Abans d’entrar a treballar al longe on toca jazz, la Martina s’havia assegut a la terrassa del bar del costat per fer un xarrup de becherovka i fumar una cigarreta. Quan ha distingit la Jarina de lluny, ha sentit com se li esborronava la pell, se li encenia el rostre i els batecs del cor li retrunyien a les temples. Instintivament s’ha arreglat els cabells i ha adreçat l’esquena. Però aviat s’ha adonat que la Jarina no anava sola. Una noia prima caminava al seu costat. Semblava molt jove. Tenia el coll llarg, els ulls enfonsats i els cabells molt curts. Feia la fila d’una ballarina. Caminaven sense tocar-se però la Martina ha percebut com aquells dos cossos es cridaven. I els ulls es miraven i les boques reien. Ni l’ha vist, la Jarina. Les dues noies han passat de llarg i s’han allunyat carrer avall. La Martina ha afluixat el cos i ha demanat al cambrer que li portés més becherovka.
Al vespre ha tocat el piano amb professionalitat, però sense el sentiment que habitualment hi aboca. Tampoc no s’ha girat cap el públic per agrair els aplaudiments al final del solo instrumental que interpreta a la meitat de Blame It On My Youth, quan la cantant fa una pausa, s’enretira dues passes i li cedeix el protagonisme d’aquells instants.
En arribar a casa s’ha tret la roba, s’ha dutxat, però no se n’ha anat al llit sinó que s’ha tornat a vestir per sortir. S’ha posat les calcetes negres amb encaixos que tantes vegades li havia tret amb urgència la Jarina i ha decidit que no duria sostenidors. Cobriria el tors amb la brusa de blonda negra, la que deixa entreveure, suggeridora, els pits. Ha obert les dues portes de l’armari i ha triat la faldilla curta que té un tall a la cuixa i li marca, insinuant, el cul.
«Semblo una puta», ha dit a la imatge del mirall quan s’ha vist els ulls i els llavis tan pintats.
Ha aplicat, sota l’orella, unes gotes del perfum amb olor de fusta seca que li havia regalat la Jarina. S’ha guarnit el coll amb una volta de diminutes perles de riu.
Ha obert la bossa i ha comprovat que res no hi faltés: el mirall, el pintallavis, les ulleres de sol (per si se li feia de dia), el bitllet de cinquanta, el tabac (per a després), el raspall per les dents i la pedra blava que sempre li ha fet d’amulet. Ha llençat a un costat el mòbil, la llibreta, el bolígraf, la vergonya, els tiquets de la compra, la targeta del metro i la carta del banc que li reclama la hipoteca.
S’ha calçat les sabates de punta prima i taló alt, ha tibat les mitges de seda, s’ha penjat la bossa a l’espatlla i ha sortit a menjar-se el món, la nit i el primer home que se li posés a tir.
Ha tornat a la matinada. Sense món i sense el paio que li va pagar la copa en aquell bar fosc de Zizkov. Ha tornat a casa amb les mitges estripades, els peus bruts, els genolls pelats i el cul rebentat. Ha arribat sense esma de rentar-se la boca per treure’s aquell regust amarg, ni forces per dutxar-se malgrat els cabells enllefiscats i l’olor de vàter de bar.
Ha llançat la bossa a la butaca i ha obert la finestra perquè entri aire fresc. Mentre n’inspira un glop, sent els miols allargassats dels gats en zel. A prop d’un fanal, tocant el riu, un ha caçat la femella i la munta. «Que vagi de gust», mormola rogallosa i agra. I tanca els porticons, deixa caure la roba al terra i es fica al llit. S’enrosca com si fos una eruga espantada, el rímel que arrosseguen les llàgrimes embruta el llençol, gemega com un animaló que ha perdut la mare.
