Va col·locar perfectament la filera d’ampolles de vi de la DO al llarg de la taula, com feia sempre. El soroll del vidre, en posar les copes, juntament amb el soroll metàl·lic de la seua realització, era el començament al ritual de la degustació en l’avantguardista celler.
Després ordenava el tast amb un bell discurs, fruit del temps i els coneixements que havia après en el seu treball. Malgrat l’emotiu argument de l’origen, l’elaboració i el perquè de la qualitat d’eixos vins, la seua veu se sentia mecànica, no traspuada pel vívid apassionament que hi era al seu si.
Escrutava els rostres afortunats que degustaven el resultant d’una tradició ancestral que culminava en els llavis dels clients. Envejava els fragants aromes vinícoles que aspiraven els participants del ritu. Anhelava eixa gota que tornava lliscant fins al fons de la copa i que ningú exhauria. Així dia rere dia, any rere any.
Aleshores ho va decidir, arribaria al que li estava prohibit, completaria una vocació que estimava. Va esgotar una copa i va ocórrer quelcom d’extraordinari. Els turistes van assistir a un espectacle imprevist. Encara amb el seu somriure impertorbable, del seu cos van esclatar fortíssimes sacsejades acompanyades d’espurnes de focs d’artificis i de fum aromatitzades amb fruita del bosc.
Encara que un encarregat prest va intentar socórrer-lo amb un tornavís, el curt circuit de l’androide no tenia reparació i el dependent només va poder dir que no hi era programat per a beure vi.
