I
Tots els veïns de Benimuslim van rebre amb estranyesa la notícia. Es casava el tio Cento, un dels prohoms del poble, el primer contribuent del districte. I la nóvia era Marieta, xica guapa, filla d’un carreter que no aportava al matrimoni més béns que aquella cara morena, amb un somriure de clotets graciosos i uns ulls grossos i negres que pareixia que s’adormien darrere de les pestanyes llargues, entre els dos monyos atapeïts i brillants que, adornats amb ganxets pobres, li cobrien els pols.
Durant més d’una setmana la notícia va commoure el poblet, tranquil, que, entre una immensitat de vinyes i oliveres, alçava les teulades negres, les tàpies de blancor enlluernadora, el campanar amb la muntera de teules verdes i aquella torre quadrada i roja, record dels moros, en què destacava superba sobre el blau intens del cel la corona de merlets mig desfets com una geniva vella.
L’egoisme rural estava bocabadat. Molt enamorat deu estar el tio Cento per a casar-se, per a violar tan escandalosament els costums tradicionals. On s’havia vist un home que era l’amo de la quarta part del terme, amb més de cent bótes al celler i cinc mules a la quadra, casar-se amb una xica que de menuda furtava fruita o ajudava en la faena de les cases riques perquè li donaren menjar?
Tots deien el mateix. Ai, si alçara el cap la senyora Tomasa, la primera dona del tio Cento, i vera que el casalot del carrer Major, els camps i l’estudi, amb aquell llit monumental del qual tan orgullosa estava, serien per a una mocosa que en un altre temps li demanava una llesca de pa!
Deu ser boig. Només feia falta vore l’aire d’adoració amb què contemplava a Marieta, el somriure enfigat amb què acollia totes les paraules que deia i les actituds de xicon amb les quals es mostrava amb cinquanta-sis anys ben complits. I les que més protestaven contra aquell fet inaudit eren les xiques de les famílies acomodades que, seguint les tradicions egoistes, no hagueren tingut inconvenient a lliurar la seua mà morena a aquell gall vell que s’apretava la panxa exuberant que tenia amb la faixa de seda negra i mostrava uns ullets marrons i durs davall l’ombra d’unes celles prominents i enormes que, segons els enemics, tenien més de mitja arrova de pèl.
La gent estava d’acord a dir que el tio Cento havia perdut la raó. Tot el que tenia abans de casar-se i tot el que havia heretat de la senyora Tomasa seria de Marieta, d’aquella moixa que havia aconseguit torbar-lo de tal manera que, fins i tot, les devotes a la porta de l’església murmuraven si la xica tindria un pacte amb el dimoni i li hauria donat al vell una gotada.
El diumenge en el qual es va llegir la primera amonestació, l’escàndol va ser gros. Després de la missa major, es podia sentir als parents de la senyora Tomasa que allò era un robatori. Sí, senyor. La difunta li ho havia deixat tot al marit creient que no l’oblidaria mai i ara, el molt lladre, a pesar dels anys, buscava un mos tendre i li regalava el que era de l’altra. No hi havia justícia en la Terra, si això es consentia. Però vaja vostè a reclamar en estos temps! Bé deia Vicent, el retor, que ara tot estava perdut. Caldria que manara el senyor Carlos, que és l’únic que persegueix els desvergonyits.
Així vociferaven pels rogles de la plaça els qui es creien perjudicats pel futur matrimoni, i tenien ajuda en la murmuració de quasi tots els veïns de Benimuslim.
El cas és que el casament no havia d’acabar bé. Aquell vell xaruc atacat de ràbia amorosa estava destinat a plorar la seua calaverada. Xicotets havien de ser els adorns!
Tot el poble sabia que Marieta tenia un nóvio, Toni el Desgarrat, un malfaener que havia passat la infància amb ella rodant per les vinyes i que, ara en ser major, la volia amb bones intencions, esperant per a casar-se que li vingueren les ganes de treballar i perdre el costum de beure’s en la taverna els quatre camps de l’herència en companyia del seu amic, el dolçainer Dimoni, un altre perdut que venia del poble del costat per a agarrar junts borratxeres famoses que dormien a les pallisses.
Els parents de la senyora Tomasa miraven ara amb simpatia el Desgarrat. S’encarregaria de venjar-los.
I els mateixos que abans el menyspreaven, els rics que li giraven la cara, el buscaren a la taverna el dia de la primera amonestació, es plantaren davant del xicot, que estava assentat en un tamboret amb una manta ben vistosa damunt dels genolls, la punteta del cigarret apegada als morros i la mirada fixa al porró, el qual, ferit per un raig de sol, reflectia una inquieta taca roja sobre el zinc de la tauleta.
–Xe, Desgarrat! –li deien amb sorna–. Marieta es casa.
Però el Desgarrat acceptava la burla arrunsant els muscles. Encara s’havia de vore això. Fins al final ningú és joiós. I ell… Recordons! Ja sabien tots que era molt home per a enfrontar-se amb el tio Cento, que també era fort.
Així era. I, per això, tots esperaven un xoc sorollós. Hi havia de passar alguna cosa.
Al tio Cento –segons afirmació pròpia– ningú li guanyava a animal. Tenia molt de pes en les eleccions i grans amics a València. Havia sigut alcalde unes quantes vegades i estava acostumat a alçar enmig de la plaça el gaiato gruixut de Llíria que tenia per a pegar-li dos garrotades, amb impunitat, al primer que el destorbava.
II
Arribà el moment de les cartes de dot. El tio Cento no deixava les coses a mitjan fer. I, de més a més, bona era Marieta i la seua família per a menysprear l’ocasió. Amb tres-centes onces la dotava el nóvio, sense tindre en compte la roba i les joies de la primera dona.
Totes les xiques del poble van visitar ca Marieta, aquell casup dels afores sense més adorn que el carro a la porta i dos o tres cavalleries flaques a l’estable. Allò era un jubileu. Totes, formant grups i agafades de la cintura o de les mans, passaven davant del llarg cadafal cobert per cobertors blancs, sobre el qual els regals i la roba de la nóvia es mostraven amb tal magnificència que provocaven exclamacions de sorpresa:
–Reina i santíssima! Quines coses tan precioses!
La roba blanca, classificada per grandàries, apilada en columnes altes que quasi arribaven al sostre, endoblegada amb molt de compte, una mica enfosquida, com de teixit fort, però amb una olor de net i lleixiu que era glòria. Tot a dotzenes de dotzenes, des de les camises fins als draps. La roba interior amb inicials de colors cridaners i adornada amb randes; els vestits de seda, grossos i cruixents, amb reflexos metàl·lics ben vius; les faldes de percal ramejat, mostrant una fresca florescència de primavera; les mantellines, amb uns arabescos subtils i complicats; els corsets blancs i negres repuntats de roig, que delaten amb imprudència en els contorns rígids el cos de la nóvia, i, tancats en els marcs de cartó, els mantons de Manila amb aus fantàstiques volant en un cel de seda blanca i grups de xinesos, uns bigotuts i fers, altres pelats i babaus, admirant amb les seues caretes de porcellana les xiques senzilles que somiaven despertes en aquells misteriosos països on els hòmens gasten faldes i tenen ullets de porc. En acabant, els regals dels amics, en la major part, piques d’aigua beneïda per a l’alcova, amb àngels de porcellana; capses amb ganivets i coberts d’argent, i dos canelobres grans que sobreeixien majestuosament. Eren el regal del marqués, el cacic de la comarca, el senyor més eminent d’Espanya segons el tio Cento, l’home que, sempre que tractaven d’elegir-lo com a diputat pel districte, estava tan disposat a empunyar el garrot com a traure l’escopeta.
I com a digne final per a aquella exposició, en lloc preferent les joies resplendint sobre el coixinet granat dels estoigs: el raïm de perles per a les orelles, les agulles de pit amb pengerolles complicades, els ganxets d’or per als monyos, les tres agulles amb cap de perla que havien de travessar l’airós monyo i aquell adreç, famós al poble, que la senyora Tomasa havia comprat per catorze onces al carrer de les Plateries.
Quina sort la de Marieta! Ella es feia la modesta, enrogint cada vegada que lloaven la seua futura felicitat. Però, ai les llàgrimes de la mare! Una dona prima, arrugada i insignificant. I l’emoció del carreter, que anava com un criat darrere del futur gendre, guardant-li totes les consideracions degudes a un ésser superior.
A la nit va ser la lectura de les cartes. Arribà don Julián, el notari, en una vella tartana i acompanyat de l’acòlit, un infeliç amb cara famolenca, el tinter de banya eixint d’una butxaca i el paper segellat davall del braç.
Van fer entrar el notari quasi en triomf a la cuina, on ja hi havia preparada una tauleta per a l’escrivent amb un canelobre de quatre braços.
Quin home tan savi! Llegia les escriptures en valencià i intercalava en l’àrid text acudits de la seua collita. No hi havia taujà que poguera estar seriós en presència d’aquell senyor sempre greu, que tenia cert aire eclesiàstic amb el seu llarg paletó negre, semblant a una sotana, el rostre galtut i fresc, afaitat acuradament, i les ulleres gruixudes muntades al front, la qual cosa era per als veïns un capritx inexplicable, propi dels grans talents.
Va començar el notari a dictar en veu baixa, feia garramanxos l’escrivent en els plecs de paper segellat, i, mentrimentres, anaven arribant els amics de casa amb el capellà i l’alcalde. Desapareixien del llarg cadafal els regals per a deixar lloc als massissos bescuits empolvorats de sucre, els plats de massapà, les coques fines –seques com el cartó– i més d’una dotzena de botelles de rosa i marrasquí.
Va tossir diverses vegades don Julián. Es va alçar, s’estirà les solapes del paletó i tots van quedar en silenci mentres ell agarrava els plecs escrits, amb la tinta encara fresca, i començà a llegir en valencià.
Quin home tan graciós! En anomenar el nóvio va fer una carassa grotesca i el tio Cento va ser el primer a celebrar-ho amb una rialla sorollosa. En esmentar la nóvia, va saludar a Marieta amb una reverència de ball i van tornar a repetir-se les rialles. Però, quan van arribar les condicions del contracte, tots es van posar seriosos. Pareixia que bufava un vent d’egoisme i d’avarícia en aquella cuina. I fins i tot la nóvia alçava el cap amb els ulls brillants i les aletes del nas dilatades per l’emoció de sentir parlar d’onces, de la vinya de l’Ermita i de l’olivar del Camí Fondo: tot el que seria seu. El tio Cento era l’únic que somreia satisfet que tan honorable concurs apreciara fins a on arribava la seua generositat.
Així es feien les coses. Els pares de Marieta ploraven i les veïnes menejaven el cap amb expressió d’assentiment. A un home així se li podia entregar una filla sense cap remordiment.
Quan el paper va quedar firmat, van començar a circular el dolç i les copes. El notari lluïa el seu enginy, mentres l’escrivent, famèlic, fartava en representació pròpia i del seu principal.
El senyor Julián era l’atractiu de l’auditori. Ja veurien del que era capaç el dia de la boda. Don Vicente, el capellà, i ell s’havien d’emborratxar brindant per la felicitat dels nóvios: paraula d’honor.
A les onze va acabar la festa de les cartes. El capellà acabava de retirar-se escandalitzat d’estar despert a aquelles hores en haver de dir la missa primera. L’alcalde l’havia acompanyat. I, finalment, va eixir el tio Cento amb el notari i l’escrivent, als quals portava a dormir a sa casa.
Els carrers estaven foscos. Més enllà de ca Marieta hi havia la foscor densa dels camps, de la qual eixien rumors de fullatge i cants de grills, per dalt de les teulades parpellejaven les estreles en un cel d’un blau intens, lladraven els gossos als corrals, contestant als renills de les bèsties de faena, el poble dormia i el notari i l’ajudant caminaven amb precaució per por d’entropessar amb alguna pedra d’aquells carrers desconeguts.
–Ave Maria puríssima! –cridava des de lluny una veu constipada–. Les onze, sereno!
I don Julián se sentia una miqueta intranquil en aquella foscor. Li pareixia vore figures sospitoses. I al cantó del carrer, espiant la porta de Marieta, va creure distingir gent a l’aguait…
«Allà va!» I va sonar un esclafit terrible, com si s’esgarrara alhora tota la roba blanca de la nóvia. I del cantó va sorgir una línia gruixuda de foc que va avançar ràpidament i de manera sinuosa amb un xiulit atroç, que va posar els pèls de punta al bon notari.
Era un coet enorme. Quina broma! El notari es va acostar, tremolós, a una porta, mentres l’escrivent quasi li va caure als peus. I allí van estar els dos durant uns quants segons, que els van paréixer segles, veient amb angoixa com el coet anava d’una paret a una altra com una fera engabiada, agitant la cua d’espurnes, contenint per tres o quatre vegades la seua xiulant ranera, fins que per fi va esclatar en un tro horrible.
El tio Cento s’havia quedat valentament enmig del carrer. Redéu! Ja sabia ell d’on venia.
–Gentola indecent! –va cridar amb la veu ronca per la ràbia.
I agitant el gaiato enorme va avançar amenaçador, com si darrere del cantó haguera de trobar el Desgarrat amb tota la parentela de la senyora Tomasa.
III
Les campanes de Benimuslim anaven al vol des de bon matí.
Es casava el tio Cento, notícia que havia circulat per tot el districte, i dels pobles de la contornada anaven arribant amics i parents. Uns a cavall amb les bèsties de faena, amb el llom cobert amb mantes vistoses, i uns altres amb carros, amb cadires lligades als varals, en les quals anava assentada tota la família: des de la dona, amb el monyo lluent d’oli i la mantellina de vellut, fins als xiquets, que ploraven per les galtades maternals que rebien cada vegada que atemptaven a la netedat dels seus vestits de festa.
La casa del tio Cento era un verdader infern. Quin tràfec! Des del dia anterior allí no es descansava. Les veïnes que tenien una fama encertada de cuineres, anaven pel corral amb els braços arromangats i el vestit enganxat per darrere amb agulles, mostrant les sinagües blanques. Al mateix temps, prop de la gran figuera, uns quants xics atiaven les fogueres de sarment sec.
Allò era l’escorxador: el carnisser del poble, ganivet en mà, mamprenia les gallines, els xiquets es dedicaven amb gran entusiasme a pelar-ne els cadàvers, voletejaven núvols de plomes que s’apegaven per terra, tacat de sang. I en les flames vacil·lants es torrava la pell flàccida, encara eriçada de canons, en acabant es penjaven les víctimes d’una branca de figuera on la tia Pasquala, vella criada de la casa, amb delicadeses de cirurgià expert, les obria en canal, traient-ne el fetge i els ovaris, cosa exquisida per a l’esmorzar de tots els ajudants de cuina.
Feia goig vore un tràfec tan alegre. Aquella gent, que en la resta de l’any vivia condemnada a gastar l’aixada de sol a sol sense més consol que la tomaca crua, la sardina florida i l’abadejo aspre, s’embriagava de greix en aquella inundació gegantesca de menjar. Amb diners, torrons! Bé s’estava en una casa com aquella, amb tot el que Déu cria de bo.
