Vivia jo, en aquell moment, en el pis segon i tenia per veí, en el primer, a don Andrés García, fiscal de professió. Figura arrogant amb molts cabells blancs a la barba. El millor mosso dels qui vestien toga amb volantets en l’Audiència. Un home, al cap i a la fi, que realitzava en l’aspecte físic l’ideal de la justícia serena, majestuosa i imponent. Cada vesprada, en baixar l’escala, sentia els mateixos crits a través de la porta: «Pilín! Vida meua, rei dels pillastres! Vine ací, príncep d’Astúries!».
Era la família que es lliurava en cos i ànima al culte del seu ídol. El fiscal, que acabava d’arribar, afamat, aclaparat pels seus excessos d’eloqüència que enviaven gent a presidi, abraçava la dona i tots dos reien i cridaven com si no estigueren bé entorn de la bressolera, que mantenia al braç el tirà de la casa, l’únic senyor, Pilín, un ravatxolet que a penes tenia un any i a qui només li feia falta pegar un crit lleu perquè els pares empal·lidiren d’inquietud i les criades corregueren atordides, no sabent com complir alhora tantes ordes contradictòries.
Quin matrimoni més especial! La dona era quasi una xiqueta, una senyoreta una mica figa molla que encara no se’n sabia avindre de ser mare. Mirava el marit amb respecte. Era tímida, de caràcter dúctil i, com sempre ocorre en els matrimonis desiguals per l’edat, on l’amistat supleix l’amor, don Andrés era pare i marit alhora, tenia compte de la mare i del xiquet.
L’única cosa que treia de l’apatia característica a la jove senyora era el menut, joguet rar a qui volia amb passió inextingible i que no s’assemblava a cap dels que feien les seues delícies cinc o sis anys en arrere. Molt li havia costat.
En la memòria, on se li esborraven les coses amb facilitat, quedava encara boirós i ombrívol el record d’aquells tres dies de turment, de poltre espantós, d’esglai i sorpresa més que de dolor, amb la casa amb un rebombori que es fot pels brams que pegava, i el marit suós, bufant, amb les lents insegures, preparant medecines i mamprenent, per maldestres, les criades. Però ja havia passat tot. No tornaria més. No, senyor. Ella ho assegurava amb una fermesa innocent que feia riure. I ara, com a premi als seus turments tenia un monyicot garrit, aquell xiquet de bolquerets de carn i os a qui tots els de casa li deien Pilín, en haver-lo batejat amb eixe nom tan extravagant la rústica bressolera, una criada basta que, segons qui, l’havien caçada amb llaç a les muntanyes de Xelva.
Al matí, quan el senyor era a l’Audiència salvant la societat a força d’oratòria indignada, la mare s’entretenia amb Pilín, i amb les aficions de col·legiala endrecera que la maternitat no havia extingit. Mare i fill tenien, moralment, la mateixa edat. Pilín bellugava les cametes com un gatet panxa enlaire a la catifa del saló, mostrant les seues rosades nueses. Udolant a falta de paraules, dient, sens dubte, en el misteriós llenguatge de la lactància, que sa mare era una boja. I ella, fent malbé els vestits luxosos que portava, els quals s’emportaven la mitat de la paga del fiscal, movent grotescament el seu bonic cabet despentinat, caminava a gatameus al voltant del xiquet, i feia el gos per a espantar-lo i, si les seues gràcies arrancaven una rialleta al consentit príncep d’Astúries, arribava a la demència de la seua borratxera afectuosa. Es tirava damunt d’ell, li agarrava el cap enorme cobert de pelets rossos, la «bola d’or» com deia ella, i quan Pilín ploriquejava pròxim a la sufocació, la carícia baixava tèbia, afectuosa, i la infantil senyora, amb tanta unció com si adorara la santa faç, besava furiosa les natges rosa del monyicot, amb eixa força d’estómac que només tenen les mares.
I ell? Estava extraordinàriament ridícul en l’adoració d’aquell monyicot que li arribava amb quaranta-cinc ben fets. La mare i el xiquet eixien a rebre’l a l’escala. I els veïns véiem com després de menjar-se a besos a Pilín el pujava al be i entrava dins, caminant amb majestuositat, com un sant cristòfol amb copalta i lents. I pensar que per davall del bigot encara li bellugava «la vindicta pública, l’espasa venjadora de la llei, l’acusació justa…», totes les paraulotes amb què regalava vint anys de presidi al primer que queia en la seua mirada iracunda d’acusador!
Els periòdics en lloaven l’eloqüència, la lògica amb què formulava les acusacions, però ell feia cas dels elogis com si foren dirigits al Gran Turc. La fama li tenia igual. L’única cosa que l’enorgullia era ser pare de Pilín i que la dona, que abans era tan poqueta cosa, tinguera uns pits grossos, forts, sempre plens i l’abnegació prou rara de criar el fill. Eixia poc de casa. La paperassa judicial i Pilín l’absorbien. I als matins havia de fer un esforç penós per deixar el xiquet a la mare i anar-se’n a l’Audiència. Quins ministres els de Justícia! De segur que no eren pares. Perquè, vejam, què perdria la magistratura si ell portara Pilín a la Sala, i l’assentara al seu costat perquè presenciara els triomfs del pare?
Les nits eren terribles per a don Andrés. Els pisos de cartó i barandats de paper que fabrica l’arquitectura moderna ens permetien als veïns sentir-ne els passos desesperats, les cançonetes a mitja veu amb què intentava aplacar aquell canalla que portava al braç somrient de dia, però malhumorat de nit. I amb el gust especial que ningú dormira a casa. Pobre don Andrés! Recordant murmuracions de les criades, me l’imaginava pegant voltes pel saló. En cos de camisa. Les cames nues. Amb sabatilles. I, no obstant això, greu i digne. Lluint la barba d’apòstol i les lents brillants amb la mateixa majestuositat que quan, creuant-se la toga damunt del pit, s’assentava al banc terrible. I en comptes de riure’m, m’infonia respecte la santa paciència d’aquell home, que es veia pare quan ja caminava cap a la vellesa i que, per aplacar l’energumen que portava al braç, passava la nit cantant cançonetes amb veu de falset i recordant les òperes sentides quan era estudiant, mentres la senyora roncava cara a la paret.
Però, en canvi, de dia allò era un goig. Cap dels ascensos que havia tingut li havia produït una impressió tan profunda com les monades del fill. Quan Pilín contreia la careta amb un somriure, marcant els clotets adorables de les galtes, don Andrés el commovia amb les seues riallades de gegant bondadós. I si el menut feia un dels seus rugits d’alegria, que pareixien el crit de guerra d’un apatxe, el respectable fiscal saltava i cridava com si no estiguera bé. I després, quin plaer allò de sentir en la barba les manetes tremoloses que li estiraven tossudament els pèls! I quins tremolins més dolços se sentien en acariciar el cap cabellblanc que bategava entre els ossos tendres i mal units!
Allò era una borratxera d’afecte. Una idolatria molesta per a les criades, ja que sovintejaven les ordes: «Tanque vosté aquell balcó, no es constipe el xiquet», «Xiques, pareu compte, que pot caure el senyoret».
En aquella casa es vivia només que per a ser esclau del senyoret. Abans, un no res de pols a la taula del despatx posava furiós a don Andrés. I ara, els alguatzils, en arreplegar els documents, entropessaven amb alguna sabateta de la grandària d’un clafoll d’anou i feien carasses davant certes taques sospitoses en els respectables folis.
Perquè, això sí, el monyicot, encoratjat per la servitud dels majors, era un anarquista terrible, un assolador del que hi havia, que reia com un bandit quan aconseguia ofendre amb el més atroç dels insults la justícia humana. No l’entrava al despatx i el posaven a la taula sense que en fera una de grossa. I mentres el pare, enfavat i amb la ploma en alt, li parlava com si el poguera entendre, ell somreia hipòcritament. I, mentrimentres, jas! Amollava per baix una protesta sorollosa que inutilitzava algun escrit de conclusions en el qual el pare amuntonava paràgrafs d’estil elevat, demanant garrot vil per a qualsevol enemic de la societat. I no hi havia manera d’enfadar-se de veritat. Posava el crit al cel davant d’aquella ofensa irreparable que llançava una taca «indeleble» sobre el ministeri fiscal. Feia fora del despatx la mare i el fill, acusant-la a ella de l’atemptat. Però al cap de pocs minuts ja era allí la senyora, rient com sempre, amb Pilín disfressat grotescament. Aquella xirivia adorava la boqueta de vell del seu xiquet. Deia que en riure tenia cert aire de pallasso i trobava divertit enfarinar-li la careta amb les pólvores del tocador i posar-li al cap un cucurutxo de paper, una caperutxa de mag prodigiós. No queia en les mans plec de paper d’ofici que no convertira en caperutxa per a Pilín. I era digne de sentir el cor de rialles que esclafien al despatx en vore aquell cucurutxo. Reia la mare la invenció, tantes vegades repetida, l’acompanyava el fiscal amb unes rialles ben sorolloses, i fins i tot Pilín xillava molt satisfet de la fatxa grotesca que feia.
Però tot no eren alegries per a don Andrés. El felicitaven moltes vegades pels triomfs com a orador. Pels elogis de la premsa.
–Ah! Sí. Els periòdics… –contestava amb distracció–. Home, a propòsit. Este matí parlaven de la diftèria. Sap vosté els estralls que fa eixa malcarada? Oh! Quina cosa més terrible per als xiquets!
Ho deia d’una manera que no donava lloc a dubtes. Ah! Si la tal diftèria es personalitzara, si es convertira en un ésser de carn i os i la tinguera ell al banc dels acusats… No tindria miraments amb el que li tiraria damunt. I la terrible malaltia degué ofendre’s pels mals pensaments de don Andrés i, un dia, pataplaf! Va entrar per la porta i el primer anunci que va fer va ser estrényer la gola a Pilín.
Déu! Allò va ser una catàstrofe que ho va regirar tot instantàniament, semblant a l’explosió d’una bomba, a l’incendi d’un buc, on tots corren espantats pel perill, sense saber què fer.
Vosaltres, infeliços, que vestits de drap marró rossegueu una cadena a Ceuta i se vos obri la carn en recordar les paraules terribles d’aquell que vos acusava, haguéreu sentit sorpresa en vore l’home, auster com la llei, infrangible com el castic, indignat com la venjança, ara pàl·lid, nerviós, passant les nits inclinat al bressol, estremint-se davant d’una respiració ronca, asfixiada, ocultant-se en els racons per a llevar-se les lents i passar les mans pels ulls alhora que cridava amb accent desesperat: «Pilín, fill meu. No et muires!».
Però, per roïns que sigau, no hauríeu gojat amb la caiguda de l’home inexorable en vore’l en acabant ombrívol, reconcentrat, davant del mateix bressol cobert de flors blanques, passant la mà tremolosa al front pàl·lid de Pilín, gelat amb eixe fred especial que puja pel braç fins al cor i mirant ara i adés al cel amb expressió desesperada. Com si per allà dalt caminara algun pròfug contra el qual preparava la més terrible de les acusacions.
Pobre Pilín! Què has fet? No més caputxes. Ja no et burlaràs més de la llei llançant la teua protesta sorollosa sobre la vindicta pública. El teu bressol etern serà eixa capseta blanca, coqueta, encoixinada com una bombonera, que ton pare mira amb ganes de desfer-la d’un puntelló. Ja no tindràs qui t’acaricie la pell fina, qui et bese la cara redona amb la qual escopies la justícia. La teua esclava ara mira la paret amb fixesa estúpida, oberts els ulls com a plats, amb la sorpresa i el temor d’una xiqueta que veu trencar-se-li entre les mans el joguet més bonic.
Bé mamprens el teu viatge. El pare et col·loca sobre l’encoixinat de la barqueta blanca que et conduirà a allò desconegut. I te’n vas indiferent, sense que et facen estremir les llàgrimes que, esvarant darrere d’unes lents, et cauen damunt la pell. Ni et commouen els alarits d’algú que allà dins es pega cabotades contra les parets.
Al carrer sonen els càntics de la parròquia. Els senyors del marge, esquadró greu, estirat, de roba negra i barret brillant, t’hi veuen passar amb la indiferència de qui està acostumat a successos més greus. I mamprens la marxa als muscles de quatre xics reclutats a les porteries del veïnat, que expressen el seu dolor torcant-se el nas amb la mà que els queda lliure.
Ja és lluny ta casa, els estats on imperaves com a rei absolut. Ara només et queda la compassió oficial. Els laments de bona educació. Aquell seguici imponent i negre que t’abandona als afores, satisfet d’haver complit amb el company, xarrant una estona dels seus assumptes, mentres seguia el teu niu blanc. I nosaltres, els de la darrera fila, els qui et véiem un instant la careta en pujar l’escala i pensem ara amb tristor que no ens desvetlarà més el teu plor nocturn. Adéu, Pilín! Desapareixes en un buit d’eixa tètrica prestatgeria, on queden emmagatzemats i amb rètol els infinits productes de la mort. Digues adéu a tot! Al saló calent on et rebolcaves de sobines. A la mare, boja en les seues diversions. Al pare, que hauries fet ballar de cap per complaure’t el gust de vore d’eixa manera un representant de la més cruel i respectable de les professions. Vas vindre per mostrar la fragilitat de la comèdia humana, per fer vore que dins d’un acusador terrible hi ha sempre un home. I ara, diablet encantador, te’n vas satisfet del teu triomf. La nit que s’acosta serà ta mare. Adéu, carícies tèbies! La teua pell de seda, tan adorada, ja no tindrà més besos que els del vent i la pluja…
A la nit vaig entrar a cal veí. La senyora hi era dins, al saló, envoltada de les amigues, ofegant amb gemecs furiosos les frases fetes i els consols per encàrrec amb que l’aclaparaven.
Ell era al despatx, amb el cap entre els punys, mirant fixament amb els ulls de miop, enrogits i moradencs un cucurutxo de paper arrugat, l’última caperutxa de Pilín que casualment era a la taula. El buit de l’embut era sinistre. Tenia la mateixa expressió de buit fúnebre que es notava a la casa, lliure d’aquell monyicot que omplia tot amb els seus crits. Feia recordar el cap gros cabellblanc, la bola d’or que la mort s’havia engolit.
Em va escoltar distret. No tinc la seguretat que arribara a assabentar-se de les meues paraules. De sobte, li vaig vore estendre la mà automàticament i encasquetar-se la caperutxa al bescoll, com si sentira horror del buit que mostrava. Era molt grotesc! Les barbes de l’apòstol. La mirada vaga i extraviada. I la punxeguda caperutxa per remat.
Verdaderament, era ridícul. Tan ridícul que jo sentia un nuc en la gola. I unes quantes vegades em vaig fregar els ulls per impedir que brollara alguna cosa.
Conte extret de Contes Valencians, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
