9 d'Octubre: el rei i el mite

Cada 9 d'Octubre ressuscita, indiscutible, per a convertir-se en protagonista de l'efemèride de la jornada. Figura històrica de renom i de proporcions gairebé mítiques, a Jaume I «el Conqueridor» se li ret homenatge com a pare de la pàtria, tot i que no sempre va ser així, ja que la seua obra es va consumir en el temps i els Borbons, finalment, se la van cruspir.

Rei d'Aragó, comte de Barcelona i, per tant, príncep de la Catalunya estricta, senyor de Montpeller i conqueridor de Mallorca, Jaume I va entrar amb el seu exèrcit a València el 9 d'octubre de 1238, ciutat que havia capitulat uns dies abans. Un segle després, la que fóra ciutat capital de l'orient andalusí, desarabitzada, va instituir la festa commemorativa d'aquella efemèride, circumscrita només al seu terme i confosa més endavant amb la diada de Sant Dionís, el patró dels enamorats valencians, i d'aquí la tradició de la mocadorà. El naixement del valencianisme polític, però, va rescatar l'efemèride de l'apatia localista i la proveí de significat patriòtic. Concretament, això s'esdevingué en 1915, quan va ser convocat el primer Aplec del Puig per a reivindicar la restauració del vell cenobi mercedari situat en indret històric tan emblemàtic, allà on els catalans i aragonesos venceren l'exèrcit del rei valencià Zaen (així pronunciat en neoàrab valencià; en àrab clàssic: Zayyān). I és que –vaja!– abans dels valencians –diguem-ne– de Jaume I, cristians i de parla "catalaúnica", hi havia els valencians, fins aleshores els únics amb dret a dir-se així, andalusins i de parla aràbiga. Malauradament, per a ells, el seu temps s'acabà a la ciutat de València, que no al Regne resultant de la conquesta, on encara hi romangueren fins a 1609, quan un rei instal·lat a Madrid (en numeració valenciana, Felip II, i en la castellana, III) els foragità per sempre del seu país.

El 9 d'Octubre de 1238, València, la ciutat, va ser ocupada, definitivament, per a la cristiandat i la monumental mesquita aljama –o principal– va ser convertida en església. Una mesquita, val a dir-ho, monumental. L'antiga va ser destruïda pels castellans del Cid quan van abandonar València en 1102. Al seu lloc s'aixecà una altra, capaç de competir en bellesa amb la de Còrdova. Coneixem el nom del seu mestre d'obres: Abd Al·lāh ibn Sa‘īd (Abdel·lé ben Saïd en aràbic valencià). El temps, però, se la va endur. Calia fer una església catedral amb els cànons propis d'un temple gòtic i així va ser.

Celebració del 9 d'Octubre pels carrers de València en 1933.

Bé, això és el fet del 9 d'Octubre, el de la mocadorà, que en 1935 el valencianisme convertí en diada nacional de la «pàtria valenciana». El valencianisme de preguerra va canonitzar la data, no fundacional de cap país, però sí punt de partida d'un esdevenir històric singular, el dels nous valencians que de mica en mica van configurar un estat que no va acabar d'estar bastit fins al segle XIV. El franquisme –ja li venia bé– va acceptar la data, convenientment depurada, tot eliminant el significat reivindicatiu i relegant-la a simple commemoració local. Així, si en 1938 València va celebrar el setè centenari de la conquesta fidel a la II República, un any després el nou règim el va celebrar amb particular –vatua!– atenció al monarca protagonista dels fets.

Jaume I era i és l'heroi nacional, el referent històric principal del valencianisme. El franquisme, però, el va redefinir desproveint-lo de qualsevol atribut nacional per a concebre'l, reïficar-lo, assumir-lo, únicament com a paladí del catolicisme. Vaja! El relat del franquisme, el de l'espanyolisme ranci i carpetovetònic, va fabricar un Jaume I adaptat a les seues necessitats; així, l'enaltí per a elevar-lo discretament a la categoria de mite hispànic. En conseqüència, el va cobrir d'indignitat, com va fer l'Espanya decimonònica, la qual fins i tot va profanar vergonyosament el seu sepulcre. Rei de tots els catalans i dels aragonesos, la Castella ideològicament triomfant (diguem-ne la marca Espanya) sorgida de la I Guerra Carlina el va oblidar amb el mateix menyspreu amb el qual va destruir l'obra política que el conqueridor de Mallorca i València va bastir. Primer va ser l'absolutisme borbònic, després l'Espanya jacobina dels liberals que bramaven contra les perifèries. La Corona d'Aragó i els seus regnes ja no pintaven res en la monarquia de xaranga i pandereta d'Isabel II; tampoc en la del fill Alfons XII ni en la del nét Alfons XIII. Es va imposar l'assimilació, fins i tot històrica, que àdhuc València no volien que fóra recordada com la de Jaume I, sinó com «la del Cid».

