Qui és l'últim?

5 novembre 2017 01:00h

El restaurant "Badalls" sempre era ple de gom a gom. Havia esdevingut el refugi perfecte per a una determinada classe social força desprestigiada darrerament. La majoria de clients que s'hi havien acostat aquell migdia –i els anteriors i els altres– feia hores que hi eren a la cua esperant que els arribés el seu torn. Curiosament ningú es queixava: romanien ajaguts en unes hamaques disposades a tall de pàrquing per tal de descansar en tot moment. Allà, ben repapats, mà sobre mà, i becaina rere becaina, s'hi estarien fins que el maître els avisés amb un xiulet escardat, i ells, amb tota la parsimònia del món, anirien xino-xano cap a la taula assignada, s'asseurien als respectius balancins i esperarien l'arribada del cambrer, el qual els cantaria la carta d'esma. Ells només haurien de picar l'ull quan anunciés el plat desitjat i, a continuació, esperar un parell d'hores per tal de donar temps als cuiners a preparar les menges encomanades. Mentrestant s'alimentaven dels badalls que ells mateixos generaven i que s'encomanaven els uns als altres. La sala, vista en perspectiva, semblava un ramat de xais aplegats per celebrar alguna cosa, no se sap quina, però, ja que allà ningú no piulava.

Al restaurant "Badalls" s'hi havia d'anar complint un perfil determinat, la definició del qual s'havia penjat a la porta d'entrada faria uns deu lustres. Tot client que no complís les condicions de mandrós en estat avançat era expulsat per "activista", per alterar la pau regnant del local.

Un cop servits els plats els comensals només havien de fer l'esforç d'acostar-se el cassó a la boca i empassar els aliments prèviament triturats a fi i efecte d'evitar mastegar-los i ensalivar-los. El que sí que feien a consciència era retenir-los llarga estona dins la cavitat bucal per assaborir-ne el gust. Més d'un s'hi havia quedat endormiscat de pur plaer.

I així, pausadament i pacífica, anaven fent els clients de can Badalls. Ni tan sols hi havia pressa per cobrar. Se suposa que hi havia l'amo al fons del taulell que portava els números, però aquests pesaven tant i tant que el bon home havia de fer una reparadora migdiada entre cobrament i cobrament.

Els que arribaven a sortir al carrer, un cop enllestit el llarg procés de restauració, tenien un trauma brutal: la gent caminava esperitada pels carrers, els cotxes anaven massa embalats i els neons publicitaris de la ciutat s'encenien i s'apagaven sense treva. Un guirigall insuportable, una agressió a l'esperit intolerable!

No era doncs d'estranyar que els clients del restaurant "Badalls" quan posaven els peus al carrer sentissin la poderosa necessitat de girar cua i entrar novament al local tot demanant: 

–Qui és l'últim?

Mercè Bellfort

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next