LA DUI valenciana: entre àustries i borbons o quan els valencians no eren "equidistants"

La realitat mana. Espanya esmola sabres, ara els diuen article 155. Ens volen submisos, als catalans estrictes i als altres, als que ens pretenen assimilats i "muelles. Això de "muelles" ho etzibava, als valencians, l’espanyolíssim comte-duc d’Olivares cap al 1640. El Principat lluitava per la seua llibertat i ací –tu veges!– "muelles" o, el que és el mateix, «equidistants», que és la paraula que ara han posat de moda els de la progressia autòctona que es deleixen per continuar ofrenant glòries al Sr. Borbó que habita a Madrid. Què us diré? Fa, però, tres-cents anys, els valencians reaccionaren. Les potències europees no s’avenien a qui coronar com a Rei Catòlic i –vatua!– la dependència de Madrid, ciutat i monarquia depredadora, havia afartat, definitivament, els habitants del país que fundara Jaume I al segle XIII. Això del saqueig de les arques públiques ja fa segles que ho patim. Ara bé: Europa llavors no féu l’orni, com ara mateix fa la UE. I –important!– les autoritats valencianes no xapotejaven en la pusil·lànime equidistància.

Una querella successòria, el francès duc d’Anjou Felip versus l’arxiduc d’Àustria Carles; un conflicte europeu, la França de Lluis XIV contra la resta de potències europees; i, a més a més, el vell antagonisme peninsular. I és que, diguen el que diguen, Castella –digueu-li si voleu Espanya– és Castella i punt, no gens disposada a negociar, avenir-se, amb les perifèries peninsulars. D’ací que els portuguesos pegaren a fugir, en 1640. Castella es manifestà majoritàriament pel príncep francès. Sabeu per què? Perquè pretenia aplicar la mateixa medicina assimiladora que el rei de França aplicava al seu regne. Òbviament, catalans i aragonesos recelaven d’un rei al dictat de Lluís XIV. La guerra que esclatà els vingué, als castellans de l’oligarquia hegemònica, com anell al dit. Com l’article 155 de la constitució postfranquista espanyola que ara proclamen a tort i a dret, era l’oportunitat per a redreçar allò que el comte-duc d’Olivares no pogué acabar: sotmetre per dret de conquesta catalans i aragonesos.

L’1 de novembre de 1700 traspassava sense successor el rei Carles II, dit "l'Encisat" (estava com un llum), home de naturalesa malaltissa que, finalment, per una conxorxa d’interessos –els de l’IBEX 35 d’aleshores– nomenà hereu universal el nét del rei francès Lluís XIV, el duc d’Anjou. En contra de tal disposició testamentària es formà l’Aliança de l’Haia (1701), formada per la Gran Bretanya, Holanda i Àustria, que un any després declarà la guerra a França. Ja tenim l’embolic armat! En 1703 s’hi uniren Portugal i Saboia. Lluís XIV només contava amb els seus efectius i la indecisió dels nous súbdits del seu nét. Fins i tot aleshores, a Castella, hi havia el Pablo Iglesias, Garzón i Urkullu de torn, que dubtaven. En 1704 s’iniciaren les acciones aliades a la península (conquesta de Gibraltar, amb participació catalana) i les primeres temptatives de desembarcament en terres valencianes. Al principat català –inclòs el Regne de Mallorca– i als regnes valencià i aragonès, rivals tradicionals de França, es conspirava a favor de Carles d’Àustria. Un estol aliat imponent recalava a Lisboa en juny de 1705. Salpà el dia 28 de juliol rumb a Barcelona. El 20 de juny la Generalitat de Catalunya havia subscrit un acord amb el govern britànic per a capgirar el seu encaix en la Monarquia Catòlica, ara amenaçat per la intromissió francesa. Val a dir que, d’antuvi, Felip (IV per a catalans septentrionals i meridionals) havia estat reconegut rei, però –vaja– defraudà des del primer dia.

Proclamació de Carles III a Dénia

Basset pren València

El 10 de agost la flota aliada fondejà davant Altea (Marina Baixa) i set dies després el mariscal de camp Joan Baptista Basset i Ramos, el cabdill austriacista valencià, desembarcà a Dénia i proclamà Carles III rei de València. Ja tenim, doncs, la DUI de l’època muntada. Bé, era una declaració, era unilateral i era també de sobirania si ben bé no d’independència: era triat el rei. Les proclames de Basset, tot abolint tributs i càrregues senyorials en nom del rei contribuí en gran mesura a adherir a la causa la pagesia valenciana. A més a més, a la Marina, les ferides de la Segona Germania, revolta antisenyorial que esclatà en 1693, encara continuaven obertes. També s’uniren a la causa austriacista les classes populars urbanes. Basset tingué el suport de la menestralia i de la burgesia incipient, i també d’un sector de la noblesa, foralista empedreïda, que vigilava zelosament les llibertats del Regne. Com veieu, transversalitat total. El programa de Basset il·lusionava. I és que s’obria la possibilitat de trencar amb un passat atziac, de submissió i dependència política a uns reis depredadors instal·lats a Madrid. Grups de maulets sorgiren ací i allà, un vertader exèrcit popular, abolint impostos i drets feudals, protagonistes d’una autèntica revolució social. En contra d’ells s’alineaven els botiflers, oimés membres l’alta noblesa i l’alta jerarquia eclesiàstica, els partidaris de Felip V –IV de València–, que no per això unionistes, que ningú aleshores advocava per la liquidació del Regne.

Felip V (IV de València)

L’exèrcit maulet, des de la Marina i la Safor, partí cap a València, pràcticament desprotegida. El contingent del coronel català –català del Principat– Rafael Nebot s’havia passat als insurrectes. El virrei, el castellà marqués de Villagarcía, es trobà impotent per a fer front a la situació, amb el cap i casal popularment lliurat a la causa austriacista. Així les coses, el mariscal Basset i el seu exèrcit de camperols es presentà davant les portes de València el 16 de desembre de 1705 i el 18 el mariscal austriacista s’apoderà de la capital del Regne. Basset imposà una política populista amb abolició d’impostos i confiscacions de béns dels enemics de la causa. En definitiva, una revolució. Com en tot esclat revolucionari, la plebs assaltà els palaus de la noblesa i no hi mancaren els avalots i les venjances privades (la Brunete mediàtica diria hui dia "fractura social"), tot i que no tant com el botifler Josep Manel Minyana exagera en el seu llibre De bello rustico valentino. La ira del populatxo s’adreça també contra les persones i propietats franceses, molt afavorides amb el canvi de dinastia i que àdhuc Minyana acusa de practicar "un lucre menyspreable i maldestre". Si bé el baix clergat donà suport a la causa de Basset, no així ho féu l’alta jerarquia, encapçalada per l’arquebisbe Antoni de Cardona-Borja i de Sotomayor, que s’exilià a Biar. València en mans austriacistes i sense cap exèrcit filipista (o policia Piolín) a prop, el Regne proclamà rei Carles III. Un rei –val a dir-ho– triat pels valencians o per una bona part dels valencians, que, a la manera de l’època, exercí el seu particular –permeteu-me la llicència– dret d’autodeterminació. Ostres!: no eren equidistants llavors.

Carles III de València, posteriorment l'emperador Carles VI d'Àustria.
III

El virrei Cardona

No tota la noblesa regnícola, en absolut, s’exilià i no foren pocs els que donaren suport a la causa de Carles III. Ara bé: la revolució bassetista els sorprengué. Vet ací els dubtes i els temors. En definitiva, si ningú paga, de què han de viure els nobles. Encara hui és un misteri si Basset, home de confiança del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt (darrer virrei al Principat de Catalunya de Carles II), actuà de motu proprio o instigat per l’arxiduc. Carles III mai no censurà el capteniment de Basset, però també és cert que tampoc el ratificà. La nova cort instal·lada a Barcelona, el 23 de gener de 1706, el rei de catalans estrictes, valencians i aragonesos, nomenà virrei del Regne valencià a Josep Folc de Cardona-Borja i d’Erill, home de l’alta noblesa valenciana, que havia estat ambaixador de Carles II a la cort de Viena.

Cardona arribà a València amb la intenció de reorganitzar l’administració regnícola i posar fi als "excessos" de Basset. Era, per damunt de tot, un aristòcrata. Concedí visats per a aquells que volgueren marxar i proveí els càrrecs de l’Audiència (per a entendre’ns, el Tribunal Superior de Justícia, però amb funcions de Tribunal Suprem, car el valencià era un Regne sobirà), vacants per haver estat ocupades per felipistes. Cardona, finalment, s’enfrontà a Basset. Ara be: sense un exèrcit donant-li suport, fou debades. València era de Basset i els maulets.

El comte de Peterborough

La revolució maulet, tanmateix, es desenvolupava en el context d’una guerra internacional, els resultat final de la qual era impredictible. L’exèrcit filipista ―la brigada Piolín d’aleshores― es retirà del Principat. Val! Se’n van del Principat i a on van a parar. Punyetes, a València! Eren els Piolín ―l’exèrcit― de Cristóbal de Moscoso, comte de las Torres, que entra a sac a l’Horta. Exèrcit de debò, de 4.000 homes, armats fins a les dents, poc podien fer contra ells els entusiastes milicians de Basset. Calia reforços militars, urgent! Aleshores allò de la resistència pacífica no s’estilava. Ara, disculpeu, tampoc, que tard o d’hora vénen les bastonades. Fins al moment, l’únic exèrcit professional al Regne era el del riudomenc Nebot i les partides de l’hugonot francès al servei d’Anglaterra Jean Jonas. Aquest havia contingut els filipistes que controlaven el nord del Regne. Carles III envià a València un exèrcit de 8.000 homes: 6.000 britànics i 2.000 catalans del Principat i maulets de les poblacions per on passava. El seu comandant era Charles de Mordaunt, tercer comte de Peterborough i primer de Mommouth. Era el responsable de la derrota del castellà Moscoso al Principat. Ara l’empaitava a terres valencianes. El 3 de febrer de 1706 Peterborough arribà a Sagunt, defensada per l’irlandès felipista Daniel Mahoni, que capitulà de seguida. A l’endemà el general anglès entrava a València.

Charles de Mordaunt, comte de Peterborough

Peterborough a València, l’amenaça de Moscoso s’esfumà. Ara bé: l’arribada de l’exèrcit regular austriacista significà també la tornada a l’ordre «constitucional» valencià. L’experiència revolucionària bassetista s’acabà de sobte i per la via ràpida, sense caldre cap mena de 155 o semblant. Ah! Però era l’ordre "constitucional" (foral) valencià. Els castellans eren, de moment, cames ajudeu-me camí de Castella. Peterborough alliberà botiflers (pretenia el «diàleg» sempre impossible) i perseguí els capitostos bassetistes. Primerament, però, es desféu de Basset, a qui envià a Xàtiva. El carismàtic Basset fora del cap i casal, el virrei Cardona i el general Peterborough empresonaren els líders bassetistes (Francesc de Villanueva, Domènec Barco i Francesc Garcia d’Àvila), acusats de malversació de fons públics. Ostres! Com hui fan els tribunals al servei del postfranquista Regne d’Espanya. I també detingueren Basset, el 28 de juny. Dos dies abans l’arxiduc, Carles III per a catalans i aragonesos, havia entrat a Madrid. Ànima càndida! Pretenia ser rei d’Espanya.

Sis regiments anglesos més completaven el control militar aliat del Regne. Que quede clar, sobretot era una guerra internacional. A la fi de 1706 tot el país dels valencians era sota el domini austriacista amb la presa de les places meridionals. Basset fou detingut per soldats anglesos, dut a Dénia, després a Tortosa i, finalment, a Lleida. Peterborough no el volia ni en pintura al Regne. Acusat també de malversació, els motius del seu empresonament eren ben clars: polítics. Basset era el responsable d’una revolució que sollevava l’ordre social fins a límits que un general de Sa Graciosa Majestat no podia permetre. Però què s’empatollava aquest Basset?, devia pensar. I a la presó continuà Basset fins que es capgirà la truita i ara eren els austriacistes els que eren empaitats pels exèrcits coalitzats de castellans i francesos. Carles III d’Àustria, a Madrid, féu el ridícul i marxà amb la cua entre les cames.

La derrota

La campanya castellana de Carles III fou un desastre. El cabdill austriacista no trobà a Castella el suport que sí que tenia a la Corona de catalans i aragonesos. El rei ―era rei dels valencians― arribà a València el 30 de setembre i jurà els Furs davant el bisbe de Sogorb, Antoni Ferrer i de Milà. Aquest era un individu ―atenció!― que practicava amb molta cara l’ambigüitat política: austriacista quan convenia i filipista també, si s’esqueia. No debades, protegí un bon nombre de botiflers. O, vaja!, potser era un «equidistant» avant la lettre, com eixos ―o eixes― de hui dia que fan de la política modus vivendi i acaben veient ectoplasmes. Carles III convocà les Corts, de seguida aplaçades sine die, i tractà de reconciliar-se amb la noblesa i Església botifleres (ai quina creu l’Església valenciana!). Com? Restablí el pagament dels tributs abolits pels bassetistes. Òbviament, ja imaginareu el desencís dels valencians, dels que no eren nobles ni rics i panxuts eclesiàstics. Els maulets se’n feien creus: i total fava, igual estic que estava, devien pensar. El 7 de març de 1707, davant la imminència de l’ofensiva francocastellana, Carles III marxà de València. Els valencians ja no li tornarien a veure el pèl mai. Ah!: i amb ell marxà Peterborough.

L’ofensiva borbònica s’havia iniciat en octubre de 1706, tot aprofitant els intents infructuosos dels austriacistes de conquerir Murcia. L’11 d’octubre caigué Oriola, sotmesa a saqueig (tal fou el trasbals que fins li prengueren la llengua), i el 21 capitulava Elx, ciutat que havia confiat en l’austriacisme la possibilitat de tornar a la corona reial. Els exèrcits borbònic i austriacista s’enfrontaren el 25 de abril de 1707 a Almansa. Paradoxalment, per a ser una batalla que marcà el futur del Regne, no hi participà cap valencià, i les forces aliades, comandades per l’hugonot francès al servei d’Anglaterra Henri de Massue, comte de Galway i marqués de Ruvigny, estaven formades per regiments britànics, portuguesos (marques de Das Minas) i holandesos (comte Donha), en total 22.000 homes, mentre els més de 25.000 francocastellans eren dirigits per James Fitz James, duc de Berwick, fill il·legítim de Jaume II d’Anglaterra.

Batalla d'Almansa, per Ricardo Balaca

La derrota aliada ―que segles després Winston Churchill comparà amb el desastre britànic davant els alemanys a la primera fase de la II Guerra Mundial― obrí als felipistes la reconquesta del Regne valencià amb un insaciable desig de venjança. Destrossat l’exèrcit regular aliat, només hi restaven, al Regne, els contingents de naturals enquadrats en partides de miquelets, que poc pogueren fer davant l'imparable avanç borbònic. El duc de Orleans, Lluís de Borbó, convertit en cap dels borbònics, exigí la rendició de València i tan aviat arribà la notícia al cap i casal la població s’amotinà. A diferencia de Xàtiva, que mai no capitulà i fou presa per les armes el 17 de juny, el Consell de la capital del Regne es disposà a capitular només tenir coneixement del desastre a Almansa. Melcior Gamir, "jurat en cap", negocià vergonyosament la rendició (com li agradaria hui al Sr. Rajoy que fera el Sr. Puigdemont) i prengué les mesures oportunes per a pacificar la ciutat: foragità els maulets partidaris de la resistència a ultrança. Sabeu com els deien a aquest maulets? Els deien "catalans". Els maulets foren desarmats i el 8 de maig els felipistes entraven a València, quasi coincidint amb l’alliberament de Basset sense càrrecs. Coneixedor de la capitulació del cap i casal, Basset anà a Dénia a organitzar la resistència. Mentrestant, el que restava al Regne d’efectius anglesos, holandesos i portuguesos es retiraren al Principat. El 29 de juny Felip V ―V de Castella-Espanya― abolia, aconsellat pels seus consellers i llepaculs castellans, els Furs i posava punt i final a l’existència del Regne dels valencians. Hi hagué protestes botifleres, però fou debades. València fou annexionada a Castella i els botiflers que protestaren (Lluís Blanquer i Josep Ortí) foren tancats a Pamplona. Dénia resistí fins al 9 de gener de 1708 i a Alacant una guarnició d’anglesos i naturals del Regne resistí les envestides borbòniques fins al 20 d’abril de 1709.

Alacant, la darrera plaça valenciana que caigué en poder dels borbònics.

Alacant

Alacant era una de las dues places fortes del Regne, l’altra era Peníscola. L’exèrcit de Berwick assetjà la ciutat en novembre de 1708. Bombardejada del 9 al 17 d’aqueix mes, finalment, la guarnició anglesa que la defensava i els miquelets locals, sota el comandament del coronel britànic sir Richard Siburch, governador de la plaça, es retiraren a la fortalesa del tossal Benacantil. Els felipistes, que assetjaven el castell, decidiren fer una mina amb 1.200 quintars de pólvora el 29 de febrer. L’explosió provocà l’esfondrament de part de la fortalesa i la mort de l’heroic coronel anglès. Britànics i miquelets encara resistiren fins al 20 d'abril.

Felip V era, doncs, senyor del Regne valencià, convertit en província castellana. La guerra, tanmateix, continuà fins a la Pau d’Utrecht (11 d'abril de 1713). Els catalans del Principat encara oferiren resistència, amb participació de regiments valencians, fins a la definitiva caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat