccione, però, ja he fet tard, perquè la jove ha tornat ràpidament al cotxe, l’ha posat en marxa i la cua, altra vegada en moviment, em torna a impedir el pas. Aleshores, veig que s’acosten uns veïns i els pregunte si tenen el mateix problema que jo. Que si poden creuar la carretera. Em fan la mateixa mirada que la veïna que havia eixit de casa, com si jo fóra fava. I em contesten que no ho han intentat, perquè no en tenen cap desig ni necessitat. A la tercera hora ja estic desesperat i totalment fora de mi. Em moc com un gat engabiat, cercant possibilitats impossibles, imaginant solucions insensates, delirant. Finalment, decidisc tornar a casa. Cal canviar d’estratègia, perquè la que estic fent servir no funciona. Opte per passar la carretera amb les mateixes condicions que els que m’impedeixen el pas i agafe el cotxe. En arribar a l’encreuament, m’ature. Tot segueix igual. No hi ha manera. Ara, però, alguna cosa ha canviat. Ells em poden fer mal, però jo també els en puc fer. Ja no sóc tan dèbil. Trac el morro del cotxe un poquet i, de seguida, sent el primer tro: cric-crac! Em pose a tremolar. El segon tro s’endú el llum esquerre del cotxe i arribe a la conclusió que he de fer marxa arrere. Desesperat, faig sonar el clàxon de manera insistent i la gent ix de les cases i m’insulta sense parar. Un jove, més atrevit, m’estampa una bastonada al vidre de davant. Em cauen tots els trossos damunt, però tinc sort, és un dir, i no em faig mal. Decidisc deixar de fer sonar el clàxon i baixe del cotxe. Vull explicar-los què em passa i és pitjor. No volen atendre les meues raons. Algú telefona la policia i, quan arriben, els diuen que estic boig, com una arruixadora, i els demanen que adopten alguna solució per a la meua persona. Encara que no entenc res, no els vull contradir. Pense que serà pitjor i no intente més creuar la carretera, accepte amb resignació la multa i torne a casa.
Tanmateix, el meu pensament no es dóna per vençut i s’inventa una barbaritat. I em trobe agafant una serra mecànica i anant-me’n a l’eixida del poble on els pals de la llum que hi ha arrenglerats vora la carretera són de fusta. Si en talle uns quants i els faig caure damunt l’asfalt, segur que els cotxes s’aturaran i podré passar. De sobte, un conductor, des de dalt del seu camió roig, i endevinant les meues intencions, em pregunta, en el moment que anava a serrar el primer pal.
─Què fas? T’has fet llenyater?
I no serre el pal perquè, en alçar el cap per veure qui em parla, veig la llum: el camió roig ja havia passat abans, reconec el conductor pelat amb barba grisa. I tot està molt més que clar. He solucionat tot el problema i l’esperança m’arriba a glopades, com una sensació agradable que em fa dibuixar un somriure, com un vent que em porta la confirmació que tot és molt més senzill. Ja no estic trist ni cansat. Puc eixir d’aquella situació de manera eficient i segura, sense cap història estranya. Com no ho he pensat abans? Si es tracta d’un únic organisme sincronitzat no pot ser infinit: cinc cotxes, un camió… És com una sínia que fa rodar el seus catúfols o com una nòria. Sé com aturar la màquina, perquè ja ho he fet una vegada. Em trac una cigarreta de la butxaca i espere i, quan la xica atura el cotxe per baixar a donar-me foc, córrec com un esperitat i creue la carretera. Aleshores, tots els cotxes desapareixen un darrere l’altre com si marxaren en retirada derrotats en la seua missió.
El cant dels ocells proclama la primavera. I jo, lliure, com un cavall a l’alba, camine per damunt el dur asfalt i gaudisc de l’equilibri d’un sender solitari. És com si Ariadna em mostrara el camí.
Per Salvador Vendrell
