Francesc de Vinatea, heroi valencià

Estàtua de Francesc de Vinatea a la Plaça de l\'Ajuntament de València.

Cada 9 d’Octubre igual. Uns bergants, davant la de passivitat de la policia (l’espanyola, que de valenciana no en tenim) i autoritats del règim, apostats al peu de l’estàtua dedicada a Francesc de Vinatea, a la plaça de l’Ajuntament, bé la plaça del País Valencià, braç en alt, a la romana, proferint consignes feixistes i insults a tot quisqui, violentant el que havia de ser un acte festiu de tots els valencians. I van... Ai Vinatea! Vestit amb vestidures anacròniques contempla cada festivitat de sant Dionís ―la seua estàtua― esmaperdut la fauna que avergonyeix València, aqueixa València que ell defensà amb dignitat, ara amnèsica i pertorbadora del record dels seus herois.

Francesc de Vinatea fou el capitost de l’oposició valenciana a les pretensions d’Alfons (II de València) «el Benigne» de dotar els fills haguts del seu segon matrimoni amb Elionor de Castella amb gran part del patrimoni reial valencià, per la qual cosa fou elevat a la categoria d’heroi foral pel valencianisme des dels temps de la Renaixença. El 8 d’octubre de 1933 se li reté un sonor homenatge a València, al convent de la Puritat. Ara bé, heroi foral, fou fa alguns anys discutit per un afer domèstic –de gran crueltat, és cert– que enterboleix una figura històrica sense parió entre els valencians, comparable a la del conseller barceloní Joan Fiveller al Principat.

Francesc de Vinatea i Joan Fiveller representen la cara heroica del pactisme, el pactisme ben entès no el que suposa submissió i humiliació, definit per aquells mots que el rei de tots els catalans i els aragonesos etzibà a la seva muller castellana: “Reina, reina, el nostre poble és franc, e no així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons”.

Però, qui era aquell Francesc de Vinatea, que la Crònica de Pere III el Cerimoniós anomena per error Guillem, capdavanter de la defensa foral del regne valencià? Vinatea és un dels llinatges mes rancis de Morella, la capital dels Ports conquerida l’any 1232 per Balasc d’Alagó, que el 1249 passà a mans reials. Precisament Vinatea és un cognom d’etimologia aràbiga «tagarina», o sia de l’antiga Marca Superior andalusí, derivat d’un Ben, Bin –Vin– o Ibn Atiyya (pronunciat Atea en àrab dialectal). Pere de Vinatea, el pare de Francesc, s’establí a Morella quan la vila passà a poder de Jaume I. Es casà amb Elisenda i Francesc fou el major dels fills del matrimoni. Francesc nasqué potser el 1273 segons mossèn Manuel Milian i Boix, és a dir, a les acaballes del regnat del rei Conqueridor; passà part de la joventut al cap i casal del Regne i tornà a la seva terra natal convertit en jurista. Entre 1293 i 1295 contragué matrimoni amb Na Carbona, amb la qual tingué una filla coneguda, Francesca, i potser dos fills mascles, Nicolau i Pere. Senyor del castell i lloc de la Todolella, en 1320 era jurat en cap de Morella. Precisament vers aquell any, ai llas!, quan tornà a casa seua després d’un cert temps absent, trobà la seua dona –Na Carbona?– al llit amb el seu jove escuder Domènec d’Aquis. Ple d’ira acoltellà l’adúltera –que era prenys– i l’amant.

Dubtes sobre un assassinat

Vatua!: ja tenim l’heroi valencià empastifat d’ignomínia. Ara bé: en tot aquest afer hi ha quelcom que no encaixa, car Na Carbona deuria ser una dona ja massa entrada en anys per esperar un nadó i, a més a més, el procés contra el parricida no la menciona expressament. L’erudit local Manuel Milian cregué a ulls clucs que es tractava de la mateixa dona, però, i si fos una altra? I ja dubitatius, i si l’assassí no fos el Vinatea heroi, ciutadà de València, i sí qualsevol altre membre d’igual nom de la família, molt més jove i hisendat a Morella? Pensem-hi, puix que si acceptem la data de naixement el 1273, Francesc de Vinatea era ja un home madur el 1320 i, en cas de continuar casat amb Na Carbona, el matrimoni superava ja les noces d’argent. Això és un exemple que il·lustra a bastament els molts dubtes que tenim sobre la vida de Francesc de Vinatea i el llinatge morellà homònim, que en absolut la contribució de Milian i la més recent de mossèn Josep Alanyà i Roig (seguisc el que escriu al número 1 de la revista Papers dels Ports de Morella) aconsegueixen aclarir.

Homenatge a Francesc de Vinatea (València, 1933).

Altrament, els Furs valencians –tot s’ha de dir– condemnaven severament l’adulteri, però el fet que misser Francesc actuara d’aquella manera li comportà la pèrdua dels honors morellans i la condemna a mort, mentre si haguera denunciat el cas l’escuder haguera estat penjat i la dona exposada a vergonya pública. Francesc de Vinatea, segons la tesi de Milian, fugí cap a Valencia i utilitzà tota la seua influència per a aconseguir el perdó pel crim, tot i que hagué d’abandonar la seua terra natal, vendre les propietats i transferir el senyoriu de la Todolella a la seua filla Francesca, casada amb Ramon de Calvera, senyor de Saranyana (hui depenent de la Todolella).

La Todolella, lloc senyorejat pels Vinatea.

Vinatea aconseguí –sempre segons Milian– commutar la pena de mort amb el pagament d’una important suma de diners a les famílies de les víctimes. S’instal·là després al cap i casal, on es rehabilità al servei de la cosa pública, comprà el lloc de Benimaclet i es casà en segones núpcies amb Jaumeta de Castellà, filla del cavaller Ramon de Castellà, potser la mare i no Na Carbona –no hi ha res de segur en aquest afer– dels fills Nicolau i Pere.

Vinatea, heroi valencià

Amb el temps s’esborrà passat tan agre, si veritablement haguera estat ell el parricida, cosa que no està gens clara. Francesc de Vinatea –el del cap i casal– arribà a ser justícia de la capital del Regne, ofici en el qual el tenim documentat l’any 1329, quan rebé l’encàrrec del rei Alfons «el Benigne» de jutjar els assassins del comanador de Santa Maria del Puig. Una carrera, doncs, meteòrica i sorprenent ―vaja!― per a un confés d’assassinat. El 1333 (1332 als Anales de Jerónimo Zurita), Francesc de Vinatea, convertit en un prestigiós prohom –home assenyalat– de la ciutat, que «era principal en el regimiento de aquella ciudad y gran caudillo en el concejo y hombre muy popular», com explica Zurita, es presentà davant el rei com a portaveu de l’estament ciutadà per oposar-se a les pretensions de desmembrar el Regne en benefici dels infants Ferran i Joan, fills de la mencionada Elionor. El rei dit «Benigne» havia cedit les terres de «dellà Xixona» (que conquerí Jaume II als castellans) a Ferran, però fou, sobretot, la donació de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Borriana, Castelló i Morella allò que exasperà l’ànim dels ciutadans del cap i casal, disposats a defensar la integritat del Regne fins i tot amb les armes si fóra necessari.

Morella, terra d'origen dels Vinatea.

Per por a les represàlies, Vinatea es confessà i féu testament abans de l’audiència amb el rei. Un cop davant el sobirà el reprengué per les donacions, davant la sorpresa d’Elionor, que protestà de manera colèrica: «Señor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que él no los degollase todos». Alfons, però, contestà a la seva esposa amb les paraules damunt citades, immediatament revocà les donacions i féu tot seguit jurament de no alienar en deu anys cap porció del patrimoni reial sinó als fills del seu primer matrimoni.

La mansuetud del monarca envers els seus vassalls no fou ben rebuda per la intrigant reina consort, germana d’Alfonso XI de Castella, que des de llavors inicià una temible persecució de tots els partidaris del primogènit Pere, el futur Pere III «el Ceremoniós», fins a la mort del «Benigne» en gener de 1336. Francesc de Vinatea no sobrevisqué molt de temps a la seua heroica gesta i traspassà a València el 2 d’agost de 1333. Segons les disposicions del seu testament, atorgat en presència del notari Andreu Espígol, les seves despulles mortals serien enviades al convent dels franciscans de Morella, on estaven soterrats els seus pares.

Els fills de Vinatea

I fins ací el que sabem de qui fou campió de las llibertats forals valencianes, almenys arriscà la vida per això, com fins i tot reconegué l’apologista medieval Francesc Eiximenis (Lo Crestià, XII, 578). El seu crim, si existí, s’esfumà de la memòria dels vius, fins que al segle XX fos rescatat del passat per mossèn Manuel Milian Boix. Nogensmenys, com si d’una maledicció es tractés, una filla natural de Francesc de Vinatea, Valença de Vinatea, fou víctima de la violència domèstica i escanyada en octubre de 1339 pel seu marit Pericó Ortolà, propietari d’una masia en terme de Morella i amb fama de nigromant. Ortolà intentà escapar de la presó morellana, tot fent servir fórmules màgiques, segons els jutges de l’època, però fracassà.

Francesc de Vinatea, davant Alfons "el Benigne" i la reina Elionor. Ajuntament de València.

Nicolau de Vinatea esdevingué alcaid del castell morellà, com així ho tenim documentat l’any 1347, i el seu germà Pere ho seria el 1352. Pere tingué problemes amb el rei Pere «el Cerimoniós», puix que la fortalesa dels Ports es convertí en guarida de malfactors que intimidaven els habitants de la contrada. El llinatge Vinatea aconseguí recuperar la Todolella cap a la fi del segle XIV, però això ja excedeix els límits d’aquest petit esbós històric, dedicat al membre mes emblemàtic de la família, heroi nacional convertit en bergant pel zel dels moderns en jutjar les conductes del passat, a partir de la particular interpretació històrica, no sotmesa a revisió –tot s’ha de dir–, d’un erudit local, que li serví de discurs de benvinguda a la comissió de la falla de Montortal-Torrefiel, quan visità, amb un bust de Vinatea, Morella el 1977.

Joan Fiveller, l’heroi barceloní

El romanticisme barceloní també trobà el seu paladí de les llibertats pàtries, un heroi del pactisme que s’enfrontà ara a Ferran I «el d’Antequera» (1412-1416), el primer rei de la dinastia Trastàmara a la Corona d’Aragó. L’any 1416, quan Joan Fiveller exercia com a conseller segon de la capital del Principat, li reclamà al nou rei l’impost per la carn que comprava a la ciutat. Ferran I s’enutjà molt per l’arrogància del barceloní –fins i tot hi ha qui ha cregut que morí poc després víctima de l’atac d’ira que li provocà–, però, finalment, hagué d’assentir. L’incident fou recollit per Lorenzo Valla al panegíric que dedicà al primer Trastàmara i d’aquí passà a la posteritat, tot esdevenint símbol de les llibertats municipals davant el poder reial. Des del 1844 l’estàtua de Fiveller presideix la façana de l’Ajuntament de Barcelona i la Renaixença, com Vinatea a València, exaltà la seua figura fins a convertir Fiveller en heroi nacional.

Joan Fiveller, l'heroi foral barceloní.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next