L’aposta de l’esparralló

La vaig sentir una vesprada d’hivern, gitat a l’arena, al costat d’una barca vella, sentint als peus els darrers estremiments del llençol d’aigua immens que bromerejava colèric davall d’un cel fred, cendrós i encapotat.

Natzaret, com un rosari extens de casups blancs, era a les nostres esquenes. I al meu costat un vell pescador, mòmia encartonada, que pareixia ballar dins del vestit de baieta groga, unflat d’aire. Es tirava el barret de seda sobre una orella i xuplava la pipa amb la gravetat d’un moro, aponat, traçant amb la mà, com un manoll de sarments, arabescos complicats a l’arena.

Havia plogut fort per les muntanyes de Terol. El riu abocava a la mar una aigua argilenca freda i tot el golf es tenyia d’un groc rabiós que, a poc a poc, es debilitava fins a prendre tons de rosa. La faixa verda estreta que retallava el límit de l’horitzó delatava que era mar el que pareixia una inundació de tisana.

I mentres miràvem l’extensió rogenca, al límit de la qual es marcava com un núvol lleuger el cap de Sant Antoni, la gent arromangada de Natzaret tirava els bolitjons o entrava dins l’aigua bruta.

El vell endevinava l’èxit de la pesca. Era un bon dia. Caurien els esparrallons com a mosques.

I això que l’esparralló era l’animal més astut i maliciós que passejava pel golf.

Que no ho sabia jo? Llavors, atenció. Que per a comprendre com les jugava l’animalet estava a punt de contar-me un conte que, indubtablement, seria real. Ja que si no fóra així, no li l’hauria explicat son pare a ell.

I el bon vell, sempre aponat, sense amollar la pipa, va començar a explicar-me el succeït amb la serietat de llop de platja, en un valencià pintoresc, les paraules del qual xiulaven en passar-li entre les genives desdentades.

També aquell dia havia crescut el riu i vora mar esvarava el bolitjó de manera traïdora entre les ones tèrboles, arrossegant cap a l’arena eixuta els peixos incauts, atrets per la frescor de l’aigua dolça i bruta.

L’esparralló del conte, panxut, xicotet i despert, un pillastre que es bellugava pels amagatalls i racons del golf amb disgust greu de la seua família, acabava de vore caure a tots els seus entre les malles d’una xàrcia. S’hi va salvar per lleugeresa i, com que era un perdut i els sentiments de família no estan molt arrelats en la seua espècie, només se li va ocórrer pegar a fugir mar endins, movent graciosament la cua, com si volguera dir:

–Em salve jo i muira la família. Millor és l’aigua tèrbola que l’oli de la paella.

Però prop de l’entrada del port va sentir un poderós ronquit que commovia les aigües, com si el terra de la mar s’esgarrara.

L’esparralló es va deixar caure en línia recta i, en una fondalada oberta per les dragues en el fang, va vore estovat com un canonge un reig corpulent que pesava quatre arroves com a mínim. Un animalot insolent i perdonavides que dominava en tot el golf i, només movent una brànquia, feia tremolar tot l’eixam escatat.

Quina manera de dormir! Cansat de les aigües verdes i tranquil·les carregades de calor i de llum, li plaïa la frescor i la mitja foscor del fang líquid que rossegava el riu; roncava com si s’estiguera en una alcova amb les cortines corregudes.

L’esparralló va voler passar una bona estona amb aquell personatge terrible, però les seues males intencions no anaven més enllà del desig de divertir-se a costa seua i es va limitar a passar i tornar a passar pel nas pantaixant del colós, fent-li cosquerelles amb les fines pues de la cua.

Però bo era el reig per a inquietar-se amb cosquerelles. Deixà de roncar i es va incorporar una miqueta, movent la cua poderosa. Però es va gitar cap a l’altre costat i va seguir bramant amb la tranquil·litat de qui, segur de la força que té, no tem perills.

–Animal! –li cridava el peixet al costat d’una brànquia–. Animal, desperta’t!

–Eh! –exclamava el reig entre dos ronquits amb una veu ronca de borratxo.

–Que et despertes. Hi ha per ací un betlem de mil dimonis. La gent de Natzaret ha iniciat una ofensiva i s’enduen a milers dels nostres com a presoners.

–Ja vos ho fareu! Això va amb la morralla i no amb persones de la meua classe.

–Per a tu també n’hi ha. Per dalt va la barca del Toto explorant i si ha sentit els ronquits, ara mateix tens ací el bolitjó de cordes i demà pares a la pescateria fet cinquanta trossos.

–Cinquanta dimonis! –va roncar amb fúria el reig.

I amb una cuada furiosa va abandonar el llit de fang, es posà en postura d’escapar-se mentres a l’astut esparralló li tremolaven totes les escates amb les convulsions d’una rialleta aguda i insolent.

