'Come to mama'

«Something’s wrong
but I choose to be naive.
»
Naive per The XX

Bon dia, pense hui.

Alguna cosa està malament però trie ser ingènua. Em faig la boja. Rectifique: no, sóc la boja. Mire per la finestreta del tren cap a Montreal. Canadà espera, el món no. Però jo vacil·le. Vull viure en una altra pàtria, una meua, sense fronteres, on es parlen totes les llengües. Una que no tinga tant d'egoisme tòxic ni negativisme psyscho que causa tant de vertigen a tants ocells. Al cap i a la fi, no es tracta de pensar menys en tu sinó de pensar en tu menys.

Veuràs, t'explique: ens agradaria portar barret i corbata com tu perquè queda elegant encara que t'esclafe els cabells i sembles més un tio dels anys seixanta i acabat d'eixir de la piscina. Dur roba còmoda i no portar tacons com tu per poder córrer més ràpid en cas que se'ns tire damunt un violador. També tutú, ballarines i pintallavis roig, sí, com tu per riure'ns de les desgràcies de la vida en estat de glaciació. Ens agradaria, molt, esgarrar la pell per veure com són capaces les cicatrius que no es veuen per fora, fins tallar el tendó per complet i que no ens moguem de la banyera. Esperar que passe el xic de les begudes, soltar-li un «guapo, estàs per mullar-te en champagne, vull el teu telèfon» mentre el mire lascivament de dalt a baix com ho fas tu, sí, picar l'ullet i lligar-te'l. O espantar-lo i que et mire en cara de «no sóc un troç de carn, imbècil» que tot pot passar ací. També ens agradaria ser president d'una empresa avant-garde amb ganes d'estafar una gran quantitat de famílies que ignoren (no llija vosté ignorants ací, NO és el mateix). Ah, i amb una secretària jove i sexy (si pot ser amb ulleres, millor) per posar-li les banyes a la dona, la qual estarà en casa de neteja ja que ja ha acabat la jornada laboral. Ens agradaria molt poder expressar-nos com ho fas tu: de totes les maneres. Dirigir-te a ta casa vestit de tu. Sense més. Amb tot el que això comporta. Agafar a la teua parella de la mà (si la tens i si no, Come to mama!) sense que et miren de reüll i et jutgen per la teua forma de vestir, caminar o actuar. Tant si eres més «femení» o més «masculí» o portes l'ambigüitat de gènere escrita a la cara i se te'n fot la construcció social binària, Come to Mama. No vivim en un món blanc o negre. Mirem el món en color. I ens agradaria mirar-lo com és. I acceptar-nos.

Perquè ens agradaria poder constatar el fet que l'espai és nostre quan seiem al metro amb una cama a cada cantó del vagó, sense donar importància si les persones del voltant tenen suficient espai per estar còmodes o si volen notar els efluvis d'un paquet (sovint més menut del que es vol fer creure) enfundat en xandall. Oversharing. O massa per a la carabassa. Quin fàstig! Sí. Però ens passa. Ens passa de llarg. I no diem res, hòstia! Igual que la velleta del bus de hui que no trobava lloc per deixar les maletes i ningú no s'havia molestat a cedir-li el lloc. «Thanks, sweetie, it's so kind of you», m'ha dit donant-me les gràcies en fort accent nord-americà amb ulls increïblement blaus i amables. No he pogut evitar somriure, m'ho ha contagiat. Si és que sóc tan simple...! Són aquestes cosetes les que em donen la vida. Hui ja és un bon dia, pense. Si tot el món està de viatge, respecteu l'espai que no és vostre i cuideu del que ho és. Moveu el cul, movem el cul! No deixeu que aquestes situacions passen i passen de llarg.

«Ens agradaria. Ens agradarien tantes coses...»

El condicional és un verí silenciós, pense. Sent la cançó Naive de The XX per la qual porte abraçada tot el viatge i cante repetidament: «Something's wrong but I choose to be naive/Can't tell no one what it means to me/Something's wrong, but I choose to be naive/ And the longer that I leave it, I can feel it taking over me». El cercle és tan viciós com el tema. Tant com els hàbits d'acció i les decisions preses cada dia. És cert, ens agradaria... Però hui m'he tatuat un punt i coma. Així em salve de voler més del que tinc perquè comence a fer el que em dóna la real gana sense comparar-me en altres persones i aconseguisc el que vull, al meu ritme. Estic a favor de la vida i d'una continua millora. Em respecte. I, el més important, respecte. Al menys, això crec. Tot comporta una decisió pròpia i jo ja m'he apropiat del regal, del present.

Com si fóra un exoesquelet de mi, recorde fa uns instants quan he renascut per contestar-li a un d'eixos obrers que m'han faltat el respecte abans. Intentava cridar-me l'atenció com si fóra un gossa amb uns quants d'eixos xiulits i el que ell creia un «complit». Un espècimen mascle de pell blanca i amb aspiracions dictatorials per dominar un món que no li pertany, un xiquet d'uns cinquanta anys. Sí, tal qual, amb tota la cara d'algú amb aires de superioritat típics de qui s'ha criat en una societat on se li ha consentit tot. M'ha xiulat com si fóra una gossa en estat de zel interessada en ell perquè, clar, no podria ser jo bisexual, lesbiana o ves a saber si, fins i tot, homosexual i no haver-me ni fixat en ell i el seu pene.

El cas és que en lloc de m'agradaria, m'he dit que m'agrada. I li ho he dit: «M'agrada que t'hages fixat en mi que passava per ací, per fortuna meua, em fa feliç escoltar com un tio em tira tan bé els trastos; ai, cari, tens mòbil?» Li ho he dit furgant-me el nas i en un posat que hui en dia no es considerara atractiu. «Come to Mama!».

S'ha quedat tan parat que no ha sabut ni contestar.

Gràcies a ma i pa per l'educació rebuda. Hui ha sigut un bon dia, pense.

Ariadna Garrido, 8/9/2017, 
relat inèdit

 

 

 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat