A finals del segle passat, el Casal Jaume I de Russafa, l’Associació Cultural El Camí i l’Associació la Brúixola, totes tres de València ciutat, intentaven recuperar algunes de les tradicionals i populars festes valencianes. Fa uns anys que no visc habitualment al cap i casal i m’he desvinculat d’aquestes associacions. Això sí, mantinc vincles molt afectius amb els paisatges urbans i amb molts amics i la família que, tots plegats, m’acaronen i em fan sentir-me segur i satisfet.
Ignore si el projecte d’aquelles entitats va seguir avant i si va arribar a deixar continuïtat. Això sí, recorde les hores de goig que passàrem en aquells actes convocats per celebrar les festes de Sant Miquel de Russafa. Foren uns quants anys –no podria ara precisar quants ni quins– els que hi estigueren en dansa. Pel que sembla, la festa de Sant Miquel, dedicada al príncep dels àngels, venia de lluny i no era d’estranyar que prenguera cos a un dels llocs valencians tan farcits d’història com és Russafa. Russafa fou un del llocs on Jaume I va assentar les seves tropes per fer el setge a la ciutat de València. Diuen que allí va rebre un emissari del rei àrab per negociar la rendició de la ciutat. Era justament la vigília de sant Miquel, 28 de setembre de 1238, quan van acordar que la reial senyera de la Corona d’Aragó onejara a la torre d’Alí Bufat com a mostra que les portes de la ciutat quedaven obertes a la cultura occidental.
Tan de bo associacions culturals i cíviques com aquelles continuaren projectant actes commemoratius per recuperar velles tradicions que ens ajudaren a reafirmar la nostra identitat. Els actes que recorde bé van durar dos dies i consistien en una ofrena floral al mural ceràmic de Sant Miquel al so de tabalet i dolçaina. A més a més, albaes, xerrada d’Enric Tàrrega, un emotiu recital del cantautor Carles Enguix, etc. Sense que faltaren els sopars de germanor; un a la plaça del Metge Landete (antiga plaça de la Creu), i un altre al Casal Jaume I.
Durant la nit d’albaes, vam tindre ocasió de trobar taula parada al portal d’algunes cases, sobretot, al la de Pepa Garcia, que ens va donar a tastar dolços casolans i mistela: com en els millors temps. Recorde amb plaer que portàvem bones cantadores, Marisé de Montolivet i la seva companya, a més del versador Paco de Sant Isidre, que anava improvisant les lletres. Cal destacar també els comentaris que durant el passeig nocturn anava fent l’investigador dels carrers de València, Rafael Sena, sobre l’evolució (o involució) que ha anat patint la ciutat en aquell indret. Cal recordar que al segle XIX, Russafa encara tenia ajuntament propi i per un acord de la Diputació el 19 de desembre de 1877 va quedar annexionat a la ciutat València. La primitiva església parroquial és de 1239, construïda on havia estat la mesquita. Va ser destruïda en un incendi el 1415. Les obres de l’actual església van començar el 1636 i va ser inaugurada el 1740, any de l’acabament del campanar.
Pel seu ample terme municipal hi havia escampades onze ermites que també feien d’escola. A un i altre costat del camí que anava a València, fa cent cinquanta anys, hi havia, plantada, una renglera d’arbres. A l’hora de l’annexió a la ciutat, tenia Russafa una població, entre aglomerada i dispersa, de 13.000 habitants. Hi havia, a més, sis molins hidràulics a les séquies i filloles que creuaven el seu terme. No cal dir que l’existència de tants molins era símptoma de riquesa, encara que no per a tots.
Entre les llegendes que han quedat de l’antic poblat, podem adonar-nos que hi han xicotetes mostres de cert patriotisme local, com aquella tan popular que deien de Russafa, la terra del ganxo. No està massa clar d’on li ve; hi ha diferents versions. Una diu que són molt simpàtics i tenen molt de ganxo. Una altra, que hi havia veïns que es guanyaven la vida pescant amb un ganxo algun tronc dels que baixaven riu avall fent camí al moll. El folklorista mossèn Martí Gadea, que va estar molts anys de rector a Mislata, té un altra versió que diu que el Sant Crist del Grau va aparèixer a la mar i els veïns de Russafa el van agafar amb un ganxo i se’l van dur a la seva església. El Crist no volia estar en Russafa i per la nit abandonava l’església perquè preferia el Grau. Martí Gadea acaba la seva historieta amb els següents versets:
Terra ó poble dels ganjos
á Ruçafa tots digueren,
perquè de la mar al Cristo
en ganjos diu qu’el tragueren [sic].
Un poble amb tant de terme, amb tants molins hidràulics, amb tantes séquies i filloles, barraques, alqueries i ermites, etc., ha d’haver sigut un poble viu forçosament ple de llegendes i d’històries que formen part de la nostra identitat valenciana. A més a més, sembla que fou on el solsoní Gaietà Ripoll, última víctima de la Inquisició, va exercir de mestre i potser quede alguna microforma d’aquell insigne lliurepensador –visible o invisible– surant per l’aire. No oblidem que l’horta ha estat sempre plena de llegendes i misteris.
Si Sant Miquel és causa de fer festa, laica o confessional, i és motiu d’agermanar-nos, d’incitar-nos a celebrar i exercitar les nostres tradicions valencianes, beneït siga.