El reig va sospitar en vore que prenien de broma la seua prudència i, avançant el cos cap a l’animalet diminut, va voler reconéixer-lo en la semifoscor.

–Eres tu, canalla? Acabaràs malament. I si no fóra perquè em dirien ingrat, cosa que no correspon a una persona de la meua edat i el meu pes, ara mateix t’engolia. Creus tu, mocós, que em fan por tots eixos que vénen a buscar-nos al fons de l’aigua? Sóc massa guapo per a deixar-me agafar. Pregunta-li a eixe Toto, de qui parles, quantes vegades li he trencat el bolitjó de cordes d’una morrada. Si repetisc moltes vegades la festa, l’arruïne. Però tinc consciència: abans de fer mal a un pare de família m’estime més pegar a fugir a temps. I em va tan bé amb eixe sistema que, mentres els de la meua família han mort per falta de respiració a la platja, jo m’escape sempre i ací m’han de caure les escates de vell.

–Jo igual –va dir amb petulància el peixet–. Els meus s’han deixat rossegar. Però a mi no em falta lleugeresa i ací pare. És cosa gran ser xicotet.

–Fora d’ací, bestiola roín. El que importa és ser gran com jo, amb més forces que un cavall i capaç d’emportar-se per davant d’una espenta totes les xàrcies d’eixos pelacanyes.

I per a demostrar la seua força, en no arriba a un segon va pegar dos o tres cuades amb la mala intenció d’agarrar desprevingut l’esparralló i amb tanta espenta que, si l’agarra, el rebenta.

Però el pillastre es va fer a un costat oportunament, desconfiat per carícies tan vilanes.

–Sí que eres fort, sí. D’acord. Si no salte, em parteixes. I això no està bé entre persones decents que han de ser agraïdes. Però, en canvi, sóc més lleuger, córrec més que tu. Mira com la cua no m’atrapa.

–Tu córrer més? Clec, clec, clec!

Tan graciosa era l’afirmació del petulant peixet que el reig es rebolcava amb convulsions de tant de riure. I les riallades, sonores com ronquits, feien agitar l’aigua.

–Calla, condemnat, que el Toto deu caminar per dalt.

L’advertència retornà al reig la serietat. Però li molestava que aquell animalet insignificant portara a col·lació a cada moment el nom del pescador i va voler venjar-se.

–Que tu corres més? –va dir amb la seua expressió de perdonavides tossut–. De seguida ho vorem. Fem una aposta: vejam qui arriba abans al cap de Sant Antoni. Apostem... Si jo arribe abans, et deixaràs menjar en castic a la teua fanfarroneria. I si quede ressagat, et protegiré sempre i seré el teu serf. Què et pareix, xicotiu?

Pobre esparralló! Li tremolaven totes les escates en vore’s ficat en discussió amb bèstia tan perillosa, però, entre ser devorat al moment o al cap d’unes quantes hores, va optar per la darrera opció.

–D’acord, grandàs –va contestar amb una rialleta forçada–. Quan vullgues, comencem.

–Anem a les aigües verdes, que ací està tèrbol.

I lentament, movent amb indolència la cua, com dos bons amics que ixen a prendre la fresca, el reig i l’esparralló van arribar al lloc on s’aclarien les aigües amb un dolç to de maragda líquida.

El gegant va pegar unes quantes cuades alegres, va roncar fent agitar l’aigua amb bambolles sonores i es va posar en posició de córrer.

–Mira, xicotiu, sé que et quedaràs arrere, però no penses a fugir, perquè et buscaria per tot el golf. Encara que grandàs, no sóc tan bèstia com creus.

–Més poques paraules i a la carrera.

–Ja, xiquet?

–En voler.

–Ja, vinga!

Cavallers, quina manera de córrer! Aquell reig era una tempesta. Amb la primera cuada va eixir com un llamp, embolcallat en la bromera, amb una ostentació de mil dimonis. Tan cec anava que quasi va estampar els morros contra la proa d’una fragata anglesa carregada de guano que havia naufragat feia vint anys i estava afonada en l’arena, com una carronya corcada pels milers de peixets que s’albergaven al ventre.

Avançà sense adonar-se de la topada, pantaixant, enfurit, movent al mateix temps cua, aletes i brànquies d’una manera vertiginosa, amb un soroll i una agitació que commovia tot el golf.

I l’esparralló? Pobret! Va voler seguir l’enemic corpulent, però l’agitació de la bromera l’encegava, l’ondulació violenta produïda per cada cuada del reig el feia perdre camí i, al cap de pocs minuts, se sentia rendit per una carrera tan folla.

Però l’animalet panxut era un sac de malícies. Esforçant-se, va arribar fins al cap del reig i, fixant-se en les grans brànquies que s’obrien i tancaven amb moviment automàtic, va fer una evolució afortunada i es va colar per una.

No s’hi estava malament. Viatjar debades, a doble velocitat i gitat en aquell niu folrat d’escarlata suau era una sort.

–Clec, clec, clec –reia sorneguerament el peixet alhora que aguaitava per la finestra del seu refugi.

I el reig pegava un bot, murmurant:

–Este animalet vil m’atrapa. En sent el riure burló. Vinga, corregam!

I cada rialla de l’esparralló era com una esperonada per al peixot.

Quina carrera més boja! Aquella cua poderosa batia els algars profunds. I en l’espai verdós suraven arremolinades les herbes marrons, mentres que les larves, les indefinibles mucositats que vivien misteriosament al si dels femers submarins, eixien escopetades, fugint de l’assot brutal.

Després dels algars, els tossals submergits, aquells penyalars en les coves dels quals jugaven els peixos acabats de nàixer, transparents i diàfans com a ombres.

Quina espantosa revolució portava el reig a eixos llocs tan tranquils!

El coneixien bé per les bestieses que feia, pels capritxos de baladró que alarmaven tot el golf. I les plantes submarines que entapissaven els penyals agitaven les cabelleres punxegudes i verdes, com si volgueren cridar amb angoixa:

–Atenció, que arriba el foll!

Les petxines, gent tranquil·la que fuig de l’escama, en vore aproximar-se el remolí de bromera i les cuades furioses, es replegaven temoroses, tancant hermèticament les dos fulles de la seua vivenda negra; els eriçons s’amuntonaven, formaven el quadre i presentaven per tots els costats els feixos de baionetes ben agudes; els calamars tenien tanta por que s’embolcallaven en la seua diarrea de tinta; les mussoles treien entre les pedres els caps xatos i ventres tigrats amb una inquietud tremolosa; les petxelines s’agarraven a la roca amb més força que mai; els llagostins ocultaven la seua transparència de nacre davall la brillantor d’algun caragol de mar buit; els molls fugien en bancs, escampant-se com l’espurneig brillant d’una foguera atiada, i en aquell món verdós i inquiet, el pas veloç de l’enfurit animalot produïa entre els remolins de la bromera una agitació de carmí i plata, d’escates que emetien en fugir reflexos fantàstics i cues que s’agitaven amb l’ansietat del pànic.

Hi hagué prou amb una raspallada del reig per a arrancar-li un parell de potes a una llagosta. I la pobreta, recolzada en un moll que es prestava a ser el procurador, va mamprendre la marxa cap a les Columbretes per a demanar justícia i venjança a algun tauró dels que ronden per aquelles illes.

Dos alegres dofins, que acabaven de berenar-se una tonyina putrefacta, alçaven els morros de porc i es burlaven del seu amic, cridant:

–A eixe, a eixe que és foll!

I deien la veritat. Si no era foll, poc li faltava. Aquella maleïda rialleta de l’esparralló la tenia sempre a les orelles. I el pobre animal corria i corria, esperonat per la vergonya de ser vençut. Per sort, en l’horitzó verdós i confús van començar a marcar-se les masses negres dels contraforts submarins del cap amb les seues profundes coves, on les senyores del golf en estat anaven a pondre sobre el tapís d’herba fina els seus innombrables ous.

El reig, bufant, que ja no podia amb l’ànima, arribà al costat de les roques i va dir amb un ronquit angoixant:

–Ja he arribat.

Però la veueta va contestar amb so de falset:

–Jo primer.

El pillastre acabava de saltar des de l’interior de la brànquia i gallejava davant del morro del cansat reig, com si haguera arribat molt abans.

Aquell animalot simple no sabia què fer. Va sentir temptacions de pegar una trompada a aquell animalet insolent que el convertira en xitxines. Però, encorbant-se, es va posar diverses vegades la cua entre els ulls i es va rascar amb expressió reflexiva.

–Bé –va roncar per fi–. En això hi deu haver trampa, però la paraula és la paraula. Mocós, mana el que vullgues. Seré el teu criat.

I el vell pescador, acabat el conte, somrigué i féu l’ullet maliciosament. Allò era dels temps en què els peixets parlaven, però tenia intríngulis. Que no l’endevinava? Doncs era senzill. En este món pot més el llest i l’astut que el fort, que tot ho aposta al cor i la impetuositat; que val més ser esparralló xicotet i maliciós que reig enorme i fava; que envestint-ho tot de cara i atropellant-ho tot només s’aconsegueix ser vehicle del llest, que s’amaga en la ganya per a eixir a temps.

I el vellet em mirava amb tal expressió de malícia i llàstima que em vaig fer roig, murmurant cap a dins: «Este home em coneix».

Conte extret de Contes Valencianseditat per Llibres de l'Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next