Nit de casament

I

Va ser aquell dijous, per a Benimaclet, un verdader dia de festa.

No es té la satisfacció sovint que un fill del poble, un xiquet al qual s’ha vist anar amunt i avall jugant pel carrer descalç i amb la cara bruta, es convertisca, al cap dels anys i estudis, en tot un senyor retor. Per això, pocs van ser els qui no van assistir a la primera missa que cantava Vicentet. Disculpeu... Don Vicente, el fill de la senyora Pasquala i el tio Nelo, conegut com el Bollo.

Des de la plaça, inundada pel sol tebi de primavera, amb una atmosfera lluminosa en la qual mosques i borinots traçaven contradanses complicades brillant com a espurnes d’or, la porta de l’església, boca enorme per la qual s’escapava el baf de la multitud, pareixia un tros de cel negre on destacaven com a constel·lacions simètriques els punts lluminosos dels ciris.

Quin malbaratament de cera! Ja es coneixia que la padrina era aquella senyora de València, de la qual els Bollos eren arrendataris, i qui havia pagat la carrera del xic.

En tota l’església no quedava capelleta ni forat on no cremaren ciris. Les aranyes, carregades de ciris, lluïen amb reflexos irisats. I al fum de la cera s’unia el perfum de les flors, que formaven massissos sobre la taula de l’altar, festonejaven les cornises i penjaven dels llums en manolls compactes.

Era antiga l’amistat entre la família dels Bollos i la senyora Tona i la seua filla, floristes famoses que tenien la parada al mercat de València. I res més natural que les dos dones hagueren tallat mig hort, matant la venda d’una setmana per a celebrar dignament la primera missa del fill de la senyora Pasquala.

Semblava que totes les flors de la ribera havien fugit per a refugiar-se allí, espentejant-se temoroses cap a la volta de l’església. El sagrament apuntava entre dos piràmides enormes de roses. I els sants i àngels de l’altar major apareixien afonats fins al daurat ventre en aquell núvol de pètals i fulles que, a la llum dels ciris, mostraven totes les notes de color, des del verd maragda i el roig sang fins al to suau del nacre.

Aquella multitud que, estretint-se, feia olor de llana basta i suor de salut, se sentia en l’església més bé que altres vegades i trobava curtes les dos hores de cerimònia.

Acostumats la major part a arreplegar com si fóra or els residus nauseabunds de la ciutat, a remoure a cada moment en els camps els femers, en els quals hi havia la collita futura, el seu olfacte s’estremia amb voluptuositat intensa, afalagat per les emanacions fresques de les roses i els clavells, els nards i les assutzenes, a les quals s’unia el perfum oriental de l’encens. Els ulls se’ls torbaven amb les llumades incessants d’aquell miler d’estreles roges. I els causava una embriaguesa estranya el lament dolç dels violins, la melopea greu dels contrabaixos i aquelles veus que, des del cor i amb accent teatral, cantaven en un idioma desconegut. Tot per a més glòria del Bollo.

La multitud estava satisfeta. Mirava l’església enlluernadora com un palau encantat que fóra seu. Així, entre músiques, flors i encens, s’havia d’estar al cel, encara que una mica més amples i sense suar tant.

Tots es trobaven a la casa de Déu per dret propi. El qui hi havia allà dalt, sobre les graderies de l’altar, cobert de vestidures daurades, movent-se amb solemnitat entre núvols blavencs i a qui el predicador dedicava els períodes més tonants, era un dels seus. Un més que es lliurava del combat rude amb la terra per fer que conceba incessantment a les seues entranyes cansades.

Els que més li havien estirat l’orella en ser més majors, uns altres havien jugat amb ell a les xapes i tots l’havien vist anar a València a arreplegar fem amb el cabàs al llom o arrapar amb l’aixada eixos xicotets camps de la nostra ribera que donen l’aliment a tota una família.

Per això la seua glòria era la de tots. No hi havia qui no creguera tindre part en aquell enaltiment. I les mirades estaven fixes en l’altar. En aquell mosso fornit, moreno, llustrós, vestigi vivent de la invasió sarraïna que ensenyava entre encaixos nivis les mans nerviüdes i velloses, més acostumades a manejar l’aixada que a tocar amb delicadesa els servicis de l’altar.

També ell, en certs moments, passejava la mirada amb expressió de tendror per aquella concurrència apinyada. Assentat en butaca de vellut, entre els dos diaques, vells sacerdots que l’havien vist nàixer, sentia commogut la veu retronadora del predicador que enaltia la importància del sacerdot cristià i elogiava el nou combatent de la fe, que amb aquell acte entrava a formar part de la milícia de l’Església.

Sí. Era ell. Aquell dia s’emancipava de l’esclavitud de la terra, entrava en eixe món poderós que no repara en orígens. Escala accessible a tots que es remunta des del míser retor, fill de captaires, al vicari de Déu. Tenia davant un futur immens i tot el devia als seus protectors. A aquella bona senyora obesa i suosa davall la mantellina de randa i el vestit negre de vellut, i al seu fill, al qual el celebrant, pel costum d’arrendatari humil, havia d’anomenar sempre el senyoret.