Monestir de Poblet, panteó reial dels reis catalanoaragonesos des d'Alfons I el Cast.

Naixement de llegenda

Jaume I era un polític –rei– amb consciència del moment històric que va viure. D'aquí la redacció del Llibre dels feits, per a deixar-ne constància a les generacions que vindran. «Fe sens obres» –deia–, «morta és»; i «per tal que els hòmens coneguessin e sabessen, quan hauríem passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest llibre per memòria, a aquells qui volran oir de les gràcies que Nostre Senyor nos ha feites, e per dar exempli a tots los altres hòmens del món, que facen ço que nós havem feit de metre sa fe en aquest Senyor qui és tan poderós». Un llibre de gestes pàtries, joia de la literatura catalana, escrit a dretcient, en la llengua del poble, del país que veia la llum amb la unió del Principat unit pel besavi Ramon Berenguer IV amb les terres de Mallorca i València. Jaume I va ser l'autor del disseny territorial del país que, com diria Josep Pla, saluda el nou dia amb l'expressió «bon dia». El país de l'idioma «catalanesc», com diria el cronista Ramon Muntaner (gironí ciutadà de València). Aleshores, als segles XIII i XIV, només Catalunya; després... –ja veieu– encara diem «bon dia».

Sepulcre restaurat de Jaume I a Poblet.

Pare, doncs, de la pàtria, reivindicat per mallorquins, valencians i catalans estrictes, va nàixer, per circumstàncies, a la llenguadociana Montpeller, el 2 de febrer de 1208. El seu naixement: un miracle! Bé, això ens ho explica el mateix rei i més detalladament Ramon Muntaner. I és que el bon rei Jaume va nàixer de manera extraordinària; quin heroi llegendari no ha nascut així? Resulta que el seu pare, Pere I (els aragonesos, des de l’època de l’annalista Jerónimo Zurita, al segle XVI, numeren II), dit «el Catòlic», i la seua mare, Maria, senyora de Montpeller, no s’avenien, si més no, no al tàlem. Jaume I reconeix que el seu pare era un femeller compulsiu, o dit d’una altra manera, sovintejava el tracte amb tota dona atractiva que se li posara a l’abast; tota dona –atenció!– menys la seua. Maria, la pobra, no gaudia dels plaers conjugals i això, en aquella època, era un problema d’estat. Si el rei i la reina consort no copulaven, difícilment podria haver hereus. Els prohoms de la ciutat del Llenguadoc, alertats, van inventar una estratagema perquè la seua senyora i el rei jagueren junts: van enganyar el rei concertant-li una cita amorosa amb una senyora, suposadament, molt atractiva i que volia mantenir l’anonimat. L’havien de fer, l’acte sexual, a les fosques. El rei –molt llançat ell– va consentir, però la dama anònima no era tal sinó la seua legítima esposa. Nou mesos després va nàixer, al palau de Tornamira de Montpeller, Jaume. Per què Jaume? Un canelobre amb dotze ciris amb els nom en cadascun d’un dels dotze apòstols de Jesucrist va tindre la culpa. El darrer que s’apagà va ser el de Jaume i, per tant, Jaume es va dir el xiquet.

I entre tanta preocupació sufocant, la dels súbdits, per la descendència, el rei Pere I estava ben ficat en el conflicte càtar, la croada contra els albigesos, que ben orquestrada pel rei de França, pretenia foragitar els catalans d’Occitània. Pere I va tindre l’obligació de contestar i davant d’una vila llenguadociana anomenada Muret, es va enfrontar als croats acabdillats per Simó de Montfort; batalla (setembre de 1213) que va perdre i en la qual va morir. D’un colp de ploma –oh, dissort!– es va destruir tota l’obra política del Casal de Barcelona a Occitània. I, a més a més, el xiquet orfe, de quatre anys, va restar en mans del vencedor del seu pare. Simó de Montfort, obligat pel papa Innocenci III, el va haver de tornar als súbdits que des de Catalunya i Aragó el reclamaven. El petit Jaume va ser alliberat i fins als onze anys romangué a la fortalesa templera de Montsó, aleshores una localitat tan catalana lingüísticament com ho podia ser Barcelona. Allà, amb moltes privacions, conegué les beceroles de governant de mans del mestre del Temple per a Catalunya, Provença i Aragó, el català Gullem de Mont-rodon.

Tomba de Jaume I a l'Ajuntament de Tarragona.

Jaume I va tindre l’encert d’envoltar-se de persones capaces i vet ací l’èxit del seu regnat, llarg (quasi seixanta-tres anys), llarguíssim; un regnat amb encerts i també alguna marrada. El rei sempre va tindre a la contra la part més díscola de la noblesa aragonesa, però se’n sortí. Altrament, conscient del desastre a l’altra banda dels Pirineus, sacrificà l’imperi feudal català bastit des dels temps del seu rebesavi Ramon Berenguer III. El regne de França, aleshores, ja havia pres volada –massa– i resultava agosarat fer-li front. Decidí, doncs, mirar cap al sud, a la frontera amb l’Islam. Primerament, acabà amb la Mallorca musulmana (1229), després amb la València andalusí (1238) i, finalment, plantà la senyera d’or i gules a l’alcàsser de Múrcia (1266). Aquesta darrera ciutat l’ocupà, però, en virtut dels pactes, la cedí als castellans. No debades, Alfons X era el seu gendre i, per tant, la seua filla, Violant, la reina de castellans i lleonesos. Ara bé: a Múrcia i el seu país restà l’empremta catalana, la llengua i la gent. Jaume I no es va decidir a reclamar Múrcia; hi havia un pacte de l’avi, Alfons I, que certificava que Múrcia havia de pertànyer al rei de Castella i el nét el va respectar. D’aquí el tractat d’Almisrà (1244), acord efímer, puix que el nét de Jaume I, també dit Jaume, el segon, aconseguí foragitar els castellans de Múrcia en 1296. Hi hagué guerra, sí, la qual se solucionà amb mediadors internacionals, com no podia ser d’una altra manera. El conflicte entre catalans i castellans s’encallà i hagué de vindre el rei Dionís de Portugal a solucionar-lo. El resultat: les terres del sud valencià (l’Alacantí, la vall del Vinalopó sencera i el Baix Segura), definitivament, foren annexionades al nou Regne de catalans meridionals. Múrcia, però, restà per a Castella.

Igual que el seu pare, Jaume I sucumbia als encants femenins: era també un home de fembres, o femnes, com es deia a l’època. Va tindre tres esposes (Elionor de Castella, Violant d’Hongria i Teresa Gil de Vidaure) i moltes amistançades (Elo Álvarez, Aurembiaix d’Urgell, Blanca d’Antilló, Elvira Sarroca, Guillema Cabrera, Berenguera Ferrandis, Berenguera Alfonso, Sibil·la de Saga...). I, fruit dels seus amors, una gran quantitat de fills, legítims i il·legítims, quasi una vintena. Ara bé, home medieval, era un catòlic fervent, un apassionat del culte marià. Així, tota mesquita que conqueria, la convertia en església consagrada a la Verge. Creia convençut que els seus «fets», les conquestes de terres sarraïnes, li reportarien els beneficis de la gràcia de Déu i, per tant, el perdó dels seus pecats terrenals, sobretot els que tenien a veure amb els plaers carnals. I –vaja!– es va afartar conquerint. Fins als darrers dies de la seua vida va estar amatent a complir amb el seu deure de cavaller cristià lluitant contra els sarraïns i, precisament, del disgust per l’única derrota que els seus cavallers van patir, a Llutxent (juny de 1276), morí el 27 de juliol d’aquell any. No ho dic debades. Ho expliquen els cronistes. Va restar molt esmaperdut quan s’assabentà de la derrota de Llutxent, molt relacionada amb els maldecaps que al sud valencià, amb l’ajut dels castellans –ai, els castellans!–, li va donar el cabdill andalusí al-Azraq.

Suposat cap de Jaume I, amb la ferida de fletxa al front.

El rei va conquerir i també va colonitzar el territori amb gents vingudes de tot arreu de Catalunya, majoritàriament. Així és com va nàixer el poble valencià, el que ha tingut continuïtat històrica fins a l’actualitat; un poble nascut de l’expansió militar, el qual, per decisió reial, va ser dotat de personalitat jurídica. Jaume I es va inventar un regne del no res? Bé, no exactament així. S’apropià dels drets de «sobirania», diguem-ho així, d’una de les parts en conflicte de la València que va precedir a la conquesta catalanoaragonesa; en concret, de l’adhesió del sayyid (o sid, en algaravia valenciana) Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān, capitost almohade vençut per Zaén. Inspirat en aquesta disputa, un frare de Llutxent es va empatollar l’obra teatral El milagro de Luchente, amb trio amorós inclòs: Abū Zayd Abd ar-Rahmān era el moro bo, perquè pactava amb els cristians i, per tant, el vencedor de la disputa amorosa, i Zaen era el roí, perquè no volia saber res dels cristians i, castigat, restà sense nòvia. El cert, però, és que Zaén va expulsar l’almohade de València, en 1229, i aquest, rabiós, va demanar ajut a Jaume I. Va acabar per ser batejat amb el nom de Vicent.

Rei victoriós, Jaume I va passar tota la seua vida entestat en ampliar les fronteres de la cristiandat. Fins i tot organitzà una croada a Terra Santa, en 1269, la qual, finalment, va resultar un fracàs. Una tempesta va acabar amb el desig del rei de lluitar a Palestina, on sí que van combatre els seus fills bastards Pere Ferrandis d’Híxar i Ferran Sanxis de Castre. Podem dir ben bé que Jaume I va morir with his boots on (amb les botes posades) lluitant contra els muslims. No ho dic en va. A Llutxent volia haver anat, però estava massa vell i els seus el convenceren perquè no hi anara.

Poblet

A Poblet, abadia cistercenca que va fundar el seu avi Alfons (fill de Ramon Berenguer IV), va voler ser soterrat el conqueridor de Mallorca, Valencia i Múrcia. Des de València es va organitzar un seguici solemne fins a Poblet, encapçalat pel major dels hereus, el seu fill Pere (a Jaume, el de Mallorca, Pere no el va deixar anar-hi). Segons el cronista Muntaner, després de l’òbit els mallorquins van instaurar la festa de «l’Estendard» cada 31 de desembre, en record de la conquesta de l’illa, mentre que els valencians elegiren el 29 de setembre, festa de Sant Miquel, la data de la capitulació de la ciutat cap i casal, per a fer la seua commemoració, traslladada posteriorment al 9 d’octubre. I a Poblet van reposar definitivament les despulles de qui fóra un dels homes més significatius de l’època que li va tocar viure. El cenobi cistercenc es va convertir en panteó reial, que a partir d’aleshores va ser el lloc triat per reis, prínceps i família reial per a rebre sepultura, àdhuc dels Trastàmares que van heretar el patrimoni de la casa de Guifré «el Pilós», de la qual descendien Jaume I i successors.

Cuirassat Jaime I, únic navili de guerra amb nom de rei de la II República.