Les paelles plenes de sutja per fora i amb les entranyes brillants com l’argent, esperaven el moment de xisclar sobre les flames; l’arròs en sacs; caragols de muntanya en cassoles enormes orlades de sal, eixien de l’aigua per ensenyar les banyes movent-se al sol naixent. En un racó, tota una fornada de rotllos que escampava en aquell ambient de sang i greix el perfum fragant del pa calent i tendre. Les espècies, a lliures, en una capsa de llautó. I del celler eixien odres i més odres que queien tremolosos en terra, com a cossos palpitants: uns enormes, amb el vi negre per al dinar, i uns altres de més xicotets, que guardaven el nèctar de la «bóta del racó», aquell patriarca del qual es parlava en el poble amb respecte i que, amb un color clar i la corona de brillants, feia caure el més valent.
I el dolç? Mare meua! El tio Cento havia portat tota una confiteria de València. En sacs, els confits per a tirar: les ametles ronyoses, els canellons… tots aquells projectils de sucre i midó, durs com a bales, que havien de cobrir de bonys els caps de la xicalla. I dins, en l’estudi, es guardaven les coses fines: les tortades cobertes de flors de caramel i rematades amb palometes que tremolaven sobre un filferro, els pastissos tendres d’espuma, les plàteres monumentals plenes de fruita confitada, totes aquelles meravelles que, des de la porta, pàl·lids d’emoció i xuplant-se el dit amb avarícia, contemplaven els xiquets dels convidats.
La festa prometia. El goig es reflectia en els rostres rubicunds. Al corral es deslligaven els odres per a tastar el vi i prendre forces. I, per si faltava alguna cosa, al carrer va sonar la dolçaina alegre amb escales que semblaven cabrioles. Fins i tot Dimoni estava convidat a la festa: ja deien que el nóvio no mirava pèl en els gastos. Calia donar-li vi perquè tocara millor. I el got enorme anava de mà en mà des del corral fins a la porta del carrer, on Dimoni empinava el colze amb gravetat, deixant el soll per al pelat tabaleter.
Ja era l’hora. Don Vicente esperava en l’església. Les campanes havien emmudit i tota la comitiva nupcial va eixir a cercar la nóvia. Elles, amb vestits estovats i la mantellina als ulls, i els hòmens, arrossegant capes blaves gruixudes de llarga esclavina i coll alt que els posaven les orelles roges. Tot el poble esperava a la porta de l’església. Algun que altre parent de la senyora Tomasa, violant la consigna de família, parava per allí en última fila. I en no poder resistir la curiositat, feien puntelletes per vore-hi més bé.
Primer, una torba de xics vinga la cabriola al voltant de Dimoni, que bufava amb el cap arrere i la dolçaina en alt com si fóra un gran nas amb el qual olorava el cel. I després venien els nóvios. Ell, amb barret de vellut, la capa amb mànegues que li congestionava el rostre suós i per davall de la qual apuntaven els peus, amb calcetins brodats i espardenyes fines.
I ella? Les dones no es cansaven d’admirar-la. Reina i senyora! Pareixia una de València amb la mantellina de blonda, el mantó de Manila que, amb el serrell llarg, agranava la pols, la falda de seda unflada per innombrables faldellins, el rosari de nacre al puny, un bloc d’or i diamants com a agulla de pit i les orelles estirades i roges pel pes d’aquelles polques enormes de perles que tantes vegades havia ostentat l’altra.
Això revoltava els parents de la difunta.
–Lladre, més que lladre! –rugien mirant el tio Cento.
Però ell va entrar a l’església amb expressió de satisfacció, amb els ulls brillants davall de les celles enormes. I darrere d’ell van desfilar els padrins, l’alcalde amb la seua ronda escopeta al muscle i tots els convidats, suant la cansalada davall del pes de les cerimonioses capes, amb grans mocadors de puntes lligades passats pel braç i plens del confits que havien de tirar en eixir.
Els curiosos que es van quedar a la porta miraven la taverna de la plaça. Cap allà se’n va anar el dolçainer, com si li molestaren els sons de l’orgue. I allí es va trobar amb el Desgarrat i els amigots, la pitjor gentola del poble, gentola sospitosa que bevia silenciosament, feia l’ullet i somreia als enemics del tio Cento.
Alguna cosa es tramava. Les dones comentaven el cas amb veu misteriosa, com si temeren que el poble estiguera a punt de cremar-se pels quatre costats.
Ja estava a punt d’eixir la comitiva. Mare de déu senyor, quin rebombori! De la pols pareixia sorgir tota aquella xicalla despentinada i bruta que s’arremolinava a la porta cridant: «Ametles, confits!». I mentrimentres, Dimoni s’aproximava tocant la Marxa Reial.
Allà va! El mateix tio Cento els va metrallar amb el primer grapat de confits que, en rebotar sobre les testes dures, es van afonar en la pols, on els menuts els buscaven a gatameus, mostrant a l’aire el cul tot brut.
I des d’allí fins a cals nóvios va ser un bombardeig. La comitiva, sense cansar-se de tirar confits, i la ronda de l’alcalde, havent d’obrir pas a puntellons i a bastonades.
En passar per davant de la taverna, Marieta acatxà el cap i es va fer blanca en vore com somreia burlescament el marit mirant al Desgarrat, el qual va contestar a la mirada amb un gest indecent. Ai! Aquell condemnat s’havia proposat amargar la boda.
El xocolate esperava. Alerta d’atracar-vos! Era don Julián el notari qui ho aconsellava: s’havia de pensar que al cap d’un parell d’hores hi hauria el gran dinar. Però tot i eixos consells prudents, la gent va mamprendre els refrescs, les cistelles de bescuits, els plats de dolç i, en no res, va quedar plana com la palma de la mà aquella taula, taula que tenia al voltant més de cent cadires.
La nóvia es canvià de vestit en l’estudi i quedaren en fresc percal els braços foscos, quasi nus, i brillant sobre el pentinat lluent les perles de les agulles d’or.
El notari xarrava amb el capellà, que acabava d’arribar amb barret de vellut i el balandram a puntes. Els convidats furonejaven pel corral per a assabentar-se dels preparatius del dinar; les dones s’havien posat fresques i formaven rogles en què xarraven dels assumptes de família; els xiquets es bellugaven prop de l’estudi, atrets pel tresor que tancava, i, a la porta del carrer, sonava la dolçaina incansable de Dimoni mentres la xicalla s’espentejava, es pegaven carxots uns a altres o rodaven per la pols per aconseguir els grapats de confits que venien de dins.
Va arribar l’instant solemne i van col·locar les paelles, encara fent bambolles i tirant el fum blavenc, damunt la taula.
Els convidats es van afanyar a ocupar els seients. Quin colp de vista! El capellà deia amb sorpresa: «Ni en el festí de Baltasar!». I el notari, per a no quedar-se arrere, parlava de la noces d’un tal Camacho que havia llegit en no recordava quin llibre.
La xicalla menjava al corral.
I allí també, en una tauleta com de sabater, parava Dimoni, el qual, a cada moment, enviava a l’acòlit cap a on hi havien els odres perquè omplira el porró.
Mare de Déu, que bé que ho feia aquella gent! Les dentadures, enfortides pel menjar de saladura diari, xocaven alegrement. Els ulls miraven amb tendror aquelles paelles com a circs, en les quals hi havien tants trossos de pollastre com grans d’arròs, unflats pel caldo substanciós.
Amb el mocador al pit fent de torcaboques, hi havia qui engolia com un ogre, mentres les dones pegaven cullerades amb quatre granets d’arròs, mostrant eixa preocupació de la dona llauradora que considera una falta de respecte menjar molt en públic.
Allò era un banquet de senyors: no es menjava a la paella, sinó en plat. I es bevia en got, la qual cosa avergonyia a molts dels comensals, acostumats a llançar un rosegó sobre l’arròs com a senyal del moment de passar el porró de mà en mà.
La cortesia llauradora es mostrava amb tota l’apegalositat i falta de neteja. S’oferien d’un extrem a un altre del banquet una cuixa tendra i sucosa. I, d’uns dits a altres, arribava a la destinació. Tot eren obsequis, com si cadascun no tinguera al plat el mateix que li oferien.
Marieta amb prou faenes menjava. Era al costat del marit amb el cap catxo. Empal·lidia, contreia el front que reflectia pensaments penosos i mirava amb alarma a la porta del carrer, com si temera l’aparició del Desgarrat.
Aquell maleït era capaç de tot. Encara li pareixia sentir les darreres paraules de la nit en la qual es van acomiadar per sempre. S’enrecordaria d’ell, ja que per avarícia volia casar-se amb el tio Cento. I ella sabia que aquell bèstia, amb la cara d’heretge, era capaç de fer-ne una de ben grossa. El més estrany de tot era que, tot i els temors, el furor del Desgarrat li produïa certa satisfacció inexplicable. No hi havia remei. Aquell maleït l’estirava molt. No debades s’havien criat junts.
El dinar s’animava. Ja estaven netes les paelles. Ara entraven les meravelles de la tia Pasquala i la gent mamprenia els pollastres rostits i farcits, les friteres enormes de llomello amb tomaca, tota la cuina indígena, sòlida i pesada, que desapareixia a les goles sempre obertes d’aquells fartons.
Els graciosos alegraven el dinar. El capellà declarava que ja no podia més. I el notari li pessigava l’abdomen penjant, buscant un buit per convéncer-lo que havia d’omplir-lo. Hi havia qui començava a estar bufat i, amb llengua farfallosa, deia als nóvios coses que feien fer l’ullet al tio Cento i enrogir a Marieta.
Van arribar les postres amb el famós vi de la «bóta del racó» i van traure de l’estudi les tortades, els pastissos i les coques fines.
Com a mosques van eixir del corral tots els xiquets, amb el pit i la cara empalustrats d’arròs i greix, per a posar-se entre els genolls de les mares, sense llevar l’ull de les postres temptadores.
Marieta es va alçar amb un plat a la mà i va començar a pegar voltes a la taula. Tocava regalar alguna cosa per als xicotets gastos de la nóvia, era el costum. I els parents del nóvio, als quals els convenia estar en bones relacions, hi deixaven caure mitja onça o dobleta fernandina, monedes lluentes i fregades abans perquè perderen la pàtina negra adquirida pel llarg tancament.
–Per a agulletes! –deia Marieta amb veueta mimosa. I era un goig vore la pluja d’or que queia al plat. Tots van donar, fins i tot el notari, que va amollar cinc duros pensant que ja es venjaria en presentar el compte d’honoraris. I el capellà, amb gest de dolor, va traure un parell de pessetes, al·legant com a excusa la pobresa de l’Església per culpa del liberalisme. Ah, si manaren els seus…!
Marieta obrí l’àmplia butxaca de la falda i va buidar el plat amb un dring que alegrava l’oïda.
La cosa anava bé. Parlaven tots alhora i la gent es parava al carrer per a admirar l’alegria dels convidats.
Aquell vinet clar, coronat de brillants, feia efecte. Tots volien brindar.
–Bomba, bomba! –udolaven els més alegres.
I s’alçava u sornós, amb el got a la mà, i després de mirar a tots els costats amb un somriure maliciós que prometia molt, arrancava així: «Brinde i bec distés, i quede convidat per a després».
Tots, a pesar que aquella eixida ja l’havien sentida als vells, l’acollien amb grans rialles i cridaven aplaudint:
–Vítor, vítor!
I després de la mostra d’enginy en venien altres, totes ben ràncies; no faltava qui es llançava a improvisar quartetes rabudes en honor dels nóvios.
El notari es trobava com a casa. Assegurava que el tio Cento acabava de pessigar-lo per davall la taula en creure que les cames eren les de Marieta. Parlava de la nit de boda d’una manera que feia ruboritzar les jóvens i somriure les mares. I el capellà, alegre i amb els ulls humits i brillants, intentava posar-se seriós murmurant de forma bonassa:
–Vinga, don Julián! Orde, que estic ací.
El vi feia reviure la brutalitat dels comensals. S’alçaven i cridaven, tombaven botelles i gots amb els seus manoteigs furiosos. Cantaven acompanyats per la dolçaina de Dimoni, al ritme de la qual saltaven al corral alguna parella. I, finalment, de manera instintiva es van dividir en dos bàndols. I d’un extrem a un altre de la taula van començar a llançar-se grapats de confits amb tota la força dels braços, guaixats, acostumats a lluitar amb la terra ingrata i les bèsties tossudes de càrrega.
Que divertit que era! El tio Cento reia molt complagut, però el capellà va fugir amb les dones a refugiar-se en l’estudi. I el notari es va ocultar davall la taula.
Queien els vidres dels armariets fets miques, es trencaven els gots, un soroll de testos sonava contínuament i els campions s’enfervorien fins al punt que, en no trobar confits a mà, es llançaven les restes dels bescuits i els fragments dels plats.
–Prou! Ja n’hi ha prou! –cridava el tio Cento, cansat de rebre tants colps.
I en vore que no li feien cas, es va alçar i, a espentes, els va tirar al corral, on els mossos enfervorits van continuar la festa llançant-se projectils no tan nets.
Llavors va ser quan les dones van tornar al banquet amb el retor, espantat. Reina i senyora, allò no estava bé! Era un joc de bèsties. I es van dedicar a auxiliar els descalabrats, que es netejaven la sang somrient sense deixar de dir que s’havien divertit molt.
Van tornar a assentar-se tots a la regirada taula, en la qual el vi vessat i les restes del menjar formaven taques repugnants.
Però encara no s’havia acabat la cosa: unes quantes respectables matrones saltaren dels seients, i afirmaven entre crits temorosos que alguna cosa anava per davall de la taula i els pessigava el tou de la cama.
Eren els xiquets que, no assaciats de confits, buscaven a gatameus els residus de la batalla.
–Quins ravatxols! Patxets, fora, fora!
I a bescollades va ser expulsada aquella invasió de cercadors desvergonyits.
Sí, senyor, anava bé la boda. Calia reconéixer que la gent es divertia.
I fora sonava la dolçaina fent cabrioles boges, com si estiguera contagiada d’aquella alegria tan brutal com ingènua.
IV
A les deu de la nit ja quedava poca gent a cals nóvios.
Des del vespre, que van començar a eixir de l’estable els carrets i les cavalleries, la majoria dels convidats mamprenia la tornada als seus pobles, cantant a plena veu i desitjant als nóvios una nit feliç.
Els de Benimuslim es retiraven també. I en els carrers foscos es veia més d’una dona estirant treballosament el marit, vacil·lant, incapaç d’excessos en els dies normals, però que en una festa es posava tan alegre com qualsevol home.
La tartana vella del notari saltava per damunt dels clots del camí, don Julián mig dormint amb les ulleres en la punta del nas i l’escrivent guiant, tot i que se sentia tan trastornat com el principal.
Només quedaven a la casa els pares de Marieta i algun parent.
El tio Cento mostrava impaciència. Cada pardal al seu niu. Després d’un dia tan agitat, ja era hora de dormir. I davall les celles enormes li brillaven els ulls amb una expressió ansiosa.
–Adéu, filla meua! –cridava la mare de Marieta–. Adéu!
I plorava i s’abraçava a la filla, com si estiguera en perill de mort.
Però el pare, el vell carreter, que portava mig celler en la panxa, protestava amb llengua maldestra i indignació sorneguera: Redéu! Pareixia que a la xica l’havien sentenciada i la portaven al cadafalet. Vinga, home, que era cosa per pixar-se de riure. Tan malament li havia anat a la mare quan es va casar?
I espentejava la dona per a desprendre-la de Marieta, que també vessava llàgrimes. I entre sospirs i ploriquejos, van anar fins a la porta, que va tancar el tio Cento amb pany i clau i forrellat.
A soles per fi. Dalt, al graner, dormia la tia Pasquala, a la quadra es gitaven els criats, però al pis baix, a la part principal de la casa, només eren ells entre les restes desordenades del banquet i a la llum vacil·lant d’una llumenera monumental.
Per fi la tenia. Allí estava assentada en una poltrona d’espart, encollint-se com si volguera acorrufar-se fins a desaparéixer.
El tio Cento estava intranquil. I en la vehemència de la seua passió senil no sabia què dir. Recordons! No li havia passat el mateix quan es va casar amb Tomasa. El que fan els anys!
Per alguna banda havia de començar. I va pregar a Marieta que entrara a l’estudi. Però, valenta era la xica! Criatura més cabuda i esquerpa no n’havia vist el tio Cento!
No, ella no es menejava. No entrava en l’estudi encara que la mataren. Volia passar la nit en aquella cadira de repòs.
I quan ell intentava acostar-se, es replegava temorenca com un caragol; li faltava poc per a fer-se un cabdell en el cadira.
El tio Cento es va cansar de pregar tant. Bé, ja que eixe era el seu capritx, que passara bona nit. Agarrà bastament la llumenera i se’n va entrar a l’estudi.
Marieta tenia un horror instintiu a la foscor. Aquella casa gran i desconeguda li feia por. Va creure vore en l’ombra la cara ampla i pigada de la senyora Tomasa. I tremolosa, amb pas precipitat, creient que algú li estirava la falda, va entrar a l’estudi seguint el marit.
Ara es fixava en aquella habitació, la millor de la casa. Amb el mobiliari de Vitòria, les parets cobertes de cromolitografies religioses, amb llantions apagats al davant, i armaris colossals de pi per a la roba.
Sobre una còmoda ventruda, amb agafadors de bronze, s’elevava una urna enorme plena de sants i de flors atrotinades. L’envoltaven canelobres de cristall amb ciris grocs, endoblegats pel temps i clapejats per les mosques. Prop del llit, la pila d’aigua beneïda amb la palma del Diumenge de Rams. I al costat, penjant d’un clau, l’escopeta del tio Cento: un mosquetó amb dos canons com trabucs, carregats sempre de perdigó gros, per si de cas.
I com a mostra suprema de magnificència, com a complement del mobiliari, aquell llit famós de la senyora Tomasa, de fabricació complicada de fusta tallada i pintada, amb un capçal amb mitja cort celestial i una muntanya de matalafs que cobria el domàs roig.
El marit somreia satisfet del triomf.
No s’adonava que finalment entrava? Havia d’obeir-lo sempre i no ser albercoc. Ell només li desitjava el bé perquè la volia molt.
El vell, tot i la rudesa, ho deia això amb expressió dolça, com si encara tinguera en la boca algun confit del menjar, i amb les mans esteses amb audàcia.
–Estiga quiet! –deia Marieta amb veu sufocada per la por–. No s’acoste!
I canviava de lloc fugint del marit. Anava d’una banda a altra, mirant amb ansietat les parets, com si esperara vore-hi un forat, un lloc per on pegar a fugir.
Si no tinguera tanta por a la foscor, de seguida hauria obert la porta de l’estudi i hauria fugit d’aquella lluita insostenible.
El tio Cento li concedia una treva i es despullava amb calma resignada.
–Però que bova que eres –deia amb entonació filosòfica.
I repetia la frase milanta vegades mentres es llevava les espardenyes i els pantalons de pana, es deslligava la faixa negra perquè el ventre recobrara la seua elasticitat unflada.
Es va sentir des de lluny el rellotge de l’església tocant les onze.
Ja era hora d’acabar amb aquella situació ridícula. Es gitava Marieta? Sí o no?
I el tio Cento va fer amb tanta autoritat la pregunta que la nóvia es va alçar com un autòmat, va girar la cara cap a la paret i va començar a despullar-se amb lentitud.
Es va llevar el mocador del coll i, després de llargues vacil·lacions, el cosset anà a parar a una cadira.
Es va quedar al descobert el cenyit corset de blancor enlluernadora, amb arabescos rojos i, més amunt, l’esquena morena de tons calents com l’ambre, coberta d’una suau pel·lícula de bresquilla assaonada i rematada per un bescoll de redonor adorable estarrufat de pèls eriçats.
S’acostava el tio Cento amb cautela, al compàs dels passos es movia el fofo i enorme abdomen. No havia de ser figa molla: ell l’ajudaria a despullar-se.
I intentava ficar-se entre ella i la paret per vore-la de cara i apartar aquells braços creuats amb força sobre el pit exuberant i ferm oprimit per les barnilles del corset.
–No vull, no vull! –cridava amb angoixa la xica–. Aparte’s d’ací! Fuja!
Amb força inesperada va espentejar aquella audaç panxa que li tancava el pas i, sempre ocultant el pit, es refugià entre el llit i la paret.
El tio Cento desconfiava. La broma ja no tenia gracia i ell no se sentia capaç de contemplacions. Començà a seguir a Marieta al seu amagatall, però, no va pegar ni un pas quan… Redéu! Pareixia que el poble s’afonava, que tots els dimonis de l’infern assaltaven la casa o que havia arribat el juí final.
Quin estrèpit! Eren llandes de petroli colpejades a garrotades, cabuts agitant cascavells innombrables, matraques enormes i grans esquellots sonant tots alhora. I al moment es van sentir coets que xiulaven i esclataven al costat de la reixa de l’estudi. Pels badalls de les fustes penetrava una resplendor roja d’incendi.
Endevinava ell què era allò i de qui naixia la idea. Si la pena fóra un sou… Si no hi haguera presidi per als hòmens… Arreglaria ell aquella gentola.
I jurava i colpejava amb els peus, ja despullat de la febra amorosa, sense enrecordar-se de Marieta, qui, espantada al principi per l’estrèpit infernal, ara plorava creient que les seues llàgrimes podien arreglar-ho tot.
Ja li ho havien advertit les amigues. Es casava amb un viudo i tindria esquellada.
Però, quina esquellada, senyors! Una en tota regla, amb estrofes al·lusives que la gent celebrava amb rialles i renills. I quan cessava momentàniament l’estrèpit de les llandes i les esquelles, sonava la dolçaina amb sons burlons i una veu constipada que Marieta coneixia. Veges si la coneixia! Parlava de la vellesa del nóvio, que la nóvia havia sigut molt carassera i del risc que tenia el tio Cento d’anar a parar al cementeri el sendemà si volia complir la seua obligació.
–Morrals! Indecents! –rugia el nóvio i anava com un boig per l’estudi, pegant manotades, com si volguera exterminar en l’aire aquelles estrofes que venien de fora.
Una curiositat malsana el dominava: volia vore qui eren els guapos que s’atrevien amb ell i d’una bufada va apagar la llumenera i obrí un finestró de la reixa.
El carrer sencer era ple de gent. Uns quants feixos de cànem sec cremaven amb flama rogenca i la resplendor d’incendi envoltava el rogle principal de l’esquellada, i deixava en la foscor la resta.
Allí tenia els autors. El Desgarrat al capdavant i tota la parentela de la senyora Tomasa, però el que més indignava el tio Cento era que hi haguera Dimoni acompanyant amb la dolçaina les estrofes indecents, quan el molt lladre havia rebut hores abans dos duros com dos sols per la faena en la boda. I com reia aquell heretge cada vegada que l’amic, el Desgarrat, cantava un desvergonyiment!
Hi havia per a fer un desficaci.
El que més alterava al tio Cento, encara que ell no ho diguera, era vore que aquell insult a la seua persona el presenciava mig poble, els mateixos que abans el temien o el buscaven humils per a implorar el seu favor. La seua estrela s’eclipsava. Tots li perdien el respecte després de la seua calaverada en casar-se amb una xica.
Se li despertà la supèrbia d’home dur acostumat a imposar la seua voluntat i tremolà de cap a peus davant dels insults, feroços.
Es conformava amb el soroll; que colpejaren el que volgueren, però que no cantara aquell perdut, les estrofes que amollava li aglomeraven la sang als ulls.
Però el Desgarrat era infatigable i la gent acollia les estrofes amb udols d’entusiasme. El vell, ja trastornat, es retirava, com si en la foscor de l’estudi haguera de buscar alguna cosa.
Encara es va quedar al finestró veient com la multitud obria pas a uns quants amics del Desgarrat que portaven a coll un objecte llarg i negre.
–Gori-gori! –udolava la multitud, parodiant el cant dels soterrars.
I el nóvio va vore passar en la punta d’un pal, com un guió, unes banyes enormes, llenyoses i retorçudes, i després un taüt en el fons del qual descansava un ninot amb dos bolics grossos de pèl en compte de celles. Redéu, allò era per a ell! Ja s’atrevien a dir-li a la cara aquell malnom de Cellut que ningú havia gosat proferir mai davant d’ell.
Va rugir i s’apartà del finestró. Va buscar per la paret, a palpes en la foscor. Va alçar alguna cosa posseït per la ràbia i van sonar dos trons que pararen en sec la sorollosa esquellada. Havia tirat a cegues. Però tenia tantes ganes de matar que fins i tot estava segur d’haver encertat.
Es van apagar les torxes roges. Es va sentir el rumor de la gent que fugia corrents i veus que cridaven des del carrer:
–Canalla! Assassí! El Cellut és un…! Dóna la cara, malparit!
Però el tio Cento no sentia res. Estava plantat enmig de l’estudi, sorprés del que havia fet, amb l’escopeta calenta cremant-li les mans.
Marieta, posseïda per l’esbalaïment, ploriquejava en terra. Una ranera ansiosa era l’única cosa que ell sentia i, dirigint la fúria al que més prop tenia, murmurava amb ferocitat:
–Calla, collons! Calla o et mate!
El tio Cento no va eixir de l’estupor fins que no van tocar bastament a la porta del carrer.
–Abran a la Guardia Civil!
Devien estar alçats els criats des de molt abans, ja que la porta es va obrir, i s’acostaren a l’estudi el soroll de culates i sabates clavetejades.
Quan el tio Cento va eixir al carrer entre els dos guàrdies va vore el cadàver del Desgarrat fet un garbell. No s’havia perdut ni un perdigó.
Els companys del mort el van amenaçar des de lluny amb les faques. Fins i tot, Dimoni, trontollant pel vi i l’emoció, l’apuntava ferament amb la dolçaina. Però ell no hi veia res i es va allunyar cap catxo, murmurant amb amargor:
–Bonica nit de nóvios!
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