Els escalons de l’altar major, que l’elevaven uns quants pams per damunt de la multitud, els percebia en la seua futura vida com un privilegi moral que havia de realçar-lo sobre tots els qui el van conéixer en el seu origen humil. Els sentiments més generosos el dominaven. Seria humil, aprofitaria la seua elevació per al bé. I llançà una mirada d’afecte immens a totes les cares conegudes que hi havia baix, cobertes pel baf intens de la festa: la padrina, el tio Bollo i la senyora Pasquala –que ploriquejaven com uns xiquets amb el nas entre les mans–, i Toneta la florista, companya d’infància. Una xica excel·lent que alçava amb sorpresa el superb cap de bellesa rifenya, com si no poguera acostumar-se a la idea que Vicentet, el mosso a qui tractava com a un germà, s’haguera convertit en sacerdot amb dret a conéixer-li els pecats i a absoldre-la.

Continuava la cerimònia. El nou capellà, agitat per l’emoció, per la felicitat i per aquell ambient carregat de perfums asfixiants, seguia la celebració de la missa com un autòmat, guiat sovint pels companys, sentint que les cames se li afluixaven, que li vacil·lava el cos robust d’atleta i sostingut únicament pel temor que la debilitat el fera incórrer en algun sacrilegi.

Com si es moguera en les boires d’un somni va dur a terme totes les parts que quedaven del misteri de la missa. Amb una insensibilitat que el sorprenia, verificà aquella consumació en la qual tantes vegades havia pensat emocionat. I després del tedèum, va caure esvaït en la poltrona, amb els ulls tancats i sentint-se sufocat per aquella antiga casulla cobejada pels antiquaris, orgull de la parròquia i que tantes vegades havia mirat ell, sent seminarista, com el súmmum de les seues ambicions.

Un perfum fort de rosa i almesc, el soroll d’aigua agitada, el van tornar a la realitat.

La padrina li llavava i perfumava les mans per a la recepció final. I tota la massa compacta s’abalançava a l’altar major perquè volien vore de prop el nou capellà.

La vida de superioritat i respectes començava per a ell. La senyora, a la qual havia servit tantes vegades, li besava les mans amb devoció, li deia don Vicente i li desitjava moltes felicitats després de les seues noces místiques amb l’Església.

El nou capellà, tot i l’estat en el qual es trobava, no va poder reprimir un sentiment d’orgull i va tancar els ulls com si l’esvaïra el primer homenatge.

Una cosa aspra i basta li va oprimir les mans. Eren les pobres sarpes del tio Bollo, cobertes d’escates per la faena i la vellesa. El capellà va vore inundats en llàgrimes, contrets per carasses commovedores, els caps arrugats i torrats al sol dels seus pobres pares, que el contemplaven amb l’expressió de l’escultor devot que, acabada l’obra, s’hi prosterna davant en creure-la d’origen superior.

La gent plorava en contemplar el grup compacte en el qual es confonien la casulla daurada i les robes negres dels vells, i els tres caps units s’agitaven amb la remor dels besos i gemecs.

L’impuls de la multitud curiosa va trencar el grup commovedor i el capellà va quedar separat dels seus, lliurat per complet al públic que s’espentejava per arribar a les mans sagrades.

Es feia interminable. Benimaclet sencer fregava amb besos sonors com a fuetades aquelles mans velloses, s’emportaven als llavis clevillats pel sol i l’aire una part dels perfums.

Ara sí que, aclaparat per la pressió d’aquella multitud que s’estretia contra la poltrona, amb falta d’aire i de repòs, estava a punt desmaiar-se de veritat el nou capellà.

I en el rebombori asfixiant, quan ja se li ennuvolava la vista i tirava arrere el cap, va rebre a la mà destra una sensació de frescor, que s’escampava pel flux sanguini.

Eren els llavis rojos de la bona germana, de Toneta, que li fregaven l’epidermis mentres els ulls negres se li clavaven amb gravetat forçada, com si darrere d’ells serpentejara la rialla innocent de la companya de jocs que protestava contra tanta cerimònia.

Al costat d’ella, arrogant i ben plantat com un Alcides, amb la manta tercejada i la testa rapada alçada amb feresa, hi havia un altre company d’infància, Ximo el Moreno, el mosso més bo i més bèstia de tot Benimaclet, que protegia l’agenollada xica amb la gallardia gelosa d’un sultà i mirava al voltant amb els ullets marroquins que pareixia que deien: «A vore qui és el valent que s’atreveix a espentejar-la!».

II

El dinar va fer parlar al poble. Sis onces, segons càlcul de les dones més curioses, es va gastar la bona de la senyora Ramona per a solemnitzar la primera missa del fill dels arrendataris.

Era una satisfacció vore en la casa més gran del poble aquella taula interminable coberta de totes les coses bones que Déu cria al món, a banda de l’abadejo i les sardines, i trobar al voltant una concurrència tan distingida. Era tot un esdeveniment. I la prova n’era que el sendemà eixiria en lletres de motle en els papers de València.

En la capçalera hi havia el nou sacerdot, quasi oprimit per l’afabilitat exuberant dels altres capellans que havien pres part en la cerimònia, els padrins i aquell parell de vellets que, plorant sobre les culleres, engolien l’arròs pastat amb llàgrimes. Als costats de la taula, uns quants senyors de la ciutat convidats per la senyora Ramona i els amics de la família junt amb els més «distingits» del poble, llauradors acomodats que, enfervorits per la digestió del vi i la paella, parlaven del rei legítim que és a Venècia i de la persecució que pateix la religió en l’època de liberalisme que viuen.

Era un banquet de boda. Corria el vi, s’alegrava la gent i somreia la padrina amb les bromes estantisses dels companys de taula, eixes tres moles a les quals se n’eixia el tremolós greix pels alçacolls descordats i que, amb el fregament de les sotanes, feien enrogir de satisfacció la beneïda senyora.

L’únic que mostrava serietat era el nou capellà. No estava trist, era cosa de l’abstracció. La seua imaginació fugia desbocada cap al passat, li recorria quasi instantàniament la vida anterior.

Vore tota la seua gent, l’elevació en el mateix lloc on havia patit fam, l’aparatós banquet... Tot li feia recordar l’època en què la conquesta del rosegó florit l’obligava a recórrer els camins, cabàs a l’esquena, seguint els carros per a llançar-se àvidament, com si fóra or, sobre el rastre fumejant que deixaven les bèsties.

Aquella havia sigut la seua pitjor època, quan havia de gemegar i avalotar hores senceres perquè la pobra mare es decidira a enganyar-li la fam, mai satisfeta, amb un tros de pa guardat amb mísera previsió.

La presència de Toneta, aquell rostre moreno i graciós que destacava a l’extrem de la taula, evocava en el retor records més grats.

Es veia xicotet i espentolat a l’hort de la senyora Tona, aquell camp ple de bellesa voltat de canyís, en el qual es cultivaven les flors com si foren llegums. Recordava a Toneta, grenyuda, morena, fent maleses com un xiquet, fent-lo patir amb els seus jocs que eren verdaderes endreces. I després, el creixement ràpid i el canvi de sort: ella a València cada dia, amb les cistelles de flors, i ell al seminari, protegit per la senyora Ramona, qui, en vista de l’afició que tenia a llegir i de certa agudesa d’enginy, volia fer un sacerdot d’aquell fill de la misèria rural.

Després vindrien els dies més bons, el record dels quals pareixia que perfumaven dolçament tot el passat.

Com volia ell a aquella bona germana que tantes vegades l’havia encoratjat en els moments de desànim!

A l’hivern eixia de la barraca quasi a l’alba camí del seminari.

Penjant de la destra, en un saquet greixós, portava el que entre classe i classe havia de devorar a les alberedes de Serrans: mig pa negre amb alguna cosa més que, sense nodrir-lo, enganyava el cos. I creuat al pit, com una bandolera, el mocador enorme d’herbes embolcallant els textos llatins i teològics que li ballotejaven a l’esquena com una gepa movible. Així d’equipat passava per davant de l’hort de la senyora Tona, aquella xicoteta alqueria blanca amb les finestres blaves, sempre en el moment en què se n’obria la porta i eixia Toneta la qual, fresca, acabada de llavar i amb el pentinat oliós, portava amb gràcia les dos cistelles enormes en què jeien mesclades les flors tot barrejant la humitat dels pètals.

I junts tots dos, per travesses que coneixien, se n’anaven cap a València, la qual, per damunt del fullatge de l’albereda, marcava en les boires de l’alba les torres esveltes, el Micalet rogencós, amb un cim que pareixia encendre’s abans que arribaren a la terra els primers raigs del sol.

Quins matins més bonics! El capellà, tancant els ulls, veia les séquies fosques amb els canyars remorosos. Els camps amb les hortalisses que pareixien suar cobertes de rosada titil·lant. Les sendes orlades de brossa amb granotes tímides que, al soroll dels passos, es llançaven amb salts nerviosos als bassals verdosos. L’horitzó que s’incendiava per la part de la mar al contacte de l’enorme hòstia de foc. Els camins des dels quals s’escampaven per tota l’horta xerrics de rodes i renills de bèsties. Els fraulars, que es poblaven d’éssers acatxats que a cada moviment feien brillar en l’espai el serpenteig de les eines acerades. I els rosaris de dones que amb cistelles al cap anaven al mercat de la ciutat i saludaven amb un «bon dia» somrient i maternal a la bonica parella que formaven la florista graciosa i espavilada i eixe xic que, amb un creixement excessiu, pareixia que s’escapava pels peus i les mans del vestit negre i estret que anava agafant un color sagristanesc d’ala de mosca.

El viatge matinal era un bany diari de fortalesa per al pobre seminarista que, sentint els bons consells de Toneta, agafava ànims per a patir les llargues classes: aquella inèrcia contra la qual es rebel·lava la seua robustesa, la sang bullent de fill del camp, i les explicacions pesades, en el laberint de les quals penetrava a cabotades.

Es separaven al pont del Real. Ella, cap al mercat a trobar a sa mare. Ell, a conquistar a poc a poc el domini de les ciències eclesiàstiques, de les quals tenia la certesa que mai arribaria a ser un prodigi. I en acabar de dinar a les alberedes de Serrans, en qualsevol banc compartit amb les famílies dels obrers que afonaven les culleres en la cassola fumejant de migdia, Vicentet, insensiblement, entrava a la ciutat, no parava fins al mercat ambulant de les flors on trobava Toneta lligant els darrers rams i sa mare ocupada a recomptar la menudalla del dia.

Després d’eixos records agradables que constituïen tota la seua joventut, venia la separació lenta que l’edat i la divergència d’aspiracions hi havia hagut entre els dos. No debades creixien en anys i no impunement sotmetia ell a l’estudi la seua intel·ligència verge i passiva.

En l’última part de la carrera va començar a sentir amb vehemència el fervor professional. S’entusiasmava pensant que formaria part d’una institució estesa per tota la Terra, que té les claus del cel i de les consciències. L’enfervorien les glòries de l’Església, les lluites dels papes contra els reis en el passat i la influència del sacerdot sobre el magnat en el present. No era ambiciós. No pensava anar més enllà d’un modest curat de missa i olla. Però estava satisfet de pensar que el fill d’uns miserables pertanyeria amb el temps a una classe tan poderosa. I embriagat per eixes il·lusions, es va entregar plenament a la vocació que l’havia de traure del subsòl social.

Quan no era a València al seminari, feia funcions de sagristà a Benimaclet. I va arribar a ser home sense sentir a penes el despertar de la virilitat en la complexió vigorosa que tenia.

La voluntat de llaurador cabota anul·lava les exigències del sexe, que li causaven horror, en tindre-les com a temptacions del dimoni. La dona era per a ell un mal necessari i imprescindible per al sosteniment del món: «la bèstia impúdica» de la qual parlaven els sants pares.

La bellesa era una monstruositat amenaçadora. Tremolava davant d’ella ple de repugnància i malestar sord. I només se sentia tranquil i confiat en presència d’aquella bellesa que, xafant la Lluna, alça el cap als altars amb dolçor extasiant. Eixa contemplació provocava en el seminarista explosions d’afecte indefinible.

També participava d’eixe afecte aquella altra criatura terrenal i grossera a la qual ell considerava una germana. No era sacrilegi ni passió mundana. Toneta era per a ell una germana, una amiga. Un afecte espiritual que l’acompanyava des de la infància. Tot, llevat d’una dona. I tal era la seua il·lusió que, en aquell moment, entre el bullici del banquet, entretancant els ulls, li pareixia que es transformava, que el rostre vulgar i moreno s’endolcia amb expressió celestial, que s’elevava del seient, que la falda ramejada i el mocador d’ocells i flors es convertien en mantell ceruli. El mateix que en l’altra, la bellesa de la qual s’enalteix amb els noms més dolços que ha produït cap idioma...

Però va sentir a l’esquena alguna cosa que el va fer despertar de la dolça somnolència.

Era la senyora Tona, la mare de la florista que venia a parlar amb el capellà.

La bona dona no podia acostumar-se al nou estat del fill de l’amiga. Com a bona cristiana, sabia el respecte que es deu a un representant de Déu. Però, que la perdonaren, ja que per a ella Vicentet sempre seria Vicentet, mai don Vicente. I encara que la crucificaren, no podia fer altra cosa que parlar-li de tu. Ell no s’hi ofendria, veritat? L’havia conegut de tan menut... Si era ella qui l’havia portat de bolquers a l’església perquè el batejaren. Com havia de fer-li romanços a un xic al qual considerava un fill? Tot i la falta de respecte, ja sabia que a casa el volien de veritat. Si no visqueren el tio Bollo i la senyora Tomasa, Toneta i ella eren capaces d’anar-se’n amb ell com a majordomes. Però, ai, fill meu! No anava l’aigua per eixa séquia. La seua xiqueta es moria per Ximo el Moreno, un tros d’animal de qui ningú tenia res a dir, sense ofendre els presents. Es volien casar de seguida, abans de Sant Joan, si era possible. I ella, què hi havia de fer? A casa faltava un home, l’hort estava en mans de jornalers, elles necessitaven l’ombra d’uns pantalons i, com que el Moreno servia per al cas –sempre sense ofendre els presents–, la mare estava d’acord que la xica es casara.

I la parladora vella interrogava amb els ulls al retor com esperant l’aprovació.

Bé. Per això s’havia acostat. A dir-li que Toneta volia que fóra ell qui la casara. Tenint un capellà quasi en la família per a què buscar-ne un fora de casa?

El capellà no va dubtar, li pareixia molt natural la pretensió. D’acord. Ell els casaria.

III

El dia del casament de Toneta va ser dels pitjors per al nou adjunt de la parròquia de Benimaclet.

Quan la cerimònia va acabar, don Vicente es va despullar en la sagristia de les vestidures sagrades, pàl·lid i trèmul, com si l’afligira alguna dolència oculta.

El sagristà, ajudant-lo, parlava de la calor insofrible. Era juliol, bufava el ponent, tot se semava per aquell bufit interminable i ardorós que abans de perdre’s en la mar havia passat per les planes torrades de Castella i la Manxa, i amb l’ambient de foguera clevillava la pell i excitava els nervis.

Però sabia molt bé el nou retor que no era el ponent el que el trastornava. Bones estarien eixes delicadeses en ell, acostumat a totes les fatigues del camp!

El que sentia era penediment d’haver accedit a celebrar la boda de Toneta. Que poc que es coneixia! Ara comprenia què s’amagava darrere de l’afecte fraternal nascut en la infància.

El sacerdot deslligat de les misèries humanes sentia un malestar silenciós després de beneir la unió eterna de Toneta i Ximo. Experimentava la mateixa impressió com si li acabaren d’arrabassar alguna cosa seua.

Li pareixia trobar-se encara a la capella mirant quasi als seus peus aquell bonic cap cobert per una mantellina vistosa. No havia vist a Toneta tan bella mai, pàl·lida per l’emoció i amb una lluentor estranya en els ulls cada vegada que mirava al Moreno, superb amb el vestit nou i un ringot blau de llarga esclavina.

Podia dir-se que el capellà acabava de vore per primera vegada a Toneta, la germana ideal que en la imaginació quasi es confonia amb la figura blava que xafava la lluna, s’havia convertit, de sobte, en una dona.

Ell, que no havia descendit mai amb la seua vista més enllà de la boca fresca sempre somrient, i que mirava a Toneta com a eixes imatges de rostre bell que davall de les vestidures d’or només guarden els tres puntals que sostenen el bust, pensava ara, amb tremolins misteriosos, que n’hi havia una mica més. I veia amb els ulls de la imaginació l’enemic terrible en totes les redonors rosades i els clotets graciosos. La carn, arma poderosa del dimoni amb la qual abat les virtuts més fortes.

Odiava el Moreno, company de la infància. Era un bon xic, però no podia tolerar que la seua rudesa brutal fóra l’eterna companya de la florista. No s’havia de consentir. Ho afirmava ell, que estava penedit d’haver fet el casament.

Però, immediatament, s’avergonyia d’eixos pensaments. S’enrogia en considerar que la protesta era enveja, impotència que es removia en forma de murmuració.

Li feia mal contemplar la felicitat aliena, aquella explosió d’amor que venia preparant-se. Un amor legítim, però que no per això molestava més poc el capellà.

Se n’aniria a casa. No volia presenciar per més temps l’alegria del casament. Però quan va eixir de la sagristia es va trobar la comitiva nupcial, que l’esperava, ja que la senyora Tona s’oposava a fer res sense la presència del seu Vicentet.

I per més que s’hi va resistir, va haver de seguir el camí d’aquell hort del qual tants records guardava. I entre les faldes ramejades i acolorides com la primavera, els mocadors de seda brillants i els reflexos tornassolats de la pana i el vellut, causava un efecte llastimós el manteu solt i aquell capell de teula desmaiat que avançava amb lentitud, com si en comptes de cobrir un cos vigorós i exuberant de vida fóra el d’un vell alifacat.

Una vegada a l’hort, quants turments! Quines sol·licituds carinyoses, que li pareixien burles cruels! La senyora Tona, en l’alegria de mare, li ensenyava totes les reformes fetes a l’alqueria amb motiu del matrimoni. Se n’assabentava Vicentet? Aquell estudi era el dormitori dels nóvios i aquell llit seria el de matrimoni, amb el cobertor de blancor blava i arabescos complicats, que a Toneta li havia costat tot un hivern de faena.

Bé estarien allí els nóvios. Quina blanor! I la vella innocent creia fer una gràcia obligant el retor a tocar els matalafs tous per a apreciar en tots els detalls la rústica comoditat d’aquella habitació que a la nit havia de convertir-se en un niu calent.

I després, seguien els turments. Les intimitats fraternals, que resultaven per a ell fuetades terribles. L’animal del Moreno que no s’amagava de parlar davant d’ell, bromejant amb els amics sobre el que ocorreria a la nit, amb uns comentaris amb els quals les dones cridaven com a rates i, sufocades de riure, li deien porc i animal. I Toneta, en vestit de casa, amb els braços morenos i redons a l’aire, s’acostava fregant la sotana amb l’epidermis fina i calenta, preguntant-li què pensava del casament i acompanyant les paraules amb mirades fixes d’eixos ulls que pareixia que el registraven fins a les entranyes.

Ira de Déu! La gent li feia tant de cas com si fóra un mort que parlara. La dona s’atrevia a tractar-lo amb un descuit que no gosaria fer amb el mosso més animal dels que allí hi havia: no era un home, era un capellà. I en pensar en això tan amarg, creia que tots el miraven amb compassió respectuosa, i una flamarada de ràbia li enterbolí la vista.

Ben car pagava els honors de la seua classe, l’elevació sobre la misèria en què va nàixer. Ell, el més respectat de la reunió, don Vicente, el gran sacerdot, mirava amb enveja aquells xics grossers amb espardenyes i en cos de camisa.

Hauria volgut ser temut com ells, a qui les dones no gosaven acostar-se per por dels pessics audaços, i, sobretot, no inspirar llàstima. No ser tingut com una mòmia santa en les oïdes de la qual esvaraven les paraules ardents sense causar efecte.

Cada vegada se sentia més molest. Durant el dinar va estar al costat dels novençans, patint el contacte ardorós d’eixe cos sa i fragant, que pareixia escampar un perfum de flor carnosa i que, en la confiança de la impunitat, es regirava lliurement, sense por d’espentejar, o s’inclinava sobre ell i, en dir-li paraules insignificants, l’embolcallava en el seu alé càlid. I en acabant, Ximo, amb la seua ingenuïtat salvatge, creient que després de la missa del matí ja era tot legítim, corroït per la impaciència, agafava amb els dits roms la barbeta redona de Toneta entre el bullici dels convidats i afonava les mans davall la taula, mentres mirava dalt amb l’expressió innocent de qui no ha trencat un plat en sa vida.

Allò no podia seguir. Don Vicente es trobava malament. Onades de sang li caldejaven el rostre. Li pareixia que el vent sec i ardorós que inflamava la pell se li havia introduït en les venes i l’olfacte se li dilatava amb estremiment nerviós, com excitat per eixe ambient de passió carnívora i brutal.

No volia vore-hi. Desitjava oblidar, aïllar-se, sumir-se en l’estupidesa dolça i apàtica. I, guiat per l’instint, buidava el got, que la cortesania llauradora cuidava de tindre sempre ple.

Va beure molt, sense aconseguir que aquell sentiment d’enveja i de despit s’esmortira. Esperava les boires rosades d’una embriaguesa lleugera, alguna cosa semblant a la discreta alegria dels berenars de seminarista, quan, a les postres, ell i els companys, confiant plenament en el futur, somiaven ser papes o a eclipsar a Bossuet. Però el que va arribar per a ell va ser una migranya insofrible que li endoblegava el cap com si sobre ell gravitara una mola enorme que li perforava el front com un caragol sense fi.

Don Vicente estava malalt.

La mateixa senyora Tona, reconeixent-lo, li va permetre, amb pena, que es retirara de la festa. I el capellà, amb pas ferm, però amb la vista tèrbola i brunzint-li les orelles, va mamprendre el camí cap a casa, seguit de sa mare, alarmada, que no va voler romandre ni un instant més al casament.

No era res. Podia tranquil·litzar-se. El ponent maleït i l’agitació del dia. No necessitava altra cosa que dormir.

I quan va entrar a l’habitació, en la caseta nova que habitava al poble des de la primera missa, va tirar el capell i el manteu. I, sense llevar-se l’alçacoll ni tocar la sotana, es va tirar de cara, amb els braços estesos, al seu llit blanc de cèlibe. Immediatament se li van extingir els senyals dèbils de raó i es va sumir en la foscor més absoluta.

IV

Es va omplir la immensitat negra de punts rojos, d’espurnes infinites i movibles, com si atiaren una foguera gegantesca. Va sentir que queia i queia, com si la caiguda durara anys i fóra en un avenc sense fons, fins que, per fi, va experimentar en tot el seu ésser un xoc rude, que el va fer commoure de cap a peus... I va despertar al llit, gitat sobre el ventre, tal com s’hi havia tirat.

El primer que el capellà va pensar va ser que havia passat molt de temps. Era de nit. Per la finestra oberta es veia el cel blau i diàfan, clapejat per la llum inquieta de les estreles.

Don Vicente va experimentar la mateixa impressió que les dames de comèdia que, en tornar en si, llançaven la pregunta sacramental: «On sóc?».

El cervell se sentia aclaparat per la pesadesa del somni. Discorria amb dificultat i va tardar a reconéixer l’habitació i a recordar com havia arribat fins allí.

Dret a la finestra, vagant la mirada tèrbola per la foscor, recuperà la memòria, agrupà els records que arribaven separats i amb pas lent, fins que va tindre consciència de tots els actes d’abans d’adormir-se.

Bé, don Vicente! Conducta magnífica per a un sacerdot jove que havia de ser exemple de moderació! S’havia emborratxat. Sí, eixa era la paraula. I havia sigut en presència dels qui quasi eren els seus feligresos. El que més li molestava era el record dels motius que el van impulsar a eixe abús.

Estava perdut. Ara que se li aclaria la intel·ligència, encara que els sentits pareixien embotats, s’horroritzava davant del perill i protestava contra la passió que pretenia fer presa en la seua carn verge. Quina vergonya! Havia eixit feia poc del seminari, sense cap contacte amb eixa atmosfera corruptora de les grans ciutats, vivint en l’ambient tranquil i virtuós del camp, i pròxim, no obstant això, a caure en els pecats més repugnants. No. Ell resistiria a les seduccions del dimoni. Faria callar l’esperit temptador que per a prova mortificant s’havia rebel·lat dins d’ell. Afortunadament, la embriaguesa malapta, amb el son, l’havia retornat a la calma.

Es van sentir des de lluny campanes que tocaven les hores. Eren les tres. Sí que havia dormit! Per això ja no tenia son, estava disposat a mamprendre la faena diària.

Des de la finestra, oberta a la part de darrere de la caseta, modesta, es veia l’horta immensa que, a la llum difusa de les estreles, marcava les masses de verdura i les moles d’innombrables cases. La calma era absoluta. Ja no bufava el ponent, però l’atmosfera estava caldejada i els sorolls de la nit pareixien respiració pantaixant dels camps torrats.

Perfums indefinibles hi havia en aquell ambient que aspirava amb delícia el jove retor, com si volguera saturar l’interior de l’organisme de l’aire pur dels camps.

La vista li vagava en aquella penombra, intentant endevinar els objectes que tantes vegades havia vist a la llum del sol. Distracció infantil que pareixia tornar-lo als plaers tranquils de la infància. Però els ulls van entropessar amb una dèbil taca blanca, en la qual creia endevinar l’alqueria de la senyora Tona i... Adéu tranquil·litat, propòsits de fortalesa i de lluita!

Va ser un xoc rude, una commoció ràpida. Van fugir, atropellades, la calma i la placidesa. Va desaparéixer l’embotamenta dolça. Va despertar la carn que li va sacsejar la malaptesa dels sentits. I una altra vegada li va pujar fins a les galtes eixa flamarada que li feia pensar en el foc de l’infern.

Va sentir en la imaginació que s’esgarrava el vel dens, com si encara estiguera en la vesprada anterior admirant aquells braços morenos de contacte sedós i ardent, al mateix temps que rebia la fragància de la carn, el misteri de la qual se li acabava de revelar.

I en eixe moment, oh dimoni temptador! L’infeliç, mirant l’horta fosca, veia, no l’alqueria blanca i indecisa, sinó l’estudi cobert en una ombra voluptuosa. Aquell llit, la blanor del qual tant havia enaltit la senyora Tona, i, sobre el tron tou, veia el que per a altres era la felicitat i, per a ell, pecat horrible. El que no havia de conéixer mai i que l’atreia amb la força irresistible del que és prohibit.

La imaginació maleïda li posava al costat dels ulls les tèbies suavitats, els contorns dolços, els colors fins d’aquella carn desconeguda. I la inquietud de l’infeliç anava en augment. Sentia créixer dins de si alguna cosa animada per l’esperit de rebel·lió. La virilitat que es venjava de tants anys d’oblit, inflamant-li l’organisme, fent que li brunziren les orelles, enterbolint-li la vista i dilatant-li tot l’ésser, com si anara a esclatar pels impulsos del desig contingut i sense escapament.

Era la temptació en tota regla. Va pensar en els sants eremites, en sant Antoni, tal com l’havia vist en els quadres, cobrint-se els ulls davant belleses impúdiques, darrere de les seduccions de les quals s’ocultaven els diables repugnants. Però allí no hi havien esperits malignes per cap lloc. L’única cosa real que acompanyava les evocacions de la seua imaginació era la nit càlida amb aquell ambient suau d’alcova tancada i els sorolls misteriosos del camp, que sonaven com a besos.

Ells, allà, en el jaç tebi, envoltats de la foscor discreta que havia de guardar en secret profund els deliris de la més grata de les iniciacions. Ell a soles, inaccessible a tota efusió, planta paràsita en un món que viu per l’amor, sentint penetrar fins a la medul·la l’etern fred d’aquell llit de cèlibe.

D’allà lluny, de la caseta blanca, pareixia que eixia un bufit de foc que l’envoltava, li calcinava la carn fins a convertir-la en cendres. Va creure que la vista d’aquell niu d’amors i la nit voluptuosa era el que l’excitava. I va fugir de la finestra, movent-se a palp en la seua habitació fosca.

No hi havia calma per a ell. També en aquella foscor la veia, i creia sentir al coll el fregament dels seus braços turgents i en els seus llavis ardorosos eixe bes fresc que l’havia despertat del seu esvaïment el dia de la primera missa. La combustió interna seguia i el sofriment ja no era moral, ja que la tensió de tot el seu ésser li feia sentir mals aguts.

Aire! Frescor! I en el silenci de l’habitació fosca va sonar un xapoteig d’aigua remoguda, els sospirs d’alleujament del pobre retor en sentir la carícia glacial en la pell abrasida.

Lentament va tornar a la finestra, calmat per la freda immersió. Un sentiment de tristor profunda el dominava. S’havia salvat, però era momentàniament. Dins d’ell portava l’enemic, el pecat, que aguaitava prompte a dominar-lo i véncer-lo. I eixa lluita tremenda reapareixeria l’endemà, l’altre i l’altre, i li amargava l’existència mentres la cremor d’una joventut robusta li animara el cos. Com de fosc que veia el futur! Lluitar contra la natura, sentir en el cos una glàndula que treballava incessantment i que, només amb la voluntat, havia d’anul·lar. Viure com un cadàver en un món en el qual, des de l’insecte fins a l’home, regeixen tots els actes per l’amor li semblava el més gros dels sacrificis.

L’ambició, el desig d’emancipar-se de la misèria l’havia soterrat. Quan creia que pujava a altures envejades, es veia caient en foscors de fons desconegut.

Els companys de pobresa, els qui patien fam i endoblegaven el llom al solc, eren més feliços que ell. Coneixien el misteri atractiu que se li acabava de revelar i que el deure l’obligava a ignorar eternament.

Ben car pagava l’enaltiment. Maleïda idea la de la bona senyora que va voler fer un sacerdot del mosso fornit que, abans que continències, necessitava esplais i escapaments per a la seua plètora de vida.

Pujava, sí, però encadenat per sempre. Es trobava per damunt de la gent entre la qual havia nascut, però recordava els seus estudis clàssics, la rondalla de l’audaç Prometeu. I es veia amarrat per sempre a la roca incommovible de la fe jurada, indefens i a la mercé de la passió carnal que li devorava les entranyes.

La devoció ferma de llaurador l’aterria davant la idea de ser un mal sacerdot. El sexe, que havia despertat en ell per a sempre com un turment inacabable, esvaïa tota esperança de tranquil·litat. I en eixe conflicte, el capellà, espantat davant l’avindre, es va lliurar al desànim. I acatxant el cap sobre el futur, cobrint-se els ulls amb les mans, va plorar pels pecats que no havia comés i per l’error que l’havia d’acompanyar fins a la tomba.

Una sensació humida de frescor el va fer tornar en si.

Es feia de dia. Per la part de la mar s’esgarrava la nit, marcant una faixa de blau lluminós. La verdura de l’horta i la línia dentada de muntanyes fixaven els seus contorns esfumats, feien els darrers parpellejos les estreles, rodava l’alerta fer dels galls d’alqueria i les terreroles, com si foren notes alegres embolcallades en plomatge volador, fregaven les finestres tancades anunciant l’arribada del dia.

Un despertar magnífic! Tal vegada, a eixa hora, Toneta, arreplegant-se el monyo i cobrint púdicament amb el llençol blanc els encants que només un home havia de conéixer, s’alçava i obria el finestró de l’estudi perquè l’aurora fresca purificara l’ambient de passió i voluptuositat.

El capellà va eixir de l’habitació amb els ulls enrogits i el front contret per una arruga penosa, record perenne d’aquella nit de casament, en la qual la companya de la infància havia vist de prop l’amor i ell s’havia unit amb la desesperació, la més fidel de les esposes.

Baix, a la cuina, va trobar sa mare, que preparava el desdejuni. La pobra vella no va poder comprendre la mirada amarga de retret que el capellà li va fer en passar.

Va passejar maquinalment pel corral fins que els peus van entropessar amb un cabàs d’espart, vell, trencat, cobert per una crosta de brossa, igual que la que ell portava a l’esquena de menut.

Era el passat, que reapareixia per a retraure-li la infelicitat.

No s’havia emancipat de la misèria de la seua classe? Llavors, ja ho tenia tot. Que menjara, que es delectara amb la satisfacció de ser considerat un ésser superior.

L’altra cosa, allò que era desconegut, que el feia tremolar amb emoció intensa, era per als infeliços, per a qui lluitava per la vida.

El capellà va gemegar amb desesperació, sentint al voltant el buit i la fredor. Pensant que si les seues mans, ara consagrades, hagueren seguit portant el mateix cabàs, estaria en eixe instant acotxat en aquell llit bla de l’estudi nupcial, veient com Toneta, amb els braços bells a l’aire i marcada davall el llenç fi de la seua robustesa harmoniosa, es contemplava en l’espill, somrient ruboritzada amb els records de la nit de casament.

I el pobre capellà va plorar com un xiquet. Va plorar fins que l’esquellot de l’església, amb la veu ennassada de vella, va començar a cridar-lo per a la missa primera.

Conte extret de Contes Valencianseditat per Llibres de l'Encobert
Traducció: José A. López Camarillas
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat