La Tuies

Un soroll quasi imperceptible li va fer aixecar la mirada del llibre, automàticament va mirar el rellotge: eren les vuit. La senyora Tuies, la veïna del pis de sobre, tenia una manera molt peculiar de caminar, arrossegava els peus, sense quasi aixecar-los quan s'havia de desplaçar, i feien un fregadís que la treien de polleguera. Era una dona que ratllava els vuitanta anys, vivia sola i no volia ningú; ni tan sols suportava les poques visites de la família.

Les vuit, era l'hora que anava a la cuina a preparar-se una mica de sopar. Tenia tot de rituals: es llevava a dos quarts de nou, anava al bany i es preparava el seu esmorzar. A les dues dinava i a les cinc es preparava una mica de berenar i, després, el sopar; i sempre amb aquell fregadís. També ella era vídua, ho va saber un dia que es va trobar la Tuies a l'escala. Va ser una de les poques vegades que van parlar una mica més de l'usual. D'això, ja en fa més de deu anys.

Tots els veïns sabien que era una dona intractable. No suportava que l'anomenessin Tuies, deia que sempre li havien dit Tuietes, i Tuietes havia de ser. La raó sempre era seva i tothom estava equivocat. Si alguna vegada algú li preguntava com es trobava, sempre els deia: "Molt bé. Estic perfecta, com sempre". Duia un penjoll que, un dia que hi va anar una assistent social, li va fer posar, per més tranquil·litat. Tots ho vam saber perquè es va enfadar molt i no el volia; es va posar a cridar tan fort que semblava que l'esbudellessin; i només repetia que ella estava bé, que ningú els havia cridat i que només sabien tafanejar en la vida dels altres. Pobra Tuies! L'assistent hi va anar a instàncies d'una denúncia que havien rebut perquè havia tingut un infart al carrer, però ella va dir que s'ho havien inventat per tancar-la. Ella no estava mai malalta i no li feia mal res.

Ahir van enterrar la Tuies, però encara li semblava sentir-la.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat