Reprenem «País de paraules» i ho fem regirant l’ús d’un mot que només es fa servir al nostre País Valencià. Bé, això ho afirmaré amb la boca ben xicoteta, ja que pareous, la paraula que el llibre Paraules en xarxa defineix com a «persona que actua o parla amb lentitud, que té molta melsa» i que intentaré analitzar hui, només la trobem documentada en el Diccionari Normatiu Valencià; ni la té el DIEC ni tampoc l’exhaustiu DCVB, per tant, mira, em faig el valent i postule que només té un ús exclusivament valencià.
Vull començar dient que em fa una il·lusió especial perquè es tracta d’un adjectiu qualificatiu, tot i l’aparença inicial de nom. De fet, eixa composició estranya però meravellosa alhora, encara amaga més l’ús qualificatiu que acostumem a fer de mots com el que propose hui, i és que pense, honestament, que els valencians fem un ús sublim de la llengua quan es tracta de qualificar, sobretot, els nostres veïns, amics, enemics i coneguts diversos.
Anem al mot. Efectivament, el DNV el té inclòs com a entrada amb la definició següent: «Persona que actua o parla amb lentitud, diferint l’execució de les coses, amb excessiva parsimònia», com podem notar, bastant semblant a la que ens proposa Paraules en xarxa, però potser amb un to més acadèmic, cosa òbvia si ens adonem que és la mateixa acadèmia qui la proposa… Bé, no ens embarbussem. Aquesta manca de registre em du a cercar testimonis de l’ús de pareous i el resultat és al·lucinant. Ja he intentat avançar que els valencians som únics a l’hora de posar qualificatius a les persones, de fet, aquesta, diguem-ne, tendència caracteritzadora (eufemísticament parlant) la notarem representada en l’allau de malnoms que podem trobar en el nostre mateix carrer si ens posem a pensar casa per casa com anomenem a cada veí nostre. És més, encara que no siga el malnom, si escorcollem una miqueta més la nostra memòria segur que trobem algun mot amb el qual ens han definit els nostres «amics» per raons de físic, d’estat d’ànim, etc. Segurament, aquesta pràctica que jo assenyale com a nostrada i ancestral es fa a tot arreu, però prop del 9 d’octubre com estem i lluint el xovinisme desmesurat que acostumem a tindre els valencians, la faig nostra i em quede més ample que llarg.
Avançava no fa massa, just abans que em posara a teoritzar gratuïtament, que l’ús del mot pareous és comú a bona part del territori, però sobretot, és sorprenent la quantitat de sinònims proposats i dels diferents usos que té el mateix mot. Fixem-nos per exemple la proposta que trobem a la Ribera Alta, concretament a Algemesí: «Quan algun major fa coses de menuts o es menja els dolços dels menuts li diem pareous», és a dir, que ja podem afegir-hi un altre ús per al mot, ja que tot i que el podem relacionar d’alguna manera artificiosa amb la definició proposada tant en el DNV com en Paraules en xarxa, quedaria un resultat potser forçat.
Pel que fa als sinònims, o per ser més estrictes, a mots que es fan servir a altres zones del domini lingüístic del valencià per a denominar els individus amb aquesta actitud tan relaxada, en trobem molts i molt variats. Així, mots com ara quatreous, parepilotes, catxassa, sompo, somordo, bossarra, melsa de bou, figa-molla, poca-espenta o catxotxes es fan servir arreu del nostre País Valencià per a identificar qui no va ni cara a l’aire i manté una actitud bastant passiva davant la vida. De les proposades anteriorment me’n quede amb dos: catxotxes i melsa de bou. De la primera puc dir que l’he escoltada molt a la zona sud de la Ribera Alta. De fet, ma mare la feia servir en el context següent: «Mira que a gust es riu catxotxes», accentuant una majestuosa o oberta que encara feia més espectacular el mot, és a dir, que no és exactament l’ús que he descrit suara. L’altra, melsa de bou, la destaque perquè hi guarda relació amb la definició de Paraules en xarxa, de fet, la referència a la melsa (que com tothom sap és una part del cos que sempre acostumem a anomenar en la versió castellana, bazo) és sempre recurrent per a anomenar qui no té massa intenció d’amoïnar-se encara que tot li comence a anar malament.
Finalment, en el corpus literari del valencià no està molt present. A més, l’ús que es proposa no l’acabe de relacionar amb el que he proposat i, per això, encuriosit, m’he pres la llicència de consultar Manel Joan i Arinyó, qui en el llibre Les nits perfumades escriu: «O siga que el blat era pràcticament al sac. Però, va ser preguntar-li el nom d’un dels pareous polítics de l’època i quedar-se-li la ment en blanc». Entenc que noteu el mateix que jo, perquè efectivament no pareix de cap manera que el pareous a què es refereix siga una persona com les que hem descrit adés. El mateix Manel Joan ens ajudarà a resoldre el dubte. Segons l’escriptor de Cullera, ell escoltava sovint pareous per a referir-se, despectivament ens aclareix, «a algun capitost d’una entitat, institució, etc.». És a dir, un significat bastant allunyat de la descripció que fins ara treballàvem.
Al remat, la màgia de la llengua guarda amb zel el seu secret, i està bé que així siga, perquè sempre és més sonada la sorpresa.
