Germana de Foix, la virreina (delegada del govern) de 1523

Germana de Foix, pintada per Gregori Bausà (segle XVI). València. Museu de Belles Arts

Vídua de Ferran II «el Catòlic», convertida en peó de la política internacional de l’emperador Carles V, de qui fou amant, i, finalment, lloctinent del Regne de València, reprimí el moviment de les Germanies amb brutalitat despietada i castellanitzà el país fins a límits que encara hui patim. Fou ―ras i curt― la primera gran funcionària de l’ocupació espanyola de València.

El País dels grans clàssics de la literatura catalana (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella, etc.), de la nit al matí aculturitzat pel deler d’uns governants que mai no més se’l cregueren. I des de Germana –la de Foix– fins a hui (sí, he dit hui), la llengua autòctona relegada a vulgar patuès i el Regne sobirà convertit en província de l’Imperi hispànic, aleshores deien Monarquia Catòlica, i llengua imperial de Nebrija, o sia, el castellà o espanyol, convertit en idioma de les elits i del postureo cortesà d’aleshores, hui també en la València del virrei ―ara diuen Delegat del Govern― Moragues. Bé, aquest Moragues és un valencià ―diguem-ne― rebordonit, amb poc afecte pel poble que el veié nàixer, la qual cosa té delicte, i molt, com es demostrà el 9 d’Octubre passat. La Germana, al capdavall, era francesa –malgrat dir-se de l’occità comtat de Foix– i, esdevinguda la segona esposa de Ferran II «el Catòlic» per l’entremaliada política internacional d’aleshores, arribà a reina i a virreina dels valencians.

Ferran II "el Catòlic", rei de la Corona catalanoaragonesa. Primer espòs de Germana.

Germana era filla del vescomte de Narbona Joan de Foix i de la princesa Maria d’Orleans, que era la germana de Lluís XII de França. Joan de Foix era fill d’Elionor d’Aragó –hereva del regne de Navarra– i de Gastó IV. Orfes, Germana i el seu germà Gastó es criaren a la cort reial francesa, Gastó –primer comte de Nemours– esdevingué cabdill dels exèrcits francesos a Itàlia, mentre Germana fou promesa amb Ferran II pel segon tractat de Blois, signat el 12 d’octubre de 1505 pels reis francès i catalanoaragonès. Un Ferran II ―atenció!― foragitat de Castella que cercà per això l’aliança francesa, es casava amb la neboda de Lluís XII, aleshores una jovençana de divuit anys, i s’assegurava la pau al migdia italià (recordem-ho: el Regne de les Dues Sicílies ―Nàpols i Sicília― pertanyia a la Corona catalanoaragonesa).

Dit i fet, el viejo catalanote (així li deien amb menyspreu els castellans), de 54 anys, desposà Germana al palau de Buendía de Dueñas (Valladolid) el 18 de març de 1506. El nou matrimoni del rei catalanoaragonès, tot s’ha de dir, significà l’esperança d’un redreç polític dels Països Catalans i Aragó, però el fill tan desitjat del matrimoni, de nom Joan, que hagués suposat la separació de la Corona de catalans i aragonesos de Castella, morí al poc de néixer (1509). Així doncs, aquell brexit que pogué ser no quallà. Ferran II i la seua jove esposa foren a València el 1507 i la ciutat els rebé amb joia. Oficialment, aleshores València i tota la Corona catalanoaragonesa separades de Castella ―independència superproclamada― i sense article 155 i brigades Piolín amenaçants. Ningú sospitava llavors el futur polític que el destí preparava a la cònjuge reial.

La mort de Felip «el Bell» (25 de setembre de 1506), el gendre de Ferran II, i la incapacitat oficial de Joana «la Boja» tornaren el tron castellà al rei catalanoaragonès, que oblidà de bell nou ―ai Ferran!― els seus estats patrimonials en benefici de la política exterior castellana. Ferran II, però, morí a Madrigalejo (Cáceres), diuen que a causa de l’excessiu esforç sexual, el 23 de gener de 1516. Abusava de l’extracte de cantàrida, un elixir tret de l’insecte homònim, considerat el citrat de sinedafil (o Viagra) de l’època, I és que Ferran, fart dels castellans, desitjava un fill amb Germana per a separar la Corona catalanoaragonesa de Castella definitivament. Germana, convertida en vescomtessa de Castellbò (1513), s’uní a la cort del jove Carles V (proclamat emperador del Sacre Imperi en 1519), el nét i hereu de Ferran II, un xicot de setze anys quan morí el seu avi. No era Germana –diguem-ne– una dona agraciada de físic, sinó més aviat entradeta en carns, però això no la privà del gust pel luxe cortesà, les festes i els plaers sensuals que només l’aristocràcia es podia permetre. Ah!: i inicià en la vida sexual al jove rei i emperador. Però Germana, malgrat no ser precisament un model de bellesa, era sobretot una Foix-Albret i això la convertia en un partit del tot important en la política de matrimonis i aliances. Així, la vídua de Ferran II fou casada amb el fill del príncep elector de Brandenburg-Ansbach, Joan, perquè Carles necessitava el vot del pare en l’elecció imperial. I, en agraïment pel vot, a més a més Germana i Joan foren nomenats el 1523 lloctinents de València. L’espòs alemany, però, traspassà dos anys més tard i Germana, un altra vegada vídua, fou de nou casada per raons polítiques amb l’hereu dels reis Trastàmara napolitans, Ferran d’Aragó, duc de Calàbria.

Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, tercer espòs de Germana i artífex de la cort renaixentista que florí a València.

Les Germanies

Moviment d’ampli arrelament popular, la Germania fou la plasmació del descontentament social d’un Regne esdevingut perifèria de la Monarquia, oblidat pel seu imperial sobirà i que començava a patir les escomeses del turc d’enllà la mar. A tot això, les calamitats naturals (les inundacions de 1517 i la pesta de 1519) i les prèdiques apocalíptiques dels clergues enfurismaren els ànims del poble. Esclatà la Germania, a la qual s’uní el poble menut i la burgesia urbana. La victòria de l’aristocràcia i de la monarquia coalitzades significà la fi d’aquell esplendorós segle XV valencià, que el nou segle portaria la submissió al príncep estranger, el Regne esdevingué per a sempre perifèria, primer de l’Espanya dels Àustries i després de la borbònica, l’aristocràcia es castellanitzà i el català fou substituït pel castellà com a llengua de cultura.

Primer fou el comte de Melito i des de 1523, vençuda la Germania, Germana de Foix els que portaren a terme la repressió contra els agermanats. Germana refeudalitzà el país i –ai pilla!– no es privà de fer negoci amb les confiscacions. Germana confiscà a tort i a dret fins a fer una fortuna. Vaja!: la corrupció bestial estil PP de l’època. I com els del PP de hui, Germana –espanyolíssima ella– mai no pronuncià ni una paraula en català i fomentà una cort intel·lectual fictícia, de bufons i lletraferits de fira (els grandes eventos del moment), que pretenia emular els cenacles humanistes, però que únicament dissimulava les vergonyes d’una València enfonsada a mercè d’un rei que la tenia ben oblidada. Bé, com hui, oblidats en el finançament, oblidats en tot; i, com hui, encara ofrenant glòries i tributs, sobretot tributs, als manaires i oligarques de ponent.

La Cort de Germana

Joan de Brandenburg, com he dit, morí el 1525 i Joana casà per tercera vegada, ara amb Ferran d’Aragó, el duc de Calàbria, hereu de la corona napolitana i que, per ser qui era, passà onze anys (1512-23) pres al castell de Xàtiva. Per ser qui era perquè Ferran II, el rei «Catòlic» volia Nàpols i se n’ensenyorí. El duc de Calàbria féu oïdes sordes a les pretensions de la Germania, la nostra tot salvant les distàncies «Assemblea Nacional» a la valenciana d’aleshores, que pretenia alliberar-lo i convertir-lo en el seu cabdill. No fou així i per no fer cas als agermanats aconseguí el favor de Carles V, que l’alliberà i el casà amb la vídua del seu avi. Els agermanats pretenien un rei per al seu Regne renovat i regenerat i la Monarquia, que com el Rajoy de hui no volia diàleg, aplicà el seu particular 155.

I, efectivament, els castellans intervingueren el Regne dels valencians i repartiren bastonades a tort i a dret en nom del conservadorisme més ranci. Germana era la virreina i Ferran d’Aragó el virrei consort. Ferran, comodíssimament instal·lat, volgué emular l’extinta cort dels reis napolitans i Germana s’envoltà de dames i criades castellanes. Una cort a la castellana i amb cortesans autòctons que balbucejaven ridículament els mots de la Meseta, com fa hui la diputada Bonig, amb fruïció. Alguna cosa positiva de tal desgavell? Vaja!, potser una: Germana i Alfons fundaren el monestir de jerònims de Sant Miquel dels Reis, on anà a parar part d’aquella fabulosa biblioteca –uns dos-cents còdexs– dels reis napolitans, ara a la Universitat de València.

El monestir de Sant Miquel dels Reis, fundat per Ferran d'Aragó i Germana de Foix. Seu en l'actualitat de la Biblioteca Valenciana.

Germana fou una servidora fidel de l’emperador Carles i, si em permeteu dir-ho, la primera gran funcionària de l’ocupació espanyola de València. Fou servidora fidel de Carles V i àdhuc amant, que entre el jove rei-emperador i la vídua del seu avi hi hagué alguna cosa més que tendresa familiar quan aquell arribà per primera vegada a les terres del sud dels Pirineus. Fruit d’aquella relació incestuosa nasqué Isabel, a la qual cita Germana en el seu testament com a filla de l’emperador. Establerta al Palau Reial de Vivers, Germana des d’allí imposà un model cultural aliè, frívol, que compartia espai amb les escabrositats d’una Inquisició que omplia d’actes de fe la plaça de la Seu. Però a la Cort no mancà mai una pretesa elegància i etiqueta. Fou una cort renaixentista, sí, però de segona divisió, de pet i ronquit, italianitzant fins a cert punt, carrinclona fins a la sacietat i marcada per la castellanització idiomàtica, un castellà com a llengua adoptiva de l’alta societat valenciana, «burlar a la manera de palacio» deien els contemporanis. Germana de Foix traspassà a Llíria, potser a la masia dita de l’Espinar el 1536. El seu tercer espòs morí el 1550 i aquella cort, finalment, s’eclipsà per sempre, encara que els seus models literaris castellanitzants encara perdurarien a la València barroca.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next