Verdcel: de plantes, talaies i cims

VerdCel treballa la música d'una forma artesanal, amb un caràcter molt definit. Des de la cançó d'autor, barreja influències modernes, pop, rock amb arrels mediterrànies i folk, fa més de quinze anys. El projecte va nàixer a Alcoi i actualment resideix a Barcelona. VerdCel, Alfons Olmo, compta amb un equip ben fornit i interdisciplinar per a desenvolupar cada treball. Actualment, Daniel Olmo fa disseny, il·lustracions i Vj (que hi és des del començament). Els músics de la banda que acompanyen Alfons són Raül Lorenzo (bateria), Toni Medialdea (guitarres) i Marcel Ferrer (baix). Amb la producció del darrer treball ha comptat amb l'habitual productor Valen Nieto i s'hi ha sumat Carles Dénia. VerdCel es donà a conèixer amb On està el lloc? (2000) i va seguir amb treballs com ara PaisViatge, Sàmara, Petjades, Els dies del saurí, Òrbites. Poetes i cançons, Argilaga, Del cor a les mans i De plantes, talaies i cims (2017).

Francesc Gisbert: De plantes, talaies i cims no és solament un nou CD. És un llibre il·lustrat, amb una edició molt acurada, amb poemes i reflexions. Com el definiries?

Alfons Olmo: L'element protagonista és la terra. Si amb els dos anteriors (Els dies del Saurí i Argilaga) ens endinsàvem en el món de les emocions i de la passió, aigua i foc, ara era l'hora de la matèria, del tangible, de la vida. El llibre expandeix, contextualitza, fa de lligam entre les parts i els elements del disc i, a l'inrevés, el llibre troba la seua ampliació al CD. Imatges, textos i cançons es complementen en les 150 pàgines a color i les 14 peces del disc per a mostrar que això vol ser un tot. L'editorial, Edicions 96, que ha cuidat molt l'edició i l'acabat, en veu de Maria Josep Escrivà, comentava amb el llibre-CD entre les mans, devanida i sorpresa, que era per a elles com un "treball complet".

F.G.: "Construir", "Conrear", "Temps", "L'ocàs". Què volies expressar amb aquest format i aquesta estructura?

A.O.: És temps de fer nous fonaments, tenim l'oportunitat, si l'aprofitem, de bastir un nou tarannà, d'edificar alternatives, nous paradigmes, tant a nivell social, nacional com personal. Un nou ordre de les coses, com ens organitzem, relacionem i tractem. Construir, conrear i viure. Per això, el temps i el seu pas. Viure intensament és viure el moment i viure d'acord amb cada etapa, acompanyar. Simbòlicament parla de conrear, allò que ens humanitza i que, compartit, multiplica l’efecte. El disc es pregunta sobre l’existència i respon agafant la vida a grapats.

F.G.: Les lletres de les cançons són sovint autèntiques històries, semblen contes breus, amb vivències intenses i també anhels. Quines en destacaries?

A.O.: 'Optimístic' ve a ser un pròleg que ens situa abans d'endinsar-nos al treball. 'Agulles de gafa' és com obrir espai, fer forat, pels nous fonaments, per posar la llavor d'una planta. 'Andreu i el jardilet' ens parla d'algú que ha comprès el sentit de tot plegat sense respondre cap pregunta, algú que cuida unes senzilles plantes com qui cuida del món, algú que és tan potent que treballa la terra cada dia per brindar-nos flors com les de l'ametller, la bellesa d'unes gotes d'oli d'oliva o el mos d'una pruna. 'Verda flama' són els pilars i les branques de les esperances que tenim, les utopies necessàries pel país i pel planeta millors que volem, en llibertat i just. 'Alhora' és una història de mort sobtada situada al Vallespir, 'Força de gravetat' és l'epíleg i resum després de la darrera pàgina, de la darrera nota...

F.G.: VerdCel té un estil molt definit. Després de vora vint anys, com veus la teua evolució?

A.O.: Faig cançó, cançó d'autor. Ací i ara, amb influències dels clàssics, de les músiques d'arrel i d'altres més actuals, d'arreu i de casa nostra, tamisant-ho a través de la nostra terra i de la pròpia experiència. Hi ha una recerca constant en aquest sentit, on naturalment conviuen tradició i modernitat, per a mostrar el nostre, el vostre univers, amb una veu pròpia. Per això en diem cançó d'autor. Fa uns cinquanta anys les primeres cançons que en diem d'autor eren fruit d'allò viscut i escoltat, de les influències que rebia qui les escrivia, cançons que ara considerem clàssics, però que van tamisar aquells moviments, aquell moment. Es tracta de fer cançons d'ara i ací, amb els ulls oberts al món, per a fer-ne crònica personal i crítica col·lectiva, des de l'experiència com a font essencial de treball, del que vol ser una feina sincera per ser compartida plenament. La cançó és un gènere, influències i estils a banda. Hi ha certs elements que en fan una latència que potser m'identifica, en paral·lel es declina una evolució també inconscient i, alhora, una seqüència dels darrers treballs més perseguida: pop, rock, arrel (aigua, foc i terra).

next