Avui dia, tan grandiosa construcció monàstica encara impressiona el visitant. No obstant això, el Reial Monestir, amb el pas del temps i Espanya imperant, va patir les conseqüències de la desídia dels governants de Madrid i les turbulències de moments històrics atziacs per a la nació catalana. Si bé Poblet va ser saquejat pels francesos quan la invasió de Catalunya per Napoleó, la seua fàbrica encara es va mantenir intacta. No va superar, tanmateix, l’exclaustració forçosa de 1835 i desamortització posterior, ja que el monestir va tornar a ser saquejat i ara –oh, infàmia!– les tombes reials profanades, que durant gairebé dos anys els ossos de Jaume I, Pere III «el Cerimoniós», Joan I i llurs esposes respectives van romandre escampats pel terra de la arruïnada església monacal fins que el rector del poble veí de l’Espluga de Francolí, Antoni Serret, va obtindre el permís per a arreplegar les despulles esparses d’una vintena de membres de la casa reial de Catalunya i Aragó i portar-les a l’església parroquial de la població. En 1841, el mateix Serret, acompanyat de Josep Criviller, van rescatar les restes dels reis Alfons I «el Cast» i Ferran I «el d’Antequera». En 1843 tot el conjunt d’ossos (reis i esposes) van ser duts a la catedral de Tarragona. La ciutat de València, assabentada, va tractar infructuosament d’aconseguir la mòmia de Jaume I. No va ser possible, entre altres coses perquè era difícil identificar-la. Els estudiosos que van poder analitzar les despulles van arribar a la conclusió que la de Jaume I havia de ser la més gran. La més gran? Segur? Bé, ho imaginaven a partir de la descripció de Jaume I que ofereix la Crònica de Bernat Desclot: «fo lo pus bell hom del món; que ell era major que altre hom un palm». La qüestió del cap del rei Conqueridor va ser un altre maldecap (les despulles estaven escapçades). L’erudit Joaquim Miret i Sans, en 1902, va proposar que era el cap de la ferida al front, perquè una fletxa sarraïna, com indica el Llibre dels feits, va impactar en el front del rei quan assetjava València. Uns altres estudiosos, però, van creure que el cap de Jaume I era un crani amb restes de pèl ros. Finalment, decisió salomònica: al sepulcre de Tarragona (encara és a l’Ajuntament, ara buit) va ser dipositada la mòmia gran i dos caps, el de la ferida al front i el del cabell ros, i així ha continuat fins avui després del trasllat de nou a un Poblet restaurat, en 1952.

Amb la Renaixença i l’eclosió del catalanisme els vells reis forjadors de la pàtria dels catalans van tornar a ser vindicats i, ara, l’Estat espanyol va aparentar una mica de decòrum amb els reis de catalans i aragonesos. Fins i tot va consentir batejar amb el nom del conqueridor de Mallorca i València el cuirassat navili insígnia de la marina espanyola fins a la guerra de 1936-1939, el Jaime I, botat en 1914. Va ser l’únic navili de guerra amb nom de rei que no va canviar de nom quan la II República. Definitivament, Jaume I era un monarca indiscutible, que fins i tot sobrevivia entre republicans. I amb tal prestigi, no estranye que la marineria del Jaime I invocara l’esperit de l’heroi que donava nom al seu vaixell per a evitar que el navili caiguera en mans dels facciosos en 1936. El Jaime I, tot fent honor al seu nom, va ser un exemple de fidelitat a la República. No va sobreviure, però, al conflicte: una explosió interna, encara sense aclarir, el va enfonsar al port de Cartagena en 1937.

Pàgina del Llibre dels feits.

Poblet va ser declarat Monumento Nacional en 1921. La comunitat cistercenca va ser restaurada en 1940 i això va obrir la porta al retorn de les despulles de Jaume I, cosa que va ser formalitzada el 4 de junyo de 1952 en una cerimònia solemne presidida –atenció!– pel dictador Franco i on no va mancar el Penó de la Conquesta cobrint el fèretre amb els suposats ossos del rei Conqueridor. Prèviament, un grup de nacionalistes catalans, per a evitar l’acte franquista, va tractar de fer-se amb la mòmia per a dur-la al cenobi de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord, però la conjura va fracassar.

A dia de hui, encara que resulte increïble, encara no sabem qui jau a la tomba restaurada de Jaume I a Poblet, més enllà que sabem que hi ha un cos i dos caps. Encara és pitjor el cas de Carles el Príncep de Viana, el sepulcre del qual conté restes de quatre persones distintes. Les comparacions sempre són odioses, però quina diferència amb el panteó reial castellà de Las Huelgas o el sempre complimentat Escorial. Poblet no va tenir tal sort, tampoc Santes Creus, on reposen los despulles de Pere II «el Grande», el conqueridor de Sicília, i el seu fill Jaime II, tan important en la història del sud valencià.

Jornada de reivindicació nacional i d’efervescència historicista, el 9 d’Octubre rememora l’obra d’aquells reis patris que, orgullosos, van exhibir el seu penó d’or i gules per tota la Mediterrània. Jaume I va ser el seu gran exponent, una figura històrica que el poble va fer seua i va venerar convertint-la en «el Rei» dels valencians per excel·lència. Idolatrat per uns i per altres, per l’esquerra i el conservadorisme, ningú no el qüestiona, tot sent la icona principal de la memòria històrica valenciana i també el personatge que invoca el valencianisme i inspira als que creuen en el futur del poble valencià.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat