La Dama d'Elx: com els Jordis i els consellers de la Lacetània, presa «política» a Madrid

Ho hem llegit a Diari La Veu: el Congrés espanyol, a iniciativa del PSOE i Compromís, ha demanat al Govern d’Espanya la cessió permanent a Elx de la Dama d’Elx. Ah!: cal dir-ho, però amb el vot en contra del PP i Ciudadanos. Aquests dos ―ja veieu― van a la seua bola fatxendosament fatxa. Volen la Dama presa, políticament presa. No ho dic debades, que la Dama Franco la pretengué musa de la seua pretensiosa Espanya eterna i carpetovetònica. Per això la tenen presa, a la Carpetània bròfega i fatxenda, condemnada a ser lluny de la terra que la engendrà. La Dama, tot un enigma històric, la descobriren a Elx, però aviat en marxà. Els feixistes francesos del govern de Vichy la lliuraren al feixista Franco a canvi d’una altra obra d’art: un Velázquez. I Franco, quan la tingué, la convertí en símbol de la seua sacrosanta Espanya de braç en alt que escopia la intel·ligència, que fins i tot la reproduí en els bitllets d’una pesseta en 1948.

Era un matí estival del mes d’agost, quan un jove jornaler que treballava en les tasques d’artigament i desmunt del vessant sud-est del tossal de l’Alcúdia, al Camp d’Elx, descobrí mentre entrecavava un insòlit bust de pedra. Sorprès, cridà els seus companys de quadrilla, que en aquell moment esmorzaven. A què es devia tant d’enrenou? Manolico, així era conegut el xicot, el nom complet del qual era Manuel Campello Esclàpez, mostrà admirat la seua Reina Mora (així l’anomenà), però la faena continuà. Poc imaginaven aquells mossos el que l’aixada del xicot havia deixat al descobert i el que allò havia de reportar a l’arqueologia i a la política.

Manuel Campello Esclàpez al lloc on fou trobada la Dama d'Elx.

A la vesprada d’aquell 4 d’agost de 1897, acabada la faena, la colla portà la preciosa talla a casa del seu patró a Elx, el metge Manuel Campello Anton. L’expectació per la troballa, tanmateix, ja havia transcendit i eren molts els que, amb ànim de veure l’efígie, s’acostaren al domicili del metge Campello, que hagué de deixar-la, finalment, al balcó a la vista de tothom. Tot Elx es trobava alterat: qui era aquella dama amb aquell tocat tan singular? Els comentaris i les faules circularen per tot arreu d’aquella incipient població industrial, però encara influïda per un profund esperit rural.

L'Alcúdia l'any 1900. El monòlit indica el lloc on fou trobada la Dama.

Il·lici, Elx

Elx tenia i encara té un dels termes municipals més extensos del País Valencià. Aleshores feia relativament poc, en 1835, que Santa Pola ―l’antic Portus Il·licitanus― s’havia segregat. Pel territori transcorre un riu menor, gairebé en permanent estiatge, el Vinalopó, que naix a les muntanyes de l’Alcoià i després d’un breu recorregut desaigua als aiguamolls litorals elxans. El nom Elx deriva de l’antiga Il·lici, la ciutat sepultada al tossal de l’Alcúdia, destruïda pels gots de Suíntila quan la conquesta de la província bizantina de Spània (621). La població canvià d’assentament quan la conquesta islàmica (segle VIII) i es traslladà a la vora del Vinalopó, però mantingué el seu nom ancestral, que en àrab i després en català derivà en Elx. Colònia romana immune segons Plini el Vell, o siga, de ciutadans romans, s’hi assentaren els veterans de l’exèrcit que participaren a les campanyes d’Hispània a la fi de la República romana. Tradicionalment s’ha cregut que, a Il·lici, s’hi instal·là el contingent del llegat Titus Estatili Taure, que participà en la guerra contra els vacceus, trevirs i càntabres, encara que també hi ha qui pensa que foren els membres de la Legió Vernàcula, pompeiana (partidària de Pompeu contra Cèsar), formada per ciutadans romans nascuts o residents a Hispània. La situació d’Il·lici havia generat una dura polèmica entre erudits locals d’Elx i Alacant per la possessió de las sigles C.I.I.A. (Colonia Iulia Illici Augusta), amb la intenció de donar llustre històric a llurs respectives poblacions. No era debades, puix que consideraven que el gran Juli Cèsar havia fundat Il·lici. Foren el saforenc Joan Antoni Maians (1771) ―el germà del més cèlebre Gregori― i després l’elxà ―alacantí de naixement― Aurelià Ibarra (1879), sense menysprear el també elxà Cristòfol Sanç (1621), els que acabaren amb les ambicions alacantines de posseir origen tan preclar. Alacant, que havia lluït orgullosa en el seu escut les sigles C.I.I.A., finalment, hagué d’acceptar el judici de la història crítica i les canvià, ridículament, per les apòcrifes A.L.L.A. (Akra Leuka Lucentum Alacant) en 1941.


Manuel Campello Anton, propietari de l'Alcúdia.

Sembla, doncs, que Il·lici tingué vinculació amb la família de Cèsar i Octavi, d’aquí la I del seu acrònim. Cristianitzada Il·lici, tenim notícia de l’existència d’un bisbe privatiu des de l’any 517, per una carta que el papa Hormisdes envià al prelat il·licità Joan. Ocupada pels bizantins (552-621), com la relativament propera Cartagena, el regne gòtic creà en substitució d’Il·lici la diòcesi d’El·lo (Elda?) fins a la reunificació de ambdues demarcacions eclesiàstiques amb la conquesta del territori per Suíntila. El bisbe Sanable presidí tots dos bisbats cap al 610 i durant el segle VII tenim menció dels mitrats Serpentí, Vinibald, Leandre, Èmmila i Oppa. Ja sota la dominació musulmana s’ha conservat el nom del bisbe Teodegut, que participà en un concili a la Còrdova capital de l’emirat d’Alandalús en 862.

Pierre Paris, el senyor del bigot, comprador de la Dama per al Louvre.

La Dama ix d'Elx

Però tornem a la Dama després d’aquesta dissertació sobre el lloc de la troballa. Encara no hem dit res dels ibers, temps al temps, que quan es descobrí el bust ningú no imaginava que poguera tractar-se d’una obra d’art d’un poble desconegut. Ho era llavors. Ibèria, la terra del riu Iber, l’Ebre, era un corònim grec, popularitzat historiogràficament per Heròdot (segle V aC) i Polibi (segle II aC). Bé, es referien únicament a la regió costanera de la península anomenada hui dia «Ibèrica». La Dama, escultura ibèrica, o Reina Mora ―com fou batejada quan fou descoberta― restà a casa del propietari de l’Alcúdia, el metge Campello, que, casualment, estava casat amb Assumpció Ibarra, filla d’Aurelià, notable local, líder ―val a dir-ho― del Partit Demòcrata local, historiador i apassionat de les antiguitats. Quan morí don Aureliano (1890), llegà la seua magnífica col·lecció de peces arqueològiques a la seua filla, amb el propòsit ―pensava ell― que ella les venguera al «Museo Arqueológico Nacional» (Nacional, òbviament, d’Espanya). I ―vatua!― coincideix, la qual cosa és ja casualitat, que aquell agost de 1897, quan ―veges tu!― caven a l’Alcúdia i troben la Dama― era a Elx l’arqueòleg francès i conservador del Museu del Louvre Pierre Paris, amic personal de Pere Ibarra, el germà menor d’Aurelià, qui fóra cèlebre historiador local i arxiver del municipi (hui té un IES dedicat a Elx). Pere ―Perico per als seus amics― havia invitat a monsieur Paris a veure el Misteri i, quan aquest arribà, li mostrà orgullós el bust. Monsieur Paris, típic francesot de l’època, que pensava que ultrapassar els Pirineus era vindre a l’Àfrica, restà fascinat pels encants de la Reina Mora i decidí de seguida fer el possible per adquirir-la per al museu parisenc.

Assumpció ―o Suni― Ibarra, o més aviat el seu home, havia arribat a un acord per a vendre la col·lecció del seu pare a la Real Academia de la Historia, tot i que destinada al madrileny Museo Arqueológico Nacional. La compra s’acordà per 7.500 pessetes de l’època, a pagar en tres terminis. El tercer, però, es demorà massa i l’home de Suni, don Manuel Campello, s’impacientà. Des de Madrid, molt pillos, quan els arribà la notícia de la nova troballa, pretengueren incloure-la en la col·lecció a comprar sense pagar ni un duro més. Vaja!, don Manuel s’enfadà. Resulta que metge i també terratinent, don Manuel havia compromès ja el diners promesos en l’adquisició d’uns horts i Madrid no pagava. Així que li oferí el bust de la Reina Mora a monsieur Paris. Perico Ibarra, però, s’hi oposà: com era possible? El marit de la neboda, però, ho tenia clar: si Madrid volia la Reina Mora havia de rascar-se la butxaca i havia de rascar-se-la bé, sinó per al monsieur. L’arqueòleg francès oferí 4.000 francs, unes 5.200 pessetes de llavors, per la Reina Mora. Manuel Campello i senyora acceptaren de grat i, així, el 30 d’agost, feta la transacció, el mateix dia la Reina Mora fou embarcada a Alacant rumb al port de Marsella. La seua destinació definitiva: el Louvre, on romangué exposada fins a la II Guerra Mundial.

Pere -Perico- Ibarra, al centre, amb la seua família.

Ni un mes feia que la Reina Mora havia estat descoberta, el bust partia de la seua terra per a no tornar-hi. Perico Ibarra, com la resta dels seus conciutadans, lamentà la pèrdua de la Dama, però no culpà el marit de la seua neboda pel seu capteniment; en definitiva ―deia Perico― l’ingrés de la Dama d’Elx ―nom amb el qual la batejà Pierre Paris― al Louvre assegurava que la Dama i Elx assolirien universalitat. Bé, certament, fou així, però don Manuel Campello Anton, home molt reputat en la seua professió, carregà amb les culpes de la pèrdua de la Dama i per tal alienació fins i tot hui dia és recordat.

Franco negocià amb Pétain el lliurament de la Dama d'Elx a Espanya.

Dama i iberisme

Era aquell temps una època molt singular en el desenvolupament dels estudis històrics, amb l’aparició d’un poble que emergia de les tenebres del passat, l’iber, molt del gust de l’Espanya de la Restauració. La Dama ―vegeu!― venia a reafirmar les pretensions nacionalistes espanyoles d’una sola ètnia hispànica peninsular que plantà cara als romans i allò agradava als polítics que enyoraven l’antic passat imperial de Castella poc abans de la garrotada de 1898. En 1821 Wilhelm von Humboldt havia publicat el llibre Prüfung der Untersuchungen über Urbewohner Spaniens vermittelst der Vaskischen Sprache o examen dels aborígens d’Espanya a partir de la llengua basca, origen de la teoria bascoiberista que tant de predicament tingué fins a mitjan segle XX. Havia nascut per a la història el poble iber. En 1893, pocs anys abans del descobriment de la Dama, Emil Hübner edità Monumenta linguae ibericae, treball al qual seguí la Iberische Deklination de Hugo Schuchardt, que intenta reconstruir la declinació ibèrica a partir de la basca. Nogensmenys, després del descobriment del plom de la Serreta d’Alcoi, Manuel Gómez Moreno pogué desxifrar l’alfabet ibèric en 1922, la qual cosa, d’antuvi, desbaratà la proposta de Schuhardt, malgrat que no fou fins a 1954 i 1959 que Antonio Tovar, en sengles treballs desmuntà el mite de la filiació de l’èuscar amb l’ibèric. Altrament, aleshores l’arqueologia havia avançat molt, pel que fa a troballes materials, en l’estudi de aquell poble enigmàtic, anomenat ibèric pels grecs, que ocupà la façana oriental de la península Ibérica des del segle VI aC fins que fou romanitzat, i que la Dama d’Elx havia ajudat a desvetllar.

El Reichfürer-SS Heinrich Himmler contemplant la Dama d'Elx al Museo del Prado (Madrid, 1941).

Si bé Pierre Paris sempre cregué que l’escultura que adquirí a Elx pertanyia a una cultura diferent de la grega i la romana, no així l’erudició local, representada en aquells moments por Pere Ibarra, l’amfitrió del francès en 1897. Perico cregué que es tractava d’una imatge d’Apol·lo (atenció!, no una dona) realitzada per un artista grec resident a Il·lici. Aquesta teoria la publicà en dos articles periodístics a La Correspondencia Alicantina els dies 14 i 15 de desembre del mateix any de la troballa. Ja veieu!, que la Dama no ha estat sempre Dama. Una vegada l’escultura a París, Salomon Reinach l’estudià detingudament i deduí que la Dama, efectivament, era una senyora i no un mosso (cosa important!) i que era autòctona; ara bé, encara que executada segons cànons hel·lènics i amb una sensible influència fenícia pels joiells que exhibeix. Per a José Ramón Mélida, la autoritat espanyola en la matèria en aquells anys, la Dama era indubtablement ibèrica, amb influències gregues i púniques.

Bitllet d'una pesseta de 1948. La Dama musa del franquisme?

És veritat que la venda de la Dama causà gran impressió a Elx, però també és cert que la rapidesa de l’operació contribuí a mitificar el bé perdut, convertit de la nit al matí en símbol local per excel·lència, i això que solament estigué poques setmanes entre els elxans. Pierre París fou el primer a donar importància a la troballa. L’engaliparen? Podria fins i tot haver estat així. Ell tenia possibilitat de gastar els diners del Louvre en antiguitats i el Sr. Campello ho sabia. Dit i fet: monsieur Paris comprà el bust i el batejà «Dama», quan el seu amic Perico Ibarra deia que era un «Apol·lo». En què quedem? «Dama» i s’acabà. Ho havia dit monsieur Paris.

La Dama torna a Elx (1965) i és contemplada pel seu descobridor.

Vegem: la «Dama d’Elx» és un bust de pedra calcària que en el passat estigué ―segons diuen els experts― policromat. Es tracta d’una dona, sí, encara que, certament, amb un rostre ambigu que, com hem vist, portà a la confusió a Perico Ibarra. Dona, doncs, amb els muscles corbats lleugerament cap a avant, vestida amb túnica i mantellina, sostinguda per una pinta o tiara, que cau a través sobre el pit. Sobre la mantellina, un gran mant de tela grossa. Està enjoiada amb unes peces redones i grans que cobreixen les orelles i de les quals pengen unes cadenetes subjectades a una tira de cuir que li cenyeix el front. Porta collars i diademes formats per esferes i filigranes. A la part posterior, el bust té un forat, suposadament ―diuen― amb una finalitat sacra, com el tenen altres escultures ibèriques. La Dama d’Elx ―atenció!― coincideix amb la descripció que Artemidor d’Efes feu de les dones ibèriques allà pel segle II aC, tot i que la Dama il·licitana s’ha datat, tradicionalment, potser d’una manera precipitada, entre els segles V-IV aC. 

De 1941 a l’actualitat

Al Louvre, a la Sala Apadana del Departament d’Antiguitats, estigué la Dama fins a l’inici de la II Guerra Mundial, moment en què fou traslladada, com altres antiguitats, al castell de Montalban, al Llenguadoc. La República espanyola havia intentat obtenir la peça en 1935 però fou debades. Tanmateix, l’ocupació de França pels alemanys en 1940 i la constitució del govern col·laboracionista de Vichy donà una nova oportunitat de reclamar-la, ara al règim feixista eixit de la Guerra Civil, molt necessitat de referents «patriòtics» que el legitimaren històricament. La Dama esdevingué una joia valuosa per a Franco, que la reclamà i l’obtingué. Com? El mariscal Pétain, el cap del govern de Vichy, acceptà bescanviar-la per un quadre de Velázquez. El 8 de febrer de 1941, el bust, juntament amb una Immaculada de Murillo que també entrà en l’operació, arribà a l’Estat espanyol per Port-bou i seguidament fou traslladat a Madrid. A més a més el govern francès de Vichy també s’avingué a tornar a Espanya el Tresor de Guarrazar i la part de l’Arxiu de Simancas que havia estat confiscada per Napoleó i que no fou tornada en 1818. La Dama fou dipositada al Museo del Prado, a la Sala Francesa (el Reichführer-SS Himmler l’anà a veure el mateix 1941), i allí estigué fins que en 1971 fou duta al Museo Arqueológico Nacional (MAN), per a ser exhibida en un lloc preeminent de la sala dedicada als ibers.

Guerrers ibers imaginats. La Dama d'Elx contribuí a redescobrir el poble iber.

A França, com a Elx en 1897, també causà impressió la marxa de la Dama. De manera tímida ―la situació política a França no estava per a crítiques al govern col·laboracionista― hi hagué algunes veus discordants, que elevaren el to després de l’alliberament de França pels aliats. Així, el 13 d’agost de 1945, René-Jean expressà a Le Monde la seua contrarietat per tal fet, opinió matisada en un article del 12 de setembre, arran dels rumors de la falsedat de l’escultura. La Dama d’Elx falsa? I és que, efectivament, gairebé en paral·lel a la beatificació patriòtica de la Dama il·licitana pel franquisme, sorgiren els primers rumors sobre la seua possible naturalesa apòcrifa. El règim franquista, mentrestant, emprava el bust a tort i a dret com a manifestació genuïna del geni espanyol, tant en manuals escolars com en la simbologia. La Dama convertida en precedent històric de la «una grande y libre», musa de l’Espanya ―una!― des dels temps protohistòrics. Així, el franquisme no dubtà a emetre bitllets d’una pesseta amb la imatge de la Dama en 1948.

Però i si és falsa?

En els anys cinquanta dels segle passat aparegué un llibre de Ricardo Baroja, home polifacètic, pintor i també escriptor com el seu germà Pío, més conegut. El títol: Gente del 98. Arte, cine y ametralladora, la darrera edició del qual, que conec, és de 1989 (editorial Cátedra). L’autor visità el museu del Louvre en els anys trenta, quan encara hi era la Dama, i ja aleshores percebé la possibilitat que es tractara d’una falsificació. A Ricardo Baroja li cridaven l’atenció algunes peculiaritats de l’escultura:

Moneda ibera

En primer lloc, a Baroja, li estranyà i molt per què una escultura esculpida en un únic bloc de pedra calcària blana, policromada i blanca per dins havia resistit tants anys sota terra i, en canvi, en un museu, amb totes les atencions possibles, es deterio-rava. Vatua!, és veritat. En segon lloc, per a Baroja, la part anatòmica de la peça no té estil ni concorda amb els ornaments. En tercer lloc, pel que fa a la part decorativa, Ba-roja observava que l’estil no té parangó amb cap altre poble de l’antiguitat i si, s’escau, recorda alguna cosa és a l’art visigot. En quart lloc, Baroja observà que les marques de cisell de la peça no suposen l’existència de dos artistes distints. En cinquè lloc, val a dir que ni a Espanya ni a tota la Mediterrània existia una altra escultura semblant. En sisè lloc, a Baroja li intrigava que la Dama fóra una obra definitiva i, és més, l’obra senyera de l’art ibèric, però sense cap altre antecedent per a establir una possible filiació. Senzillament, afirmava Baroja, perquè no existeix. A partir d’això darrer, diu Baroja, es pretengué trobar precedents a les escultures del Cerro de los San-tos (Montealegre del Castillo, Albacete), però no s’assembla a cap de les considerades autèntiques i sí a las falsificades pel falsari Vicente Juan Amat, el «Rellotger de Ye-cla». I, finalment, els trets sobre els quals es recolza l’autenticitat de la Dama, la pinta i les grans rodelles laterals, formaven part del vestuari de les dones de la regió fins a relativament poc temps enrere.

 La Dama d'Elx tornà a Elx el 2006. A la foto, personatges que ara mateix ja no hi eixirien. Si la Dama torna de nou, de segur, ja no hi seran.

Més tard, l’historiador de l’art nord-americà John Francis Moffitt, especialista en las falsificacions artístiques, dedicà vint anys de recerca a seguir la pista de la Dama, per a, finalment, qualificar-la de falsa en un treball publicat en 1994 i traduït dos anys després al castellà, El caso de la Dama de Elche. Moffitt qüestiona que la perfecció en les formes de la Dama siga obra d’artesans ibers, que en realitat eren molt rudimentaris. A més a més el tocat li recorda molt el de la mantellina típica espanyola. El rostre és quasi perfecte, molt allunyat dels ulls protuberants de les escultures ibèriques i etrusques. Únicament l’ornamentació de les rodelles, els enfilalls que cenyeixen el front i els pectorals permetrien atribuir la figura a mans iberes, però per a Moffitt foren esculpits amb coneixement de causa per l’hàbil falsificador Vicente Juan Amat, que coneixia les troballes del moment. Al Cerro de los Santos, en 1870, se havia trobat una dama oferent de cos complet. També per a Moffitt la manera com fou trobada la peça i la facilitat de l’excavació li plantegen dubtes que ell atribueix a ex dolo malo (mala fe). Recordeu: el Sr. Campello necessitava diners i ―vegeu!― els trobà ràpidament. I, important, el descobriment «casual» de la Dama, de sobte, permeté inventar el mite d’una Espanya abans d’Espanya, molt del gust del centralisme decimonònic quan s’acostava la crisi de 1898 (del centralisme decimonònic, del del segle XX i del del segle XXI) i l’emergència de les reivindicacions perifèriques que qüestionaven la naturalesa de l’estat-nació a imatge de Castella.

 Freakisme delirant elxà: la Dama d'Elx vivent.

La tesi de Moffitt, ha estat rebutjada, com si feren un acte de fe, pels que es consideren, en un altre acte de fe, especialistes en ibèric. Com la «unitat» d’Espanya, l’autenticitat de la Dama és intocable. Hi ha qui s’atreví, en un cicle de conferències (es deia el cicle Miradas por España), invitar Moffitt a València. Moffitt hi vingué i hagué de suportar burles i menyspreus; cap ni una argumentació. Fins i tot, qui gosà invitar-lo, es penedí públicament d’haver-ho fet i l’etzibà, de manera poc elegant, que la Dama és vertadera i punt. En definitiva, com el dogma de la Santíssima Trinitat. I, vaja!, com el també dogma de l’Espanya una, única i indissoluble. A nivell local, a Elx, la popularitat de l’escultura és inqüestionable, quasi religiosa. La Dama ha traspassat els límits de l’arqueologia per a esdevenir una qüestió de fe. Per a Espanya també. Tot i no haver estat descoberta en territori castellà o, precisament, per això, la Dama és un símbol de la joseantoniana «unidad de destino en lo universal». El posicionament de PP i Ciudadanos al Congrés espanyol, negant-se a acceptar que la Dama torne a Elx, ratifica el simbolisme del bust per a l’espanyolisme més ranci. La volen a Madrid, només a Madrid, la capital d’Espanya. L’alienació de la Dama en 1897 provocà la reacció del govern espanyol, que fins a aquell moment li importava un rave l’arqueologia. En 1912 aprovà la Llei d’excavacions i antiguitats que prohibia la venda i exportació de peces arqueològiques. I, tot i els dubtes, els de Baroja, Moffitt i altres, la Dama continua sent el major reclam del Museo Arqueológico Nacional, que s’oposa a qualsevol trasllat de la peça. Diuen ―sempre!― que per motius de seguretat i conservació. De debò? O és que ―diguem-ho ras i curt― Elx no és Espanya? Vaja, no és l’Espanya dompeláyica, cidiana i carpetovetònica, això és així, i són ells, els espanyols carpetovetònics, mesetaris, els primers a etzibar-ho. Elx és, els valencians som, una Espanya per a ells de broma, que parla amb set vocals i no cinc, veges tu! I, bé, si Elx no és Espanya, l’Espanya d’ells, Elx no tindrà mai la Dama; descoberta a Elx, sí, però reconvertida en musa del franquisme ―ells enyoren el franquisme― i símbol espiritual de la pretesa espanyolitat perpètua en la història.

La Dama d'Elx, símbol local i alguna cosa més.

Retorn a Elx

Ara bé: amb motiu de las celebracions del setè centenari del Misteri d’Elx, commemorat en 1965 (en un altre lloc i moment, a Diari La Veu, parlarem del Misteri), el govern franquista acceptà el trasllat de la Dama a la capital del Baix Vinalopó, entre 23 d’octubre i el 8 de novembre d’aquell any. La Dama ―diguem-ne― gaudí efímerament de llibertat condicional. Posteriorment, després de moltes negociacions, amb el PP sempre contrari a moure la Dama de Madrid (era al govern d’Espanya, però, el PSOE de Zapatero), la Dama estigué a Elx durant sis mesos en el 2006. Per a fer-ho possible, es rehabilità un Museu Arqueològic i d’Història d’Elx (MAHE) i s’habilità una sala a l’Alcàsser de la Senyoria (o Palau d’Altamira) perquè fóra exhibida. Ara, en 2017, Elx torna a demanar-la i, com veieu, l’Espanya carpetovetònica recela. No la vol a Elx. Recela perquè no la vol fora d’Espanya.

Més freakisme: parella fent els ibers ballant. De debò ho feien així?

Altrament, els dubtes sobre l’autenticitat encara no s’han esvaït. Qui l’esculpí? Misteri, i no precisament els càntics teatralitzats que en català, en agost, canten a Elx! No debades, l’Iker Jiménez del programa televisiu Cuarto Milenio (Cuatro) l’exhibeix al seu plató. Per què? Tornem-hi: tan misteriosa és l’autoria de la Dama com enigmàtic és el poble protohistòric al qual l’atribueixen, els ibers. I Ibèria, o Hespèria (també aquest és un nom grec de la península més occidental d’Europa), sempre diversa, ho era encara més en l’antiguitat. Els romans, a partir del segle III aC bé que diferenciaven els ibers de la costa oriental, dels celtes i celtibers de l’interior.

 El Museo Arqueológico Nacional. La Dama d'Elx a la seua urna-presó. D'aquí no eixirà fins que Espanya reconega la plurinacionalitat de l'Estat; és a dir, de moment és força difícil, impossible. Presa continuarà.

Segle XIX, europeus a la recerca de tresors de civilitzacions antigues. 1870, descobriment del Cerro de los Santos i, de seguida, aparició d’un mercat d’antiguitats. Els que viuen sobre el terreny ho saben. Vet ací que un rellotger resident a Iecla, Vicente Juan Amat ve oportunitat de negoci. Ven el que troba i el que fabrica. Ell, en veritat, no sap d’antiguitats, però té un còmplice, el frare escolapi Carlos Lasalde, el que excavava al Cerro de los Santos. El frare és qui explica al rellotger qui era Artemidor d’Efes i com vestien les dones ibèriques. Les notícies corren. A Elx, un terratinent té necessitats de diners, don Manuel Campello. És ―atenció!― el gendre de don Aureliano Ibarra. La Real Academia de la Historia no li paga el que havia convingut per la col·lecció del sogre. Està empipat. Altrament, l’oncle de la seua dona, Perico Ibarra, ha heretat la passió arqueològica del seu germà i s’escriu amb estudiosos europeus, com Pierre Paris, conservador del Museu del Louvre. Vindrà a Elx a veure el Misteri. I si, quan vinga, li preparen una sorpresa? Casualment, monsieur Paris a Elx, apareix una escultura misteriosa, en terres, precisament, de don Manuel Campello. Mira que és casualitat! En pocs dies tot està arreglat: li encolomen la troballa a monsieur Paris, que paga bé, i aquest la divulga com la gran fita de l’art ibèric. Poca broma, és al Louvre, a París. I, vegeu, passen el anys i sorgeixen els dubtes sobre l’autenticitat. Franco la demana (a saber què li explicaren) i Pétain li la concedeix sense problema. I d’aquí a Madrid, ben quieteta. En els anys noranta, J.F. Moffitt, docent a la New Mexico State University, demana una anàlisi amb llum ultraviolada, una llum que es polaritza en funció de l’antiguitat de la pedra. No es fia. Madrid es nega a fer-ho. I si... I si... Vaja!, i si els francesos donaren als espanyols garsa per perdiu?

Iker Jiménez parlant de la Dama d'Elx (misteri?, enigma?) al seu programa Cuarto Milenio (Cuatro).

Bé, així les coses, els elxans tornen a demanar la Dama, encara que siga a costa de convertir el seu MAHE en una sucursal del MAN. El Congrés, a petició de Compromís i PSOE (com el PSOE no governa l’Estat tant li fa), vota que sí, que torne a Elx, però el govern espanyol, Rajoy i adlàters, que és qui té la darrera paraula, diu que no. Així, doncs, continuarà el drama de la contestana segrestada. Una contestana, si de debò ho era, ara presonera en terra dels carpetovetons, i per motius polítics, com estan empresonats altres germans ibers, els Jordis (el Sànchez i el Cuixart), i des de dijous passat els consellers de la Lacetània. La volen espanyola, a la força, com als Jordis i tota la Lacetània, i no ho és. A la presó, doncs, o a l’urna, amb formiga inclosa! Tanta seguretat, tanta seguretat!, i es ficà una formiga a la urna del MAN. La Dama és contestana ―Visca Contestània lliure!― i a molta honra. Si de debò existí parlava una llengua ―diguem-ne― ibèrica que no era la cèltica dels carpetans i els vetons, una llengua o grup lingüístic que s’estenia des de la Contestània (el sud del País Valencià) a la Gàl·lia Narbonesa (el Rosselló). Ostres!: els Països Catalans avant la lettre. Prohibit! A callar! 155! Equidistància per si les mosques! Professors que adoctrinen! L’ectoplasma de la Sra. Oltra!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next