Molt bona inversió cultural de la Diputació de València, en col·laboració amb el Palau de les Arts, la de Bastià i Bastiana, una obra lírica molt rara de veure per les nostres terres. L’única notícia que es té a València de la representació del Singspiel en un acte de Mozart, Bastien und Bastienne –títol alemany original–, correspon a un concert organitzat per la Societat Filharmònica al Teatre Principal de València en 1923. Aquella versió fou interpretada amb orquestra, però representada, amb tota probabilitat, de manera molt rudimentària. Tot el contrari que el Bastià i Bastiana presentat pel Palau de les Arts i la Diputació de València, el qual, encara que ve acompanyat únicament pel pianoforte, disposa d’una atractiva posada en escena i una notable producció. Més encara si es té en compte la voluntat de ser un espectacle itinerant (Les Arts Volant). En primer lloc, el teatret, amb els elements escenogràfics d’una autèntica representació divuitesca, simples, però amb intenció paròdica respecte a les funcions d’aquella època. El vestuari és molt bonic i correspon intencionadament als anys en què Mozart creà l’obra. El primer gran encert escènic és la integració de la pianista en l’acció dramàtica. La direcció d’escena de Davide Livermore està en perfecta consonància amb els aspectes anteriors: recursos còmics de tota la vida, inspirats directament en la Comèdia de l’Art, com els veurien els europeus del segle XVIII. Una altra nota favorable és el bon treball actoral i el dinamisme escènic de tots els cantants –algun d’ells ja han bregat en grans produccions de les Arts– i figurants. És una pena que els imperatius del recinte a l’aire lliure imposen l’ús d’amplificació del so i no es puga apreciar millor el notable treball vocal dels cantants. No seria mala idea fer alguna funció, amb un preu d’entrada molt moderat, en teatres municipals de dimensions reduïdes. Un altre gran protagonista –ocult– de l’espectacle fou la nostra gran soprano Enedina Lloris, qui ha realitzat una sorprenent adaptació del llibret al valencià, ajustada a la música i que no grinyola en cap moment perquè té el registre lingüístic apropiat, ni cultista ni sainetesc. Com a Singspiel –una espècie d’opereta–, l’obra té fragments declamats que van enllaçant les parts musicals. I la veritat és que l’adaptació de tot el llibret al valencià feia més agradable i harmoniós el resultat que si s’hagueren produït continus salts entre el valencià de les parts parlades i l’alemany de les cantades. Si a tot el que s’ha dit li afegim la deliciosa ingenuïtat pastoral de la peça musical del Mozart infantil, ja plena de saviesa musical i que mostra una admirable adequació entre música i acció, és lògic que cap espectador quedara decebut. Es veien les cares de felicitat.
