Alejo Losada va ser empentat amb la força brutal d’un carrabiner, que des del primer moment el mirava amb odi. Caigué damunt les lloses negres d’un pati. El sol rescalfava les parets blanques, tacades de sang. Alçà la mirada i el que va veure li eriçà la pell. Uns éssers eren colpejats sense pietat amb les culates dels fusells. Al principi no va comprendre res; uns minuts després, la claredat es filtrà per algun passadís del seu cervell. L’escena era terrorífica, torturats amb les carns de les esquenes obertes. Tenien prohibit llevar-se una mena de caputxes sota pena de mort.
–Poseu-li a eixe una caputxa —escoltà Alejo que deia una veu fangosa que es referia a ell.
–Però, jo no sé res, jo…
Algú s’abalançà sobre ell i amb sàdica violència el va cobrir d’obscuritat.
–Si et lleves el “vel” t’obrís en canal lentament. No parles si no et pregunten.
Tornaren a empentar-lo i es colpejà contra la paret les mans presoneres; les manilles li feriren les monyiques, apressades arrere, a l’espatlla.
Aspirà amb força tot l’aire que li cabia als pulmons, com si fóra l’últim que li anaren a permetre respirar.
Al pati, una fetor nauseabunda d’excrements, orines i suors sangonosos de carns torturades va interrompre l’aspiració i un fàstic mai no sentit s’instal·là a la seua faringe provocant-li una arcada agra, que li recordà l’esmorzar de la vesprada anterior. Va sentir el vòmit pastós pel seu pit.
–El senyor és un escrupulós –digué la mateixa veu d’abans.
–Baixeu-li els pantalons que va a fer caca damunt de… anem a veure… a veure… Tu, porc, gruny!
Escoltà unes passes al seu voltant i els grunyits d’un porc tan ben imitats que li va refredar el cor. Notava aquell pobre home a prop dels seus genolls i li va fregar el sexe. Ràpidament es posà entre les cames, perquè Alejo l’embrutara amb els seus excrements.
Allò no podia ser real. Seria un malson. Havia de despertar. El ser humà no podia ser capaç d’eixa monstruositat. Obrí els ulls desesperadament, tan oberts que les seus pupil·les varen besar aqueixa tela negra, provocant-li unes llàgrimes. Com anava a poder! Però, Alejo, amb una força intestinal barrejada amb el pànic es va afluixar escampant-se damunt d’aquell desgraciat imitador de porc. Tenia els pantalons enganxats als turmells, també bruts, ho pressentia. La veu va manar una altra vegada:
–El porc que torne al seu lloc.
Aquell ésser va eixir de sota les seues cames grunyint més fort. Creié desmaiar-se, quan la veu va dir:
–Demà interrogarem a aquest –les paraules van ser acompanyades amb un cop al cap–. Li direm la mona. Pensa durant la nit que ets eixe animal.
Unes hores després, les seues oïdes s’aguditzaren i fins i tot el brunzit d’unes mosques s’agegantaven al cervell. L’olfacte i l’oïda anaven instal·lant-se al primer pla des del moment en què es va convertir en un encaputxat, en un ésser al qual ningú no assistiria en aquella Escola de Mecànica de l’Armada Argentina.
Va intuir que al pati hi hauria unes trenta o quaranta persones. Ara el silenci i la calor eren tan feixucs com el tuf. Sentia l’arrossegament de peus i els grillons. A ell encara no l’havien encadenat.
–Alça els peus, marrà.
Obeí com un autòmat. Algú estirà dels seus pantalons i dels calçotets. Només li deixaren les sabates, els mitjons i la camisa de manega curta. El rellotge i una cadena d’or amb un penjant del mateix metall on hi figuraven nom, cognom i grup sanguini; no el va sentir, quan li’l llevaren.
Tornaren a empentar-lo precipitadament; va ser un dels detinguts que trontollant pareixia voler avançar. Ara es dirigien cap a les instal·lacions de l’interior. Ell es deixà arrossegar. Ningú no va tornar a dir-li res. Entraren en una cambra. Ho va notar perquè la calor del sol desaparegué de sobte. La veu esborronada que l’havia batejat, tronà de nou:
–Poseu-los dins dels taüts.
Una altra vegada, una onada de calfreds va recórrer fins a l’últim racó del seu cos. Els anaven a matar o…?
–Tu no, tu al llit. Heu de confessar tot el que sabeu.
Per una estona pensà que era a ell, però un dels detinguts cridà:
–No, al llit no!
Va ser l’única cosa que aconseguí dir perquè començaren a ploure-li tota mena de potades i cops. Ho pressentia, intuïa les potades que li estaven donant a l’estómac. Què era allò? Deduïa que era pitjor el llit que els taüts. La seua ment amollà els mecanismes de defensa i ja anava des del dubte fins a la desraó i barrejava les notícies que donaven dels desapareguts polítics i que molts argumentaven: “Alguna cosa hauran fet, quan els estan interrogant”.
Seguí caminant, sentia les mateixes respiracions agitades, olors agres, suors de sang, tosses contingudes i el terror endinsat en aquelles ànimes abandonades.
Una mà es posà al seu muscle i tirà cap avall; el seu peu va entropessar amb una vora de fusta. Imaginà el que era: un taüt obert, sense tapa, l’esperava. L’escena era tètrica, d’un surrealisme atroç. Alejo, assegut dins el taüt obert, amb la seua caputxa i sense pantalons. Ara, les manilles estigueren obertes uns moments, per a després subjectar-lo com abans, però aquesta vegada amb les mans per davant. La mateixa mà l’ajudà a gitar-se en aquell llit macabre.
Un crit esborronat, es va quedar clavat al cervell. La veu li semblà la mateixa que cridava una amenaça sobre un llit. I seguí:
–La rata no… La rata no…
Però, què era allò? Es va sentir un alarit agut, com si a aqueixa persona torturada hagués baixat a l’infern un instant; després uns sanglots nerviosos igual que el plany d’un xiquet varen recórrer l’estança.
Alejo menejà el cap de dreta a esquerra i s’adonà totalment que l’havien posat dins d’un fèretre. Va creure que es desmaiava, però el cos humà no és tan feble con sembla. I el cervell començà a recordar la seua família. La seua muller i el seu fill emergírem poderosament en el record. Havien emigrat a l’Argentina feia vint anys, desitjaven viure en un país lliure, i aquella terra, tan lluny de Galícia, prometia un treball i un futur que no va trobar allà a Espanya. Ell era tan feliç –havia estat tan feliç–. Les platges, l’aire net, la mar com a sinònim de llibertat i la fina pell de la seua muller, i els prats verds, i les nits suaus, i també Iván el seu fill. Què seria d’ells!? Estava segur que la seua muller el cercaria fins a trobar-lo. En eixos moments ja l’haurien donat per desaparegut. Recorrerien els hospitals, les comissaries. Algú els diria que se l’havien emportat aquells salvatges. I si callaven i passava el temps?
Ell no va veure res, ni sabia res. Com anava a confessar tot el contrari? Què seria capaç de jurar per eixir d’allí? La seua integritat, la seua formació, la seua ètica, les seues creences, tot s’afonava sota aquella barbàrie. Les circumstàncies, la mala sort. Si en lloc de passar per aquell carrer hagués optat per un altre. O si el treball l’hagués deturat unes hores més. Res d’això no va ocórrer. Els sanglots d’aquell home continuaven, però més apagats.
País maleït, al qual els drets de les persones eren potejats impunement, i la por s’ensenyoria dels seus habitants. Amb el temps la gent, “s’acostumava” a viure d’aqueixa manera i la majoria no es rebel·laven: “Mentre a mi no em molesten. Jo vull viure tranquil”. Puix bé, ja l’estaven molestant, amb tot el que comportava eixa mena de molèsties. De sobte va sentir més fred. Estava perdent la noció del temps.
L’espai incòmode. Aleshores, es disparà la seua imaginació: “Si els dic que tinc fred, poden tapar la caixa… i jo. Déu meu, ajuda’m… Potser em donen una flassada. Però han dit que ningú no parle, si no és per a respondre alguna pregunta”.
Passaren unes hores; per a ell, una eternitat. Sols va canviar de postura dues vegades. Alguna cosa creuà per la seua ment i com torbat digué:
–Tinc fred. Doneu-me una flassada.
La seua petició fou acollida en l’acte. Era com si estigueren esperant que parlara. Un poal d’aigua li va ser llançat dins del seu espai. La impressió que li va produir, va fer que s’incorporara. Un altre poal l’acallà per complet. Es deixà caure en allò que ara semblava una banyera. Per les escletxes del fèretre s’escapava lentament l’aigua. El fred el feia tremolar. Li petaven les dents. Ara els calfreds eren diferents. La febra aguaitava a la seua pell. Quedà adormit pel cansament, quan la seua ment no va poder aguantar més.
Va caure la nit més negra. Els torturadors baixaven els escalons de la degeneració més dura i quan acabaven el seu torn, o la seua guàrdia, tornarien a les seues cases, conviurien amb els seus familiars i possiblement, la seua consciència es trobara tan atrofiada que per a ells era com un deure amb la Pàtria. Com podia tacar-se les mans amb sang l’Estat? El seu Govern no es trobava en guerra amb cap nació.
I així estaven les coses quan ell, que no pertanyia a cap partit polític clandestí ni havia atemptat contra ningú en sa vida, es trobava en situació de “desaparegut”, o almenys deturat sense acusació clara.
–L’home està condemnat a ser lliure –sarcàstica la frase, va pensar.
La nit, o el callar dels torturats, fou el pitjor que li havia ocorregut des que tenia ús de raó. No va dormir. Allò fou com morir un poc. Ara li feien mal tots els ossos i la febra no se n’havia anat. La camisa, apegada al seu cos, com un guant arrugat, les sabates entollades. Menejà les cames i tornà a trobar-se amb les vores del fèretre. La nit i la foscor semblaren trencar-se quan una veu suau el va reconfortar.
–Sóc el pare Esteve, tingueu fe. Estic en la mateixa situació.
Aquelles paraules, pronunciades en veu baixa i serena li donaren esperança, en aquell pou sense fons, on s’estava endinsant. Esperà que seguira parlant, però no fou així. Poc després, una nova veu va dir:
–Vinga ganduls, tothom en peus.
Intentà alçar-se, però no pogué. Els músculs els tenia engarrotats, una rampa el va recórrer des de la cuixa; era com el mos d’un gos. Algú l’agafà per la pitrera de la camisa i estirà d’ell. El deixà dret dins de la caixa. La caputxa, torta, mig banyada, li donava un aspecte al·lucinant. Li paregué la veu de la mateixa persona, que li subjectà el braç, obligant-lo a caminar. El sentit de l’olfacte es quedà amb la colònia d’aquell individu, que el conduïa fins al desconegut. El taconeig de les botes que imaginava militars ressonaven al seu cap, produint-li una gran torbació.
–Deixeu-lo ací –va ordenar.
Aquella mà amollà el seu braç i Alejo es va trontollar. Era com si haguera de jugar a la gallina cega. No va entendre per què li passà per la ment aquell inofensiu joc. Altra vegada l’increpà:
–Vas a dir-nos tot el que saps dels teus amics els terroristes.
No podia saber res, perquè res no sabia.
–Ha segut un error… Creueu-me… No sé res.
–Caldrà picar-lo –digué la veu com si anaren a donar-li un regal.
Una altra vegada els seus genolls s’afluixaren. Notà que alguna cosa metàl·lica, gelada, es va recolzar al seu penis. Accionaren l’artefacte i tot el dolor de l’univers es va asseure al seu cos, passejant-se interminables segons. No va caure de cap encongit con estava perquè s’afanyaren a subjectar-lo. El crit traspassà les portes, les parets i l’ànima dels demés detinguts.
–Ara entraràs a l’habitació de la “negra”. Et llevaràs la caputxa, t’ensenyarem unes fotografies ampliades; si en reconeixes a alguns d’ells i ens el situes, ens l’ubiques en un lloc determinat, et deixarem en llibertat.
El dolor en les seues parts, profund, agut, i sec, no deixava que la seua oïda, permetera passar a la ment les ordres rebudes.
L’assegueren en una cadira trencada en una cambra freda. Damunt la taula, en una gàbia de fils d’arams platejats com d’un metre quadrat, hi havia una rata enorme, esborronant. En un xicotet cartell, resava, “la Negra”. Semblava rabiosa, amb els incisius mossegava l’acer i donava la sospita que tenia fam.
Alçaren l’obscuritat; el primer que Alejo va veure a un pam del rostre fou la mirada maligna de la rata. L’estómac li donà una sotragada diferent i els ulls es van ennuvolar amb un vel líquid.
–Per darrere de la gàbia, començaren a mostrar-li fotografies amb dues vegades o tres la seua mida natural.
–Para atenció perquè la Negra està famolenca, molt inquieta i te ganes de carn. Si reconeixes algun d’aquests subversius que et mostrarem et deixàrem en llibertat –tornà a repetir.
La veu ara es mostrava amigable i semblava acaronar-li la nuca. Davant d’ell, un home bru el “mirava” des de la cartolina. Tenia barba incipient, els cabells llargs, embolicats, i una cicatriu a penes visible li creuava la galta dreta. Un focus il·luminava la fotografia, com si es tractara d’una projecció cinematogràfica en la qual un fotograma s’havia congelat.
–No el conec… No…No l’he vist en ma vida… –deia veritat.
La rata continuava amenaçadora. Foren canviant fotografies. Una d’elles pertanyia a un jove de cabell daurat, amb pigues pujant-li per les galtes. Alejo va sentir morir-se en eixe instant. Allí, il·luminat aquell rostre.
Albert Hernàndez i Xulvi
