Recuperació de la memòria històrica? Noble procedir. Ara bé: si la limitem al restabliment del record furtat, com a individus i com a col·lectivitat, la valenciana, hi ha més memòria que cal reclamar més enllà dels desastres de la santa victòria espanyolista de la guerra de 1936-39. Allò de «santa» no es debades. Croada fou proclamada –el papa Pius XII!– i caídos por Dios y por España foren els màrtirs dels vencedors. Els dels perdedors, en canvi, encara avui dia resten abandonats en fosses anònimes per obra i gràcia dels qui regeixen l’estat hereu del franquisme. Bé, tindrem temps per parlar-ne, d’això, puix que comencem, des d’ara mateix a Diari La Veu, una singladura per la història dels valencians que desitge, de cor, siga profitosa per a l’amic lector.
L’actualitat mana i, en aquest primer lliurament, no podem romandre quiets, equidistants, als esdeveniments que durant els darrers anys han afectat el Principat dels catalans estrictes i que, quan ara escric (matinada de la diada de sant Miquel de 2017), són a pocs dies del desenllaç. Barcelona –vegeu– torna a ser assetjada. Barcelona i el Principat. A l’anhel d’exercir el dret d’autodeterminació, s’oposa el mecanisme repressiu de l’Estat, el mateix que ens arrabassà les llibertats nacionals en una altra guerra de memòria infausta. Bé, ara, han substituït els canons pel vaixell del ‘Piolín’ que, com a metàfora de la grotesca prepotència espanyola, és ancorat al port de Barcelona ple a vessar de policies i guàrdies civils amb l’ordre de reprimir ciutadans que, únicament, volen votar. Als barcelonins, als ciutadans del Principat, però, no els fan por.
I no els fan por com tampoc, en 1714, no els feren por les hordes absolutistes, espanyoles i franceses que assetjaven Barcelona, darrer bastió dels drets i llibertats de la pàtria bastida per Ramon Berenguer IV i Jaume I. Ara, en el 2017, hi haurà valencians col·laborant amb els seus connacionals perquè el Principat conquerisca la llibertat. En 1714 també hi hagué valencians, fusell en mà, sobre les muralles de Barcelona. Reiterar-ho resulta ociós: defensaven aleshores, com ara, la seua nació. Estaven encapçalats pel general Joan Baptista Basset, que elegí restar a Barcelona i no marxar amb l’exèrcit austriacista que abandonà la ciutat. La Guerra de Successió que sacsejà, a l’inici del segle XVIII, les terres del rei Catòlic (aquest era el nom –diguem-ne– oficial del conglomerat de països sota el domini dels Habsburg hispànics) tocava a la seua fi. El Regne de València havia estat derrotat, humiliat i devastat per castellans i francesos. També l’Aragó. Restava Barcelona i allà marxaren els voluntaris valencians que abraçaren la causa de Carles III, l’austriacista a qui havien proclamat com a rei.
Carles III de València, Catalunya i Aragó, convertit en l’emperador Carles VI d’Àustria, abandonà Catalunya. Bé, l’abandonà forçat perquè Anglaterra –ai, Anglaterra!– li havia retirat el suport, a ell i, de retruc, a tots els catalans que s’enfrontaven a la Castella (Espanya) decadent i al seu protector Lluís XIV de França. El 13 de juliol de 1714 el peix estava venut. Carles III (el VI dels austríacs) acceptà el Tractat d’Utrecht. El Principat català restava sol. Davant d’ell, l’exèrcit dels avantpassats dels que ara criden com a descosits a por ellos!, Viva la policía! i Viva la Guardia Civil!
I què feren els valencians que eren a Barcelona enrolats a l’exèrcit de Carles III? Doncs, mireu, no oblidar quina era la seua pàtria. Fins al punt que demanaren, reivindicaren (com explica Francesc de Castellví a les seues Narraciones históricas), ser considerats «nadius d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat», puix que «el Regne de València degué la major part a les armes glorioses d’aquest Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat en la feliç expulsió dels moros de la seua Pàtria». I, és més, conclogueren: «No dubta la Nació, essent tan unida en l’honor i interès comuns». La Nació? la Nació de valencians, balears, pitiüsos i catalans estrictes, la Nació de tots els catalans. Bé, així ho declararen els components del regiment Mare de Déu dels Desemparats (vegeu quin nom!), comandat pel coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno, valencià de pro –potser natural de Benissa– i patriota. L’altre regiment valencià rebia el nom de Sant Vicent Ferrer, comandat –atenció!– per un alacantí, Josep Ortiz. Ostres!: d’Alacant. Això toca a qui açò escriu ben a prop. Com veieu, Alacant no era ni és tan apart com la ideologia hegemònica espanyolista ha volgut imposar. Encara, però, estic esperant que eixos de la «memòria històrica» d’Alacant (a propòsit, controlats ara pels de Compromís) li dediquen un nom de la ciutat del Benacantil a tan insigne patriota valencià. Ho faran?
El regiment Mare de Déu dels Desemparats participà el 17 de maig al combat del Convent dels Caputxins; el 13 de juliol, a l’atac contra la trinxera borbònica situada davant de la muralla de llevant; del 12 al 14 d’agost, en la batalla del baluard de Santa clara; i, finalment, en els fets de l’11 de setembre. El Sant Vicent Ferrer destacà en els atacs contra les línies de circumval·lació borbònica i, a més a més, participà, el 5 d’agost, en l’atac contra la bateria borbònica situada al Mont Calvari i, posteriorment, en la batalla del baluard de Santa Clara citada. Rendida la ciutat (11 de setembre), Josep Ortiz marxà a Mallorca i s’uní a la resistència de l’illa contra castellans i francesos. Basset, mentrestant, s’encarregà del comandament de les bateries que defensaven la ciutat.
I tot això succeí en 1714. Vegeu: teníem regiments, exèrcit, per a defensar el país. Vaja!: que ningú me malinterprete. Ara, substituïm els regiments per la democràcia i no anirem els valencians a Tortosa, Tarragona, Lleida o Barcelona amb les formes de 1714 a enfrontar-nos a fusellades amb els mercenaris de la neoborbònica Espanya que s’allotgen en el vaixell del ‘Piolín’. Resistirem amb la força de la nostra raó i de la reivindicació de la nostra memòria històrica, de la memòria que ens situa alliberats en un temps passat del ponent alienador.